Capítol 15

L’arribada a Londres va crispar la Nancy. La ciutat era molt diferent de la que havia conegut abans de la guerra, ferida pels bombardejos que havia patit. Giraves una cantonada i et trobaves un buit on sabies que abans hi havia una casa, o una finca de pisos. Era una ciutat d’absències. I la gent! La majoria dels homes anaven amb uniforme i les dones caminaven molt més de pressa que abans, si no estaven fent alguna cua, amb un cistell al braç i les targetes de racionament a la mà. Hi havia dones conduint els tramvies i venent-ne els bitllets; cartells enganxats sobre l’antiga publicitat que instaven la població a guardar menjar i mantenir la calma. Sobretot, tothom feia la impressió d’haver de ser en algun lloc, i d’haver-hi de ser feia cinc minuts. Tothom menys la Nancy.

Per ser exactes, li havia costat molt de temps tornar a tenir documentació, i per fer qualsevol cosa útil necessitava els papers. Quan la policia espanyola la va trobar caminant per la muntanya, els va dir que era nord-americana. Així la van separar del pèl-roig, afortunadament. Després va dir als nord-americans que era britànica, i a l’exasperat i escèptic britànic de l’ambaixada li va dir que en realitat era australiana, però que tenia diners a Londres i hi volia anar a gastar-los. A més, era la Nancy Wake, àlies el Ratolí Blanc, i la Gestapo es moria de ganes de parlar amb ella.

Va telefonar a l’advocat de l’Henri a Londres, que després d’un llarg i car intercanvi de telegrames va confirmar que sí, que segurament era Madame Fiocca i que sí, que tenia fons suficients al Regne Unit per mantenir-se i tornar al govern de Sa Majestat els diners d’un bitllet i un avançament per comprar-se roba decent per viatjar i també menjar per no morir-se de gana abans d’arribar.

L’advocat de l’Henri, el senyor Campbell, la va anar a buscar al port i la va ajudar a travessar la duana. La Nancy el coneixia d’una vegada que ella i l’Henri havien anat a Londres i havien pres un te a les oficines de plafons de fusta, mentre els homes parlaven de negocis. Aleshores s’havia avorrit una mica, impacient com estava per anar al teatre, els cafès i els clubs nocturns del West End. Va resultar que aquella conversa havia estat la seva salvació. L’Henri havia obert un compte en un banc de Londres i hi havia fet un dipòsit considerable.

—Va aconseguir fer-me arribar un missatge, just abans del seu matrimoni —va explicar en Campbell, mentre l’acompanyava pels edificis de duanes i després al vagó de primera del tren a Londres.

—Com? —va preguntar la Nancy. Estava tan atordida pel viatge que li costava pair-ho tot: la comoditat dels seients, el cambrer sol·lícit.

En Campbell li va demanar un escocès.

—Un contrabandista que coneixia de la ciutat, crec, que anava camí del Brasil en aquell moment. El missatge es va enviar des d’allà, en tot cas. Vam haver de pagar molt pel franqueig; es veu que l’home no hi havia posat prou segells. —Va mirar a una altra banda—. Em dol haver de dir que no hem tingut notícies del senyor Fiocca des de llavors.

El cambrer va portar les begudes i la Nancy es va empassar la seva copa d’una tirada. En Campbell va pestanyejar, va canviar la seva copa plena per la buida d’ella i va fer un senyal al cambrer perquè portés una altra ronda.

—En tot cas, senyora Fiocca, la carta era molt clara. L’Henri és molt conscienciós amb els negocis. Estava adequadament datada i signada per testimonis, i ens ordenava que, si mai es trobava amb aquesta necessitat, poséssim al seu abast tots els fons del compte i li oferíssim la nostra ajuda. —Va aixecar el seu whisky, ignorant descaradament la mirada desconfiada del cambrer—. Cosa que naturalment farem amb molt de gust.

Un vell simpàtic, sens dubte. La Nancy es va acomodar amb un sospir. Ni la Gestapo empaitant-la, ni bales xiulant al voltant. Ara només necessitava tenir notícies de l’Henri, saber que havia arribat a Espanya, i seria feliç.

Era típic de l’Henri haver previst una cosa així, guardar uns diners a Anglaterra fins i tot abans que esclatés la guerra. Ella només pensava en l’endemà, a fer feina per a la Resistència, i si l’endemà o la setmana següent continuava viva, millor. En canvi, l’Henri havia fet plans, inclosos plans perquè ella es pogués escapar sola si necessitava fer-ho.

Aquesta vegada va intentar beure amb calma. En Campbell encara parlava. Semblava una caricatura d’un advocat eduardià: la camisa amb el coll molt alt, els cabells blancs, l’armilla de color crema amb un rellotge d’or amb la cadena d’un costat a l’altre. El va tornar a mirar. La roba li anava un pèl gran, i la Nancy va pensar que es notava que li havien entrat les costures de l’armilla almenys una vegada. O sigui que fins i tot els rics es començaven a aprimar a Anglaterra. D’això no en parlaven, a la ràdio.

Va intentar escoltar.

—… prou almenys perquè visqui còmodament durant tres anys, i per descomptat tots estem segurs que la guerra no durarà tant! Des que vam saber que havia arribat a Gibraltar, hem fet algunes indagacions i hem trobat unes casetes molt acollidores en ciutats petites de província on estarà a recer dels bombardejos i pot esperar que acabi la guerra en pau.

Què? No. Esperar que s’acabés la guerra en pau? Ni boja.

—Senyor Campbell, no em penso quedar prenent el te amb una colla de dames de províncies fins que l’Henri pugui venir amb mi.

L’home va fer mala cara.

—Però la seva seguretat, senyora Fiocca… I vostè ja ha fet molt. Deu tenir els nervis destrossats. Uns mesos de descans!

A fer punyetes. Es va acabar el que quedava d’escocès.

—No crec que en tingui, de nervis, senyor Campbell. I cregui’m: tres setmanes a províncies sense res més per fer que prendre el te, i em volaria el cervell davant del capellà i li esguerraria els tapets.

Ell la va mirar, i li va tremolar la comissura de la boca.

—Doncs, sí. Això sí que seria una desgràcia. En aquest cas, senyora Fiocca, tinc un amic que busca un llogater per a un pis de Piccadilly. Això és més en la línia del que volia?

—El puc agafar avui?