Capítol 56

«Concentra’t, Nancy». Era dia de mercat a Saint-Amand, i podria passar desapercebuda entre la gent, però això també volia dir que hi havia molts ulls al carrer que la podien reconèixer. Aquells maleïts cartells. Es va posar les ulleres que li havia donat en Denden; li oferien una visió del món una mica comprimida, però no l’encegaven. Entre allò, el vestit més aviat lleig i el barret passat de moda, la majoria de les mirades masculines no s’aturaven en ella.

La gentada estava dispersa, i a cada cantonada de la plaça hi havia soldats alemanys repenjats a les parets grises. Va repassar la descripció del cafè amb l’amo col·laborador. Una plaça petita, havia dit. A prop del riu, amb un castanyer al mig. Per tant, no era aquella, amb l’església en una punta i l’Ajuntament a l’altra, i en un punt elevat.

En una parada va omplir la bossa amb unes quantes patates grises i una col ronyosa. Ara era una dona que tornava a casa del mercat. Va anar a buscar la bicicleta i la va empènyer pel costat dels soldats cap a la part sud de la plaça. Sense mirar-los, sense no mirar-los. Per a ells, era invisible.

El carrer baixava de manera pronunciada en direcció al riu; les voreres estretes estaven buides i les cases, tancades i fredes. Va mirar a dreta i esquerra, buscant algun indici d’aquella plaça. Havia dit alguna cosa en Denden sobre el paisatge que l’ajudés a saber cap a on podia tirar quan arribés al riu? Ho hauria d’endevinar. A l’esquerra, doncs, i si no la trobava, faria una mica de comèdia palpant-se les butxaques i fent veure que estava atabalada. Una compradora que s’havia descuidat de comprar alguna cosa i havia de tornar enrere.

El riu baixava ple amb la pluja d’estiu i corria sota els arcs antics de pedra del pont. El va mirar amb un somriure. Era massa estret perquè el travessés un jeep ple de soldats; per tant, la Resistència no l’hauria de volar. Es va parar com si contemplés la vista. A l’altre costat del riu hi havia un camí de sirga i una franja de bosc; a la dreta i en aquell cantó, el camí de sirga estava entaforat entre l’aigua i una secció de les muralles de la ciutat.

A l’esquerra, doncs. Que contenta que estava de no haver de treballar en una ciutat. Gairebé s’havia podrit d’humitat al bosc fins que els homes li van trobar aquell autobús, però almenys no havia hagut de viure un dia darrere l’altre sota les mirades ocultes de tots aquells edificis, havent d’endevinar entre murmuris, compromisos i col·laboracions que tenien lloc rere les portes tancades.

Va passar pel costat de dos magatzems atrotinats i va mirar dissimuladament amunt, cap a l’església. Una guspira verda entre les façanes de fusta d’una plaça li va cridar l’atenció; va agafar aquell carrer i es va trobar a la plaça d’en Denden.

Era tal com l’havia descrit, un dibuix animat d’un poble de França, edificis que se sostenien els uns als altres i en un costat la paret lateral d’un antic seminari. L’arbre al centre de la plaça també semblava antic, nuós i gruixut, però encara oferia una ombra de verdor en l’ambient estiuenc. Les branques tremolaven i murmuraven amb la brisa, i la Nancy va pensar en els milers de tropes que entrarien pel nord de França, en els homes que constituïen la força del desembarcament, la nova onada d’esperança.

Va repenjar la bicicleta a la paret en un dels carrerons estrets que sortien de la plaça i es va penjar la bossa al braç. El cafè estava obert, però no tenia contrasenyes ni codis, i segurament el jove encantador amb qui havia parlat en Denden, el tal Bruno, el devien haver enviat a Alemanya a treballar o devia haver desaparegut a la muntanya. Hi va entrar.

Era un local molt modest: mitja dotzena de taules i la barra de zinc; tres clients, tots vells, i el cambrer. Era un tros d’home, robust i amb la cara vermella. Semblava massa ben alimentat per ser honest? Va pensar en els homes del mercat negre que havia conegut a Marsella. Qualsevol d’ells et podia haver tallat el coll per cent francs, però eren massa tossuts, massa independents per tenir tractes amb els nazis. Era amb els homes encorbatats amb maletins i sabates enllustrades que havies de vigilar.

Va demanar un brandi, i quan el va haver pagat, se’l va beure i va deixar el vas a la barra.

—En Bruno encara treballa aquí? Un vell amic seu em va demanar que li donés un missatge.

El cambrer va fregar un vas amb un drap brut.

—Passi’m el missatge, i l’hi donaré la pròxima vegada que el vegi. Si és que el veig.

Ella el va mirar directament a la cara.

—Potser m’esperaré. A veure si es presenta.

L’home va arronsar les espatlles i després va continuar amb una informalitat un pèl exagerada.

—Si és per la bicicleta que es ven, és al darrere. La pot anar a veure si vol.

L’última cosa que volia veure la Nancy era un altre coi de bici; amb prou feines es podia moure i estava segura que li sagnava el turmell.

—Doncs sí! —va dir animadament.

Al pati de darrere del bar hi havia una bici vella, que es van mirar mentre parlaven per si algú els observava des dels edificis més alts. La Nancy va tocar el seient i va fer una ganyota.

—A en Bruno el va arrestar la Gestapo fa un parell de setmanes —va dir el cambrer—, i no podria jurar que un d’aquells vells que hi ha al meu local no sigui un confident. Els conec des de fa vint anys, però avui dia no se sap mai.

La Nancy va plegar els braços, encara mirant-se la bici.

—M’han dit que en Bruno tenia una ràdio de sobres. Hem perdut la nostra.

El cambrer va fer un pas enrere, va aixecar les mans i va brandar el cap amb prou força perquè li tremolessin les galtes, com si rebutgés un preu insultant.

—No, Madame. Aquí no. Però sé que en tenen una a Châteauroux, o si més no en tenien una la setmana passada.

—Això és a vuitanta quilòmetres!

—És la que sé que hi ha més a prop. —Va sortir un gat negre de la pila de llenya i es va fregar contra les seves cames. L’home es va inclinar i li va rascar el cap darrere les orelles—. Un dels seus operadors va intentar fugir d’un control i el van matar per l’esquena. Vostè busca l’Emmanuel, o així és com li diuen. Un anglès.

La Nancy no sabia res d’un operatiu que es digués Emmanuel i treballés a prop de Châteauroux. Era normal, Londres no parlava amb ells d’agents en xarxes adjacents si no era necessari.

—Me’n pot donar l’adreça?

L’hi va donar i, després de fer fora el gat de la porta, la va tornar a acompanyar al bar. La Nancy va pregonar la promesa de parlar amb el seu amic de la bicicleta d’en Bruno, i va anar al carreró on havia deixat la seva.

Li faltaven vuitanta quilòmetres i amb prou feines podia fer un pas. Es va mirar el turmell i sí, li sagnava. Vuitanta refotuts quilòmetres més, una adreça i un nom, però sense documents per moure’s per la regió i la Gestapo amb el dit a punt al gallet pertot arreu. I després encara havia de tornar a la muntanya.

—S’ha de fer, i ho has de fer tu.

Ara sí que s’estava tornant boja. Ho havia dit en veu alta. Almenys no ho havia dit en anglès. Va pujar com va poder a la bicicleta i es va posar en marxa.