Capítol 55

El grup de la Nancy va tornar a temps per oferir almenys una distracció i mantenir obertes algunes de les rutes de fugida cap a la vall, però a mesura que passaven les hores, la magnitud de les pèrdues es va fer evident. Unes quantes grans reserves havien desaparegut, també l’hospital de campanya i els subministraments. L’autobús de la Nancy i el rebost, destruïts. I els homes, perduts.

Les coses de la Nancy eren al camió; s’havia canviat de roba per posar-se pantalons i botes tan bon punt van tornar i es va adonar que el campament estava sent atacat. Tot just havien baixat del camió quan una ràfega de metralladora va encertar el dipòsit. La Nancy va sentir l’escalfor a la cara, com una vermellor de vergonya. Es va convertir en la pira funerària d’en Franc, i quan ella i en René van tornar al lloc abans que es fes de dia, van enterrar les seves despulles carbonitzades al costat de la carretera i van senyalar el punt amb una creu de pedres.

Quan va trencar el dia, els supervivents del campament van caminar en grups dispersos pel bosc a ambdós costats del riu, evitant les carreteres i prenent rutes tortuoses fins a la posició de retirada d’Orlhac. De tant en tant els sobrevolava un Henschel, que disparava ràfegues a l’atzar sobre la vegetació amb la intenció d’encertar algun dels grups. No ho va aconseguir. Quan la Nancy i en René van arribar al punt de trobada, en Tardivat i en Fournier no van poder ni mirar-la a la cara. Era diferent dels moments posteriors a l’atac sobre el campament d’en Gaspard. No hi havia celebracions, ningú no explicava grandioses anècdotes d’heroisme i valentia. L’aire pudia a derrota, i els murmuris dels homes versaven tots de les armes perdudes, les probables represàlies sobre els pobles propers on els havien localitzat i com patiria la població de Montluçon per l’atac a la central de la Gestapo.

La Nancy es va instal·lar en un racó d’un estable mig en ruïnes, i en Fournier i en Tardivat també van dormir allà, esgotats; parlaven en veu baixa mentre la Nancy fitava la paret sense dir res a ningú. Va pensar en l’Henri, en el que podia fer per recuperar-lo, per esbrinar si realment era viu o mort. Quan en Denden arribés al punt de trobada, podrien demanar per ràdio els subministraments perduts i potser, al cap d’uns dies, ella es podria oferir a en Böhm en safata. Però primer havia de reparar el seu error. Els havia abandonat a la seva sort hores després de trobar una espia al campament. El dolor de no saber què li passava a l’Henri, que l’acompanyava des del dia que l’havien arrestat, s’havia convertit en una agonia omnipresent des d’aquella nit a Corcés. L’havia tornat boja, i aquella bogeria havia costat un preu molt alt als seus homes. I ells ho sabien.

Va tardar dos dies a tornar a veure en Denden. Anava a la rereguarda d’un grup d’esparracats comandat per en Gaspard. Quan li va veure la cara, va témer que estigués ferit, de tan lívida com la tenia d’esgotament i patiment.

—Ens hem quedat sense ràdio, Nancy. —Va ser el primer que va dir quan la va trobar a l’estable—. La vaig destruir quan vaig creure que ens arrasarien.

—I ara no tenim res —va dir en Gaspard, seient feixugament a terra davant d’ella—. Sense els seus homes rics de Londres, no tenim res. Ni menjar, ni armes, ni soldats.

Els va mirar, va contemplar el que quedava del seu grup d’oficials superiors. Semblaven ensorrats, decebuts.

—Hauria d’haver estat aquí —va dir en Gaspard, perquè li quedés clar—. Va deixar que aquella puta delatés la nostra posició i llavors se’n va anar en la seva missió estúpida, enduent-se’n els nostres millors homes quan més els necessitàvem.

Ningú, ni en Tardivat, ni en Fournier, ni tan sols en Denden, va intentar rebatre’l.

—D’acord. No soc res. Soc una merda —va dir la Nancy, sense esma—. Però encara tenim una feina per fer. Aquell grup de l’exèrcit…

En Denden es va començar a treure les botes, fent ganyotes de dolor.

—Allò ja és impossible, Nancy. Tornem a les missions habituals de fustigar els alemanys, o hi tornaríem si no tinguéssim els homes i les armes dispersos.

—Cent morts, dos-cents ferits… —va continuar en Gaspard.

—Oh, per l’amor de Déu, Gaspard —va cridar en Denden—. Ja ho ha entès, hòstia.

En Gaspard el va mirar i la Nancy es va preguntar si finalment es matarien allà mateix i li estalviarien la feina a en Böhm. En Gaspard atacaria en Denden, la Nancy atacaria en Gaspard, en Fournier l’atacaria a ella. Però si bé en Gaspard va obrir la boca per parlar, per etzibar alguna cosa rabiosa a en Denden, es va acabar reprimint. Fins i tot ell estava massa destrossat per tenir forces per barallar-se. Ella els havia destrossat a tots.

Va amagar el cap entre les mans, i llavors va sentir que algú li tocava l’espatlla. Va aixecar el cap. Era en Tardivat, que li oferia una ampolla d’aigua. La va agafar i li va donar les gràcies. No va contestar. Ho havia de reparar, per força. Era més important que el seu patiment, més important, en aquell moment, que l’Henri. Quan en va ser conscient, s’hauria volgut arraulir i morir. No tenia una sortida fàcil; no podia desconnectar i arribar com una màrtir al despatx d’en Böhm. Aquella era la seva feina; allò era el que calia fer.

—Encara tens el llibre de codis, Denden?

Ell va assentir sense mirar-la.

—Doncs aniré a buscar una ràdio. Oi que un dia em vas dir que n’hi havia una a Saint-Amand? Que era d’aquella noia que van arrestar al març?

—No se’n sortirà —va dir en Gaspard, i es va posar dret—. Vaig a veure com estan els meus homes.

En Denden va esperar que en Gaspard sortís en tromba de l’estable abans de contestar.

—Sí. Vaig parar un dia allà amb la moto del meu amic per prendre alguna cosa. En Bruno, del cafè de la plaça on vam anar, va dir que en tenia una d’amagada. Però no tenim vehicle, Nancy. Els camions estan destrossats.

—Doncs una bicicleta —va dir ella amb fermesa.

—Però Saint-Amand és a més de cent quilòmetres.

—Una mica menys per la muntanya. —No li calien els mapes perduts per saber-ho. Es coneixia les carreteres i els camis de l’entorn gairebé tan bé com en Gaspard.

En Denden, en Fournier i en Tardivat es van mirar amb desconfiança.

—Li puc aconseguir una bicicleta —va dir finalment en Fournier.

—Però, per què hi has d’anar tu, Nancy? —va preguntar en Denden—. No pots enviar un dels nois? Has de veure quins dipòsits d’armes continuen sencers, i tornar a equipar els homes tan bé com puguis.

—Encara tens el meu quadern, Denden?

Ell se’l va treure de la butxaca de darrere i l’hi va ensenyar.

—Aleshores te’n pots encarregar tu. Tu i en Fournier i en Tardivat. Soc l’única que pot travessar els controls. No ho pot fer ningú més.

Ell es va tornar a guardar el quadern a la butxaca i va agafar-li les mans.

—Però, Nancy, la teva cara és a tot arreu.

—No veuen la meva cara quan travesso els controls. Veuen una mestressa de casa. Mireu, sé que m’he comportat estúpidament. L’he espifiada; ho he de reparar.

Va buscar a la motxilla i en va treure el vestit que s’havia posat per a l’atac a la Gestapo. Estava encarcarat de sang seca.

—Tardi, pots convertir això en roba respectable? Vestir-me com una vídua de guerra? Bufa!, què no donaria ara per tenir la roba de la camisa de dormir.

En Tardivat va encendre un cigarret.

—Encara tinc un paracaigudes a la motxilla.

—Ho pots fer, Tardi?

L’home es va esgarrifar quan la Nancy va dir el seu nom.

—Sí. Ho puc fer, mon colonel. Ho tindré acabat al matí. Hauria de dormir, rentar-se. Sembla una bruixa d’un conte de fades, i no pas una mestressa de casa.

Va agafar el vestit ensangonat i va sortir de l’estable. La Nancy el va seguir amb la mirada, pensant en aquella camisa de dormir. L’havia fet com un gest d’admiració, de companyonia i amistat, i ella l’havia perdut. L’havia perdut i havia fet que matessin homes. Ho havia de recuperar tot.

En Fournier es va aixecar, va tocar en Denden a l’espatlla.

—Ens hi hauríem de posar de seguida, Denis.

En Denden va assentir.

—Un moment —va dir, i va esperar que en Fournier sortís de l’estable—. Vas matar en Böhm? —va preguntar—. Ara sé allò de l’oferta que et va fer a Corcés, el que va dir l’Anne.

Allò li va facilitar una mica les coses.

—No. I em va dir que l’Henri encara era viu, però sé que primer he de reparar això, Denden. No el puc anar a buscar fins que no ho hagi fet.

Ell es va aixecar i li va tocar l’espatlla.

—Em sap greu, Nancy.

—En Jules ha sobreviscut? No l’he vist.

Ell va apartar la mirada.

—Sí, però no s’atreveix a parlar amb mi, després d’allò d’en Gaspard… Dorm una mica.

I també se’n va anar.

La Nancy es va despertar l’endemà notant que li feia mal tot el cos per culpa del terra fred i els cops que havia rebut durant l’atac. Li havien deixat el vestit al costat. Es va anar a rentar en un dels afluents gèlids que baixaven de la muntanya i anaven a parar al riu de la vall. Una vegada li havien dit que calien centenars d’anys perquè la pluja penetrés la terra i tornés a sortir, purificada i enriquida en aquelles fonts. Es va rentar la sang de les ungles i es va fregar la pell, i en acabat es va posar el vestit que en Tardivat havia rentat i arreglat perquè fos més decent i senzill amb la seda que guardava dels paracaigudes. Li anava una mica gros, però en Tardi havia fet una faixa, semblant a les que la Nancy havia vist que portaven les dones a Chaldasaigas; un intent molt francès d’adaptar la fam a la moda. Es va recollir els cabells darrere les orelles i es va posar les sabates. No les botes de l’exèrcit, ni les sabates de taló, sinó les de nyigui-nyogui, fetes de cartró i de mig taló, que es posava quan havia de travessar controls.

Els homes escampats per la clariana que preparaven l’esmorzar a les fogueres la van mirar sorpresos. S’havien acostumat a veure-la amb pantalons i guerrera, i aquella reaparició sobtada, com una francesa qualsevol, els va deixar parats. En Denden i en Tardi l’esperaven a l’estable, amb una bicicleta de ferro.

—Te l’ha portat en Fournier —va dir en Denden quan la va veure, intentant posar-hi alegria. La Nancy va pensar que en Fournier no s’havia quedat per dir-li adeu—. I he trobat això. —Li va donar unes ulleres de prop—. Les vaig agafar per si les meves acabaven aixafades i he intentat recordar el nom de la plaça on hi havia el cafè i en Bruno… però no hi ha manera.

Li va començar a descriure la plaça, la manera com la llum creava mosaics a les parets de l’edifici a la tarda i la mena d’hospitalitat que li havien ofert, fins que la Nancy li va posar una mà al braç i ell va callar.

—El trobaré, Denden.

Era evident que, per sota la xerrameca, temia per ella. En Tardi es va separar de la paret i es va treure una cosa de la butxaca. Un crucifix penjant d’una cadena. L’hi va ensenyar i sense dir res l’hi va cordar al coll. A ella li va semblar que li cremaria la pell, però no, el metall era fred i prou.

—Ets cristià, Tardi? —va preguntar.

No la va mirar als ulls, però la seva veu no va sonar irada.

—Ho he intentat; no sempre me n’he sortit. Però si ha de semblar una vídua de guerra… val més que demani ajuda a Déu.