Capítol 3

Va passar una altra hora abans que la Nancy tingués ocasió de parlar amb en Philippe i l’Antoine sobre el que havia vist durant la destrucció del Barri Vell.

L’Antoine, amb els cabells foscos i fins, però amb una fortalesa nerviosa a les espatlles estretes, era un dels passadors de persones més eficients del sud. Havia treballat amb la Nancy, amb un escocès que es deia Garrow, que ella no va arribar a conèixer, i amb un home de la Resistència belga anomenat O’Leary, tots els quals havien guiat fugitius a cases segures aïllades i els havien procurat guies per travessar els Pirineus cap a la relativa seguretat d’Espanya una dotzena de vegades. En Philippe, que era més baixet i tenia la cara morena i quadrada, i sempre semblava acabat d’arribar del camp encara que portés esmòquing, era un falsificador excel·lent. Passis, targetes de residència i permisos de viatge gairebé impecables sortien del seu taller del soterrani dia rere dia i portaven els que tenien la sort de tenir amics a la Resistència per les vies del ferrocarril o amb autobusos rurals en l’obscuritat de l’anonimat, o d’una casa segura a una altra casa segura per tot França fins que trobaven un vaixell que els conduïa a Anglaterra.

—El van matar sense més ni més —va dir la Nancy—. Al mig del maleït carrer. Ja ni tan sols intenten semblar legals. —La imatge del tret mortal, la matèria grisa i la sang brollant li va passar per darrere els ulls, i es va acabar la resta de la copa. A prop d’ells un tap de xampany va petar sorollosament i l’Antoine es va encarcarar, però de seguida va arronsar les espatlles.

«Ja estan massa esgotats per enrabiar-se», va pensar la Nancy, i va aixecar la copa. «M’he d’aferrar a la meva ràbia».

Un cambrer que passava la va veure i la Nancy va sentir el bombolleig del xampany a la seva copa. Li sonava a les orelles com el brunzit de la seva pròpia sang quan pensava en el noi mort. Gris. Roig. Groc. El blau del cel. Sentiria cada segon d’aquella imatge.

—Estic preocupat —va dir l’Antoine—. Aquest mes passat els meus guies han hagut de tornar enrere tres vegades per l’augment de les patrulles, precisament quan teníem persones per passar. Potser ens hauríem d’amagar. Suspendre les operacions, abaixar una mica el ritme. Algú està parlant. O algú no és prou cautelós.

La Nancy va sentir la seva mirada.

—A mi no em miris! Ni tan sols et dic d’on surten els bistecs que et menges a la meva taula. Soc la personificació de la discreció. —Li va picar l’ullet per sobre la vora de la copa.

—Però l’Antoine té raó —va dir en Phillippe, rondinaire, aguantant una copa de xampany amb les mans grosses, com si es pensés que li explotaria entre els dits en qualsevol moment—. Nancy, a Marsella hi ha un nou caçador d’espies de la Gestapo. Un tal Böhm. Va destruir la millor xarxa que teníem a París en unes quantes setmanes. Amb prou feines se’n va poder escapar algú. També ha estat destinat a l’est i ara és aquí. Ha vingut a buscar el Ratolí Blanc. A tu. Hem d’anar amb compte.

Compte. Tothom volia que la Nancy anés amb compte, fos educada, s’assegués a la vora de la cadira amb els genolls junts i les mans a la falda, i no mirés als ulls a ningú. A la merda.

—Va, nois, calma. No em trobarà. Tothom sap que només soc una noia amb costums cars i un marit ric. Qui veurà el Ratolí Blanc quan vegi Madame Fiocca comprant?

—Nancy, pren-t’ho seriosament —va dir l’Antoine—. Això no és un joc. Encara que la Gestapo no sospiti de tu, pensa en els homes que hi ha a la teva vida. Et penses que l’Henri pot continuar gastant la meitat de la seva fortuna en la nostra causa sense atraure l’atenció?

Allò li va fer mal. Però es va dir que l’Henri era un home fet i dret i podia prendre les seves pròpies decisions. Sí, ell també l’advertia contínuament que anés amb compte, i ella continuava arriscant i arriscant, però…

—L’única manera de vèncer un abusador és un cop de puny al nas —va dir—. Ho sap tothom que ha anat a escola —va afegir, amb una lluentor sorruda i perillosa als ulls. Va sentir que li tocaven l’espatlla i es va girar. El seu marit. Com s’ho devia fer per estar tan fresc, tan calmat després dels assortidors de xampanys que s’havien begut? Tots els altres homes de la sala estaven vermells de cara i desmanegats en comparació amb ell. Li va fugir la ràbia i la va omplir un rampell d’orgull.

—Nancy! M’ho has promès! Avui res de parlar de feina. —Va mirar en Philippe i l’Antoine, que es van bellugar avergonyits com col·legials.

—Li dèiem a la Nancy que havia d’anar amb compte, Monsieur Fiocca —va dir l’Antoine.

L’Henri els va somriure.

—Bona sort. Espero que tingueu més èxit que jo. Amor meu, ballem?

La Nancy li va donar la mà, i va saludar l’Antoine i en Philippe mirant enrere. A fer punyetes, la prudència. L’Henri era un heroi i no necessitava que el protegissin, i ella no pensava afluixar mentre tingués una possibilitat de donar un cop de puny al nas d’un nazi una vegada més.

Els convidats es van apartar per deixar lloc als acabats de casar per ballar el vals. L’Henri ballava de meravella. La Nancy només s’havia d’abandonar, deixar que la guiés pel terra de fusta polit. Es va repenjar en el seu braç, va ser com volar. Quan va obrir els ulls, ell la mirava intensament, però d’una manera que la va posar alerta.

—Que em renyaràs?

Ell li va estrènyer més fort la cintura.

—Em sembla que ho hauria de fer. Parlar amb membres de la Resistència al teu banquet de casament. Arriscar la teva vida per una ampolla de Krug.

Ella va esbatanar els ulls. Encara brillaven maliciosos, com si ho trobessin tot molt divertit: la guerra, el perill, el marit savi i prudent que brandava el cap davant dels excessos de la seva jove esposa.

—Són amics meus i vaig aconseguir el Krug per a tu, amor meu.

—No necessito xampany, Nancy. —Ell ja no jugava—. Et necessito a tu.

Se la va acostar més. A fora es va sentir un xiulet, com el primer indici del vent de mestral de l’estiu, i després una explosió potent i sorda. Els llums van tremolar i una pols de guix fina del sostre els va caure a sobre.

L’Henri li va deixar anar la cintura, li va agafar la mà i la va aixecar amunt.

—Bernard, mes amies, més xampany i vive la France!

Els convidats van recuperar la calma i van cridar entusiasmats. La banda va tocar una melodia de ball frívola i ràpida, i els balladors van aixecar la pols girant per la sala. La Nancy va riure fort, amb el cap tirat enrere, i es va deixar portar per les llums, la beguda, el tacte de les mans de l’Henri.

Després de quatre hores de ball, l’Henri no va voler discutir. Aquella nit portaria a coll la seva dona ni que fos per traspassar un llindar. Va aixecar la Nancy i la va portar a l’habitació, on la va deixar amb compte sobre la catifa gruixuda.

—Henri —va dir ella, repenjant el cap al seu pit—. T’he de demanar una cosa molt important. Necessito que m’ajudis.

Ell va arrufar les celles. Era la manera de fer de la Nancy, trobar el moment per demanar alguna cosa increïble i perillosa. Més diners. Utilitzar la seva casa dels Alps com un refugi per a presoners. Aprofitar les seves empreses per passar armes i homes. Una fiança per comprar la seguretat d’una família jueva a Anglaterra. La Nancy va veure com ell es preparava per a la matança i va somriure abans de girar-se.

—No arribo a la cremallera…

Ell va riure fluixet, i molt lentament va buscar la tanca delicada i la va estirar, i llavors va abaixar la cremallera, tot resseguint la pell exposada amb l’artell. Es va inclinar i li va besar el clatell.

—Henri, no em penso disculpar per ser com soc. Sabies amb qui et casaves —va dir ella, repenjant-se contra ell.

—No t’ho demanaria mai, Nancy. —Les seves paraules sonaven apagades, la veu greu i plena de desig. Li va acariciar la cintura fins a deixar les mans planes sobre l’estómac d’ella.

La Nancy va sentir la necessitat, el neguit sota els dits d’ell.

—Em sap greu. Em sap greu. No puc ser com les altres esposes. És dolorós pensar que et faig mal, però també ho és deixar que aquells malparits guanyin. Per això no et mentiré dient que ho abandonaré. No puc.

Ell va sospirar i la va girar de cara a ell.

—Només promet-me que intentaràs ser prudent. M’ho pots prometre? —La seva veu tornava a ser càlida i indulgent.

Ella va assentir.

La va guiar cap al petit sofà i la tauleta del racó de l’habitació, al costat de les finestres, i la va fer seure al seu costat.

La Nancy es va girar i es va aixecar la faldilla per poder-se encavallar a sobre d’ell. Va aixecar les mans per obrir el passador de diamants que li subjectava els cabells i va deixar caure el vestit de seda fins a la cintura.

—Henri Fiocca, t’estimo, punyeta.

Ell li va posar les mans als cabells, la va estirar cap a ell i la va besar. Fort.