Capítol 24

L’ Eva Böhm estava segura que l’havien estafat. La dona que li havia venut els dos baguls que ara omplia per tornar a Berlín amb la Sonia tenia aquella expressió tan francesa, malcarada i superior alhora, que l’Eva s’havia trobat tantes vegades quan els residents de Marsella sentien el seu accent alemany i el seu francès de col·legi. Li havien cobrat de més. No en tenia cap dubte. Quines ganes que tenia de tornar a casa.

Va sentir una fiblada de culpa. No estava bé alegrar-se’n quan el seu marit s’havia de quedar a França entre aquells pagerols i enredaires. Feia una setmana que els havien comunicat que el traslladaven a l’Alvèrnia, on milers de joves francesos havien pogut fugir a les muntanyes gràcies a la permissivitat de les autoritats corruptes, en comptes de complir el seu deure i anar a Alemanya a treballar.

A sobre, el bagul no tancava bé. Va forcejar amb el pestell, s’hi va enganxar l’ungla i li va sobrevenir un desig irrefrenable de plorar.

Era tot tan injust.

—Mama?

Es va girar i va veure la Sonia parada a la porta, amb el conill de pelfa ben agafat.

—Què hi ha, reina?

—No ens deixarem el Carabassa, oi? —Va ser en Markus qui va posar Carabassa al conill, i cada vegada que la seva filla ho deia, l’Eva s’inflava d’amor per tots dos. Va obrir els braços i la Sonia va córrer i va amagar el cap al seu coll. Feia olor de sabó de llimona i pi.

—De cap manera, reina. El cuidarem molt bé. Avui dormiràs amb ell, i quan arribi el cotxe demà al matí, el posarem al seient entre totes dues fins que arribem a casa. —La seva filla va balbucejar alguna cosa—. Què et passa, amor meu?

—No vull deixar sol el pare. No podem anar amb ell, sisplau?

A l’Eva li hauria agradat, però estarien més segures a Berlín. O almenys això esperava. Les cartes de la família i els amics eren cada vegada més sinistres. Els bombardejos sobre Berlín, males notícies constants de Rússia, el fracàs patètic dels aliats del Führer. La seva fe en Hitler continuava intacta, però fins i tot ella patia perquè el pes no fos insuportable per a un sol home, ni que fos ell.

—Sisplau… No faré soroll ni el molestaré quan hagi de treballar.

L’Eva la va tornar a abraçar. En Markus l’havia escridassat l’altre dia perquè l’havia interromput mentre llegia els informes que arribaven de casa, i la nena se’n recordava. I tant que se’n recordava. En Markus l’adorava, i abans l’Eva no havia vist mai que els alcés la veu a cap de les dues.

—Filla, et prometo que al pare li encantaria que estiguéssim sempre amb ell. T’ho has de creure. Li va saber molt de greu enfadar-se. Oi que t’ho va dir?

Va sentir que la Sonia assentia. La seva filla l’abraçava fort i l’Eva va canviar de posició per poder-se repenjar en el bagul i estirar una mica les cames sobre la catifa gruixuda i clara. Que francès que era tenir aquelles catifes clares tan poc pràctiques.

—Ho veus? Però el teu pare és un home molt important, i el Führer li ha demanat que faci una feina molt important, o sigui que hem de ser valentes i anar a casa i esperar que l’acabi.

—Això mateix.

L’Eva va aixecar el cap. En Markus estava repenjat a la porta, observant-les. La Sonia es va deixar anar de l’Eva i va córrer cap a ell, va tirar el conillet Carabassa i es va agafar a les cames del seu pare. Ell la va aixecar i va estirar la mà per ajudar l’Eva a aixecar-se. El trobaria a faltar de mala manera.

—Pots sopar amb nosaltres, pare? —va preguntar l’Eva.

Ell li va fer un petó i després va riure.

—Per això he vingut! No em podia perdre el sopar amb la meva dona i la meva filla abans d’anar-me’n a fer la feina important! —La Sonia va riure—. I a més, et volia presentar un amic nou. Anirà amb vosaltres a Berlín per fer-vos companyia mentre no hi soc.

Va sortir al passadís i l’Eva el va seguir. A la porta hi havia una gàbia amb un cadell de pastor alemany. L’animal va remenar la cua i va grunyir.

La Sonia es va desfer dels braços del seu pare i es va abraonar sobre la gàbia, va obrir la porta i va ser rebuda pel cadell amb agraïment en forma de lladrucs, llepades i remenades de cua.

En Böhm va agafar l’Eva per la cintura mentre tots dos miraven la seva filla.

—Markus, home! Un cadell? Ara?

—Està ensenyat, t’ho prometo! —Es va posar seriós—. És d’una gossada d’un dels gossos dels guardes. Cuida’l. Ensenya-li a desconfiar dels desconeguts.

L’Eva li va repenjar la galta a l’uniforme, i va sospirar.

—Ho faré, amor meu.