Capítol 4

El comandant Markus Fredrick Böhm va penjar el telèfon. Li havien trucat per comunicar-li que els últims informes sobre la neteja del Barri Vell l’estarien esperant al seu despatx de la Rue Paradis al matí, però era evident que l’operació havia estat un èxit.

Abans de l’arribada d’en Böhm a Marsella, les forces d’ocupació alemanyes perdien homes cada dia en aquella ratera. Si seguies un sospitós fins allà, en sorties, si és que en sorties, amb les mans buides o brut de porqueria que et llançaven des d’alguna finestra, amb gran alegria dels treballadors que hi havia pel carrer. En Böhm havia escoltat els informes i les queixes dels homes, i les excuses de les autoritats franceses, i havia emès les seves ordres.

Potser la meitat dels habitants del Barri Vell havien agafat mantes i cassoles i se n’havien anat quan van penjar els comunicats oficials de desnonaments a les parets. La majoria dels altres van ser arrestats i carregats en trens en direcció a algun camp. El gran nombre d’estrangers o jueus francesos que es van trobar vivint encara al Barri Vell va ser la prova definitiva, com si en calgués cap, de la manera laxa com s’havien aplicat les noves lleis els mesos anteriors. Els que van plantar cara o van fugir o es van amagar van ser eliminats a trets. En Böhm era un Hèrcules que havia netejat la ciutat de porqueria en tres dies.

Va mirar-se al mirall amb marc de caoba de sobre la taula del telèfon i es va allisar els cabells. Darrere el seu reflex, la porta de l’habitació de la seva filla estava una mica oberta. Hi va anar i va mirar a dins sense fer soroll.

El telèfon no havia despertat la nena. La Sonia estava arraulida sota les mantes, amb un conill de pelfa ben agafat, encara somiant. Les faccions toves i pàl·lides tenien una expressió lleugerament concentrada, la mateixa expressió que feia quan seia a la taula del menjador, en el silenci de l’estona d’abans de sopar, tot dibuixant, o escrivint cartes a les seves amigues de Berlín amb la seva lletra grossa i arrodonida. La innocència fràgil d’un infant. Es va arriscar a despertar-la entrant a l’habitació, li va recollir els cabells finíssims darrere l’orella i li va fer un petó al front. Que estigués segura, que visqués protegida i en pau.

Va tancar la porta amb molt de compte de no fer soroll i va tornar a la sala. Des que havia arribat a Marsella, ell, la seva dona i la seva filla vivien en aquell pis elegant proper a la central de la Gestapo a la Rue Paradis, i era un luxe que assaborien després de les condicions que havien hagut de suportar a Polònia. La petita família tenia cinc habitacions còmodament moblades, un reconeixement dels seus èxits esclafant els cercles d’espies estrangers a París i aplicant la disciplina als Einsatzgruppen a l’est, i, no li feia por reconèixer-ho, de les relacions excel·lents de la seva esposa dins del partit.

Amb la llum escassa, asseguda al costat del foc, treballant en algun brodat elaborat, la seva dona també semblava una nena. Va deixar la labor quan el va veure venir i es va atansar al tocador per servir-li una copa. Ell es va asseure a la butaca a l’altre cantó de la llar de foc, admirant la figura esvelta i les cames ben fetes de la seva esposa amb total comoditat.

—El capità Heller s’ha disculpat per haver hagut de telefonar tan tard, Eva. Espera no haver-nos molestat.

Ella li va portar el whisky i es va inclinar per fer-li un petó.

—És tot un detall, però no m’importa gens ni mica. Ja ho saps.

La veu de la seva dona era del primer de què s’havia enamorat; era greu i modulada, segura sense ser arrogant. Li va agafar la mà i li va acariciar els dits prims amb els llavis.

—Per què somrius? —va preguntar ella, tot tornant al seu lloc i agafant el costurer.

—Estic agraït que la providència m’hagi donat un company tan bo.

Va tastar el whisky. S’havia acostumat a beure mentre feia el doctorat a Anglaterra. El gust el va tornar a les habitacions de la residència, les converses nocturnes amb els altres estudiants.

—Jo o en Heller? —El va mirar per sota les pestanyes.

Ell va aixecar la copa cap a ella.

—En aquest cas, tu, estimada.

Ella va assentir, contenta amb el compliment, però de sobte es va posar pensarosa.

—Però en Heller és un bon ajudant, trobo.

Mentre bevia, en Böhm va pensar en el seu ajudant. En Heller portava unes ulleretes rodones, però fora d’això era un jove molt sa. Tenia la pell clara i estava musculat, sense cap indici de tendència a engreixar-se. En Böhm treballava amb ell des que havia arribat a Marsella, i de moment havia demostrat ser extremament competent. En Heller havia après bé el francès quan estudiava Dret a Grenoble i, com és natural, era un fervent convençut de la causa nazi. Les ulleretes rodones li donaven un aire de professor, però era un interrogador brutal i imaginatiu. En Böhm ho admirava, que un home semblés tan inofensiu i en canvi tingués una molla de violència a dins. El descobriment sorprenent que aquell jove que semblava un lletraferit pogués causar un mal tan aterridor havia fet parlar alguns captius, potser encara més que el dolor en si.

—Ho és. Molt bo.

L’Eva va tallar un fil i va sacsejar el brodat en què estava treballant. Ell va veure que era una imatge d’una petita masia amb gallines a l’era i un fons d’arbres i turons. Li va recordar el paisatge dels voltants de Würzburg. Potser, després de la guerra, si no tornava a Cambridge, acabaria la seva recerca allà i buscaria una casa modesta com aquella per a l’Eva i la Sonia.

—Hauríem de fer alguna cosa per ell? —va dir l’Eva—. Escriuré a l’oncle Gottfried i n’hi parlaré. —Va notar que el seu marit mirava la seva labor—. És l’última obra mestra de la Sonia, l’estic polint una mica. La vol emmarcar i regalar-te-la, o sigui que recorda fer cara de sorpresa.

—Ho faré.

L’Eva va guardar la labor i la seva veu es va tornar un pèl vacil·lant.

—De fet, avui he rebut una carta d’en Gottfried. Diu que no hi ha esperança per al Sisè Exèrcit a Stalingrad. Hauries de veure el que escriu sobre el sacrifici que han fet. És commovedor.

En Böhm es va acabar la copa. Havia estat un sacrifici terrible. Va deixar la copa buida a la taula auxiliar. Tanmateix, no tenia cap dubte que al final la guerra es guanyaria. Un dia els anglesos entendrien que l’única possibilitat que tenien de derrotar el comunisme era unir-se als alemanys contra Rússia. Els contratemps militars en aquell país immens i salvatge només podien ser temporals. Els eslaus no tenien remei i l’únic bo que se’n podia dir era que tenien una gran capacitat de sofriment.

—Trobes que soc mala persona si m’alegro que siguem tots tres a França, i no allà? —va dir l’Eva, encara sense mirar-lo.

Ell va sentir un amor renovat per ella.

—No, amor meu. Podem reconèixer el seu sacrifici, sense desitjar compartir-lo.

—Vols una altra copa?

Era temptador.

—No, gràcies. Haig de tenir el cap clar, que hi ha molta feina per fer.

Ho va dir amb alegria a la veu, però era cert. La neteja del Barri Vell era un començament excel·lent, però sabia que les arrels de la Resistència eren fondes i extenses, en aquella ciutat. Potser els francesos sí que tenien remei, però sens dubte s’havien tornat decadents i corruptes. Els alemanys havien absorbit la saviesa de l’Orient Llunyà i l’havien utilitzat per comprendre profundament el seu destí, però els francesos s’havien perdut en visions luxoses de l’Orient, en somnis sensuals i febrosos que els havien podrit des de dins.

—El sopar estarà a punt de seguida. Creus que has atrapat el teu ratolí?

Aquell ratolí llegendari que havia guiat tants fugitius i refugiats a Espanya, que havia rosegat tants forats a la xarxa que els alemanys havien llançat sobre el sud de França.

—Potser sí. Només el temps ho dirà.