Capítol 19

Va sortir de l’habitació amb el cap alt, naturalment, però es va sentir buida la resta del matí. Un instructor a qui ella es pensava que queia bé la va destrossar quan va confondre la insígnia de grau d’un oficial de tancs alemany. Encara pitjor, l’instructor es va prendre aquell error com una oportunitat per inculcar a tots que errors com aquell els podien costar la vida. Es va haver d’esforçar per mantenir la serenitat mentre ell insistia que n’esperava més d’ella, que tots ho esperaven, i les morts sinistres i contínues que l’esperarien i esperarien qualsevol que treballés amb ella si mai tornava a cometre un error com aquell.

A l’hora de sopar va seure sola. En Marshall va llançar-li un full de paper al costat amb un dibuix esquemàtic infantil d’un home amb una de les gorres d’oficial de la Gestapo amb una fletxa que l’apuntava i les paraules «NAZI DOLENT!» en majúscules. Quin cabronàs. Va arrugar el paper i l’hi va llançar, i ell i la seva banda de sequaços van riure. Els murmuris, les rialles, les mirades sostingudes. Es moria de ganes d’arrencar-li els ulls verds de serp. Va tornar a menjar. Un cor de poma li va tocar un cantó del cap i va caure sobre la salsa freda del que s’estava menjant. La gasòfia que els donaven. Es va girar ràpidament, però en Marshall i la seva alegre companyia ja se n’anaven. Per contra, un home alt i una mica més gran es va asseure al banc al costat d’ella i va arronsar les espatlles.

—Em sembla que llancen pomes perquè encara estan enfadats amb Eva. —Li va oferir la mà i la Nancy l’hi va estrènyer—. Em dic Dennis Rake, però els meus amics em diuen Denden.

Cap comentari llefiscós, cap rialla dissimulada, cap repassada lasciva de dalt a baix. Quin descans.

—Et ve de gust una copa, Denden?

A la Nancy l’havia sorprès que fos tan fàcil entrar alcohol al campament, i que fos tan fàcil aconseguir-ne més. Fins a la tercera setmana de ser al nord no es va adonar que els instructors volien que s’emborratxessin per veure quin d’ells xerraria de més. Per a ella no era cap problema.

Es va endur en Denden a la seva habitació i va treure l’ampolla de brandi francès que el cambrer del Café Royale li havia venut abans d’anar-se’n al nord. En Denden va mirar per tota l’habitació comunitària.

—Si més no, amb l’aïllament tens una mica d’intimitat. Suposo que van pensar que els nois no es podrien controlar si dormies amb ells.

—Si fa no fa —va dir la Nancy, i va anar a buscar un parell de vasos d’aigua al lavabo—. L’oficial d’allotjament es va posar vermell fins a les orelles quan vaig dir que em volia quedar amb els homes, i va balbucejar no sé què de les dutxes.

—Però, en canvi, espera que jo em controli! —En Denden va girar els ulls. La Nancy va arrufar les celles. Era un home atractiu, prim i musculat, però de fet tots ho estaven, després de sis setmanes de marxes forçades i corregudes per les Highlands i aquells maleïts circuits d’assalt. Ell la va observar amb curiositat i en silenci un moment—. Sí, marieta com una lloca. Per això no agradem a alguns dels nois, perquè a tots dos ens agraden les cigales. Si no és que ets una amant de les parts femenines.

La Nancy havia conegut uns quants homosexuals a París, i en general els considerava uns bons amics. I un homosexual era l’única persona del món que la mare de la Nancy detestava més que la mateixa Nancy.

—Només de les meves. Va, busquem un lloc més agradable per beure. —Es va parar a la porta i es va girar—. Denden, com és que ets tan…? Vull dir que jo no puc dissimular que soc una dona, però tu podries amagar-ho.

—Sí, podria, però si no puc ser qui soc, ja estic acceptant que tots aquests que fan el pas de l’oca em tinguin la bota posada al coll. A més, no ho sé, tota aquesta adoració de la masculinitat és idiota; la meitat d’aquells caps quadrats amb jaquetes de pell són tan marietes com jo.

La Nancy va riure, i es va adonar que era la primera vegada que reia des de feia setmanes. Una rialla de debò, no una de compromís, fingida. Quin gust que donava.

Van sortir a fora i després de debatre-ho una mica i de donar un parell de voltes, van pujar a la barra alta de la pista d’obstacles, es van entortolligar la corda a les cames per assegurar-se, i es van posar a beure amb fruïció.

En Denden era un gran imitador, i se li inflava la veu amb agressivitat quan repetia els mantres del combat sense armes, escopia un desdeny fatigat en l’argot nasal de l’instructor de sabotatge i aportava un toc de preocupació a les llargues vocals de Norfolk del guardabosc reial de Sandringham que els havia ensenyat a caçar conills i aus.

—No sé pas què en diria el rei Jordi, d’això —va dir, copsant tan bé la veu i el cop de cap de l’home, que la Nancy va estar a punt de caure de la barra.

—Hauries de fer teatre, Denden!

—I en feia —va contestar ell, fent un bon glop de l’ampolla, perquè al final no havien fet servir els vasos—. Bé, més aviat circ. La maroma, els pallassos.

—Em prens el pèl.

Ell es va desentortolligar la corda de les cames i amb un moviment es va posar dret sobre la perxa de fusta, encara amb l’ampolla de brandi mig buida a la mà esquerra. Va aixecar els braços per sobre el cap i va fer una pirueta sense moure’s del lloc; es va inclinar endavant, amb una cama aixecada enrere, els braços enfora, i va aguantar la postura un, dos, tres segons. La Nancy no podia ni respirar. Després va llançar enlaire l’ampolla, fent-la girar. La Nancy va fer un xiscle, però en un tres i no res el va tenir assegut una altra vegada al mateix lloc i havent entomat l’ampolla giratòria sense vessar-ne una sola gota.

La Nancy va cridar i aplaudir. Mentre ell feia una reverència, li va prendre l’ampolla.

—Com vas anar a parar a un circ? —va preguntar, i va fer un bon glop.

—La meva mare no em volia a casa —va dir, mirant la foscor platejada—. Sabia que hi havia alguna cosa diferent en mi des que tenia quatre anys i per això, quan el circ va passar pel poble, em va portar al director i li va dir: «És un freak, és com vosaltres».

La Nancy va fer un altre glop de l’ampolla.

—I gràcies a Déu que ho va fer —va continuar—. Es van portar bé amb mi, al circ. Em van ensenyar els trucs, però també van procurar que aprengués a llegir i escriure. La quiromàntica em va ensenyar història i els trapezistes em van ensenyar francès i espanyol. Fèiem moltes gires per França. Des dels vuit anys, hi vaig passar tots els hiverns.

La Nancy va sentir una bombolla de gelosia al reg sanguini. En Denden li va arrencar l’ampolla de la mà una altra vegada.

—No sé si em servirà de gaire —va dir quan va acabar de beure—. No sé si aquesta colla em permetrà tornar a França.

—Per què no? —La Nancy es va girar per mirar-lo.

—Detesto les armes. No en penso fer servir. No és un inconvenient, perquè soc excel·lent amb la ràdio, mal m’està el dir-ho, però en Timmons és el problema. Diu que no estic capacitat per anar-hi perquè em nego a dissimular la meva «malaltia homosexual». Segur que em veta. Gràcies, freak, però no. Torna-te’n a les tavernes d’invertits.

A la Nancy encara li coïa la seva pròpia entrevista. Maleïts ciclistes acròbates.

—Denden, vols que fem una bogeria?

Si realment volien que els expedients estiguessin segurs, no els deixarien tancats amb dos panys senzills en una casa plena d’alumnes que havien entrenat perquè se saltessin seguretats molt més severes que aquella. Així era com raonava la Nancy, si més no.

Un cop dins del despatx d’en Timmons, van córrer les cortines gruixudes negres, van encendre el llum de sobretaula i es van posar còmodes. L’armari arxivador també estava tancat amb clau, i en Timmons fins i tot havia tingut la precaució de posar bocins de paper als calaixos perquè caiguessin en cas que els obrissin. En Denden els va collir per tornar-los a col·locar més tard, i va treure els expedients de tots dos.

—Tinc una nota excel·lent en combat, tàctica, explosius, rebentar panys… —La Nancy va llegir les seves notes amb un cert orgull des de la cadira d’en Timmons.

En Denden estava abocat sobre l’armari.

—És un dels millors operadors de ràdio que hem tingut, però… Vaja, un u en punteria.

—Mira, tinc un dos en salts amb paracaigudes —va dir la Nancy, sense orgull a la veu.

—A la merda —va dir en Denden, i va deixar la carpeta a la taula, al costat de la d’ella, i va mirar-se els llapis, que estaven ordenats pulcrament al cantó dret de la taula—. Sí, amb això farem —va dir, i va agafar-ne un.

—Denden?

—Què? —va dir ell—. També em van enviar a fer un curs de falsificació. Practicaré una mica.

Amb un gest casual, l’u en punteria es va convertir en un set i el dos de la Nancy en salts va ascendir màgicament a un vuit.

La Nancy va aplaudir en silenci i en Denden va somriure tímidament i va girar la pàgina.

—Esplèndid. L’informe del mateix doctor Timmons. «La perversió desvergonyida de Rake és un perill per a la cohesió de la tropa». Què diu ara! Si jo el que faig és ajuntar els homes.

La Nancy va riure i es va mirar el seu informe, que va llegir amb una intensitat desalenada i exagerada.

—«Wake està extraordinàriament motivada per tornar a França…».

—Genial, em sembla que és la seva manera de dir que ets bona —va dir en Denden—. Queda brandi?

—Xxt, Denden, que no he acabat… «però aquest posat segur emmascara una profunda inseguretat. La culpa per… per la captura del seu marit… —i així, de cop, tot allò ja no tenia gràcia. Gens. On era l’Henri? Què devia sentir en aquell moment?— …combinat amb el trauma infantil, constitueix un perill de greu inestabilitat».

En Denden li va posar les mans a les espatlles.

—Va, companya, que ja n’hi ha prou.

Era veritat, però la Nancy no ho va poder evitar. Se’l va treure de sobre.

—«Considero que no està capacitada per manar i per molt compromesa que estigui podria posar-se en perill i posar en perill els seus homes sobre el terreny».

L’habitació va quedar molt silenciosa; a fora, a les pistes, un mussol va udolar a l’ombra de la lluna.

—Psicoxerrameca estúpida —va dir en Denden amb fermesa—. Com era allò d’«el que no et mata et fa més fort»? I hòstia puta, precisament representa que has de posar en risc les persones sobre el terreny! Has de poder enviar homes a sabotejar fàbriques nazis, a emboscar combois! Es pensen que fer explotar un tren sota el foc enemic no és arriscat?

Va ser un bon discurs i tot un detall, però no servia de res. La pensaven descartar i es trobaria escrivint a màquina, morint-se per dins cada dia i bevent per oblidar cada nit mentre els nazis feien el que els donava la gana a França, als seus amics, a l’Henri. I el pitjor de tot: podria ser que tinguessin raó deixant-la fora, on no podia fer més mal. Va pestanyejar.

—Denden, què fas?

En Denden havia aixecat la màquina d’escriure portàtil d’en Timmons de sobre l’arxivador, l’havia posat sobre la taula i havia tret un formulari nou del calaix de dalt.

—Aparta’t, guapíssima, i vigila el passadís, que no sigui que hi hagi algú ronsejant per fora. Em sembla que ens toca explicar les nostres històries.

Vint minuts després, la Nancy se sentia molt millor. Se li va acudir una cosa.

—Denden —va dir, tornant a col·locar els papers als calaixos de l’arxivador perquè en Timmons no fos conscient que algú havia remenat els seus assumptes—, tens plans per a demà a la nit?