Capítol 46

El nen es va situar al mig de la carretera. La Nancy va haver de frenar de cop i girar el volant per evitar matar aquell idiota. Quan el nen va córrer cap a la finestra, en Mateo va posar el dit al gallet de la pistola, però el nen ja parlava tan de pressa que ni se’n va adonar.

—Madame Nancy!

El va reconèixer. L’havia vist espiant-la des del llindar de la porta d’una casa d’allà a prop. El seu pare era un dels que havien mort en l’atac al ferrocarril amb en Fournier el Dia D. Va recordar el discurs que havia fet a la jove vídua, un dels deu que va haver de fer aquella setmana per comunicar a les famílies que els homes que estimaven havien mort per França.

—Calma, Mateo —va dir baixet—. Què hi ha, fill?

—La milícia és a Corcés. Ho han ocupat tot —va dir el nen. Estava pàl·lid amb aquella llum del capvespre—. No s’hi hauria d’acostar.

La milícia. La Nancy els odiava encara més del que odiava els nazis. Feixistes francesos que rebien armes i uniformes de Vichy i els seus senyors alemanys per caçar combatents de la Resistència.

—Tu i la teva mare esteu bé? Necessiteu res?

El nen va brandar el cap.

—El meu pare hauria volgut que l’avisés —va dir valerosament.

La Nancy va aconseguir somriure-li. Sabia que era una imitació de la mena de somriure que hauria fet a un nen com aquell feia un any, quan no tenia els ulls injectats de sang, però devia ser prou convincent per semblar real.

—Estaria molt orgullós de tu —va dir la Nancy—. Gràcies per l’avís.

—Hi pensa anar igualment, Madame? —El nen va mirar amunt i avall de la carretera.

—Sí, fill. He de veure unes persones.

Va engegar i va deixar el nen al voral.

En Mateo es va escurar la gola.

—Però Nancy… podem quedar en un altre lloc.

Ella va prémer l’accelerador, sentia el batec del cor, ferm i lent.

—De cap manera, Mateo, necessito una copa.

No hi havia ningú a la plaça. El cafè principal estava tancat, però el lloc on havien quedat amb el tal René era en un carrer estret, i els llums estaven encesos. No hi havia ni una ànima, només un vell que travessava el carrer, amb les espatlles encorbades per protegir-se del fred del vespre, i que els va mirar de gairell quan la llum que es filtrava entre les persianes tancades del cafè els va il·luminar la cara. La Nancy va obrir la porta. Una nit tranquil·la, evidentment. Només quatre homes. Tots de la milícia. I l’amo i una noia darrere la barra. No semblava que el contacte hi fos.

La Nancy es va asseure en una taula al centre del local. La noia, miserable, massa jove per treballar allà, se’ls va atansar, mirant a tots costats.

—Conyac, reina —va dir la Nancy—. Porta l’ampolla.

—Merda —va dir en Mateo quan la noia se’n va anar sense dir res.

—Què?

—Miri sobre la barra.

La Nancy va mirar cap allà. El pòster de cerca i captura amb la seva cara estava clavat a la biga.

En Mateo es va inclinar.

—Marxem, Nancy. Mentre encara puguem.

La noia va tornar i els va omplir les copes.

—Em sap greu, Mateo —va dir la Nancy—. Però de debò que vull aquesta copa.

Se la va empassar tota i la noia n’hi va servir una altra.

—Com et dius, reina?

—Anne —va dir la noia en un xiuxiueig. Tenia els cabells bruts, però ben pentinats darrere les orelles, i portava els punys nets.

La Nancy va somriure.

—Com Anna la de les teules verdes! És el meu llibre preferit. L’has llegit?

En Mateo va mirar a dreta i esquerra. Ara els altres clients els miraven.

La noia va brandar el cap.

—Que mal educada que soc. —La Nancy va donar un cop de colze a en Mateo, perquè veiés la pistola que tenia agafada amb la mà esquerra per sota la taula—. No m’he presentat. Em dic Nancy Wake. Aquella de la foto de la barra soc jo.

La noia es va girar, va parpellejar i va tornar a mirar la Nancy.

—Ofereixen molts diners per la seva captura, Madame.

La Nancy va assentir com si s’ho plantegés per primera vegada.

—Sí. Saps per què la Gestapo ofereix aquestes grans recompenses per persones com jo, Anne? No és per motivar els alemanys, no. Em matarien o m’arrestarien gratis. És per als francesos. Per als francesos covards. Per als homes i dones que volen llepar les botes dels nazis en comptes de plantar cara i defensar-se. Per als francesos que diuen que estimen el seu país i afirmen que les persones que delaten només són delinqüents. Jueus i comunistes. Que llestos. Aquestes recompenses ens fan desconfiar d’amics i veïns. El meu marit… el va delatar un dels seus empleats sense caràcter. Però, saps què passa? Que els col·laboradors no podran gastar-se la recompensa. No, els trobarem, a tots els polítics de Vichy, a tots els gàngsters de la milícia, i els penjarem pels seus colls de traïdors.

Un dels clients es va aixecar, buscant l’arma que duia al cinturó. La Nancy es va girar i va disparar dues vegades des del maluc, tal com li havien ensenyat. L’home va caure enrere, i va tirar a terra una taula i els vasos. L’Anne no va cridar, però es va anar a amagar darrere la barra.

La Nancy va disparar al segon milicià mentre encara intentava treure l’arma de la funda.

El tercer se li va llançar a sobre amb un ganivet. Els covards i els abusadors s’apuntaven a la milícia, i els covards no eren bons en una lluita amb ganivet. La Nancy va utilitzar el seu impuls per fer-lo caure al terra de fusta, li va arrencar el ganivet de la mà i l’hi va clavar al coll en un moviment eficient. Com una dansa. Perquè ella havia estat una bona ballarina. Ah, aquelles nits ballant amb l’Henri sota el cel esquitxat d’estrelles! L’home a sota d’ella va escopir, va estossegar una fina ruixada de sang, que ella va sentir a la cara com un plugim d’estiu, i es va quedar quiet.

Un, dos, tres. En Mateo va matar l’últim quan fugia cap a la porta. Va caure endavant. D’home a carn en tres segons. Aquella era la lliçó de la guerra. Només som carn. La Nancy va agafar la seva copa i la va escurar. Era bo, el brandi.

Mentre comptava els bitllets per pagar les consumicions, i un extra més per la trencadissa, la porta es va obrir i va entrar al local un home ros, alt i prim, amb una jaqueta negra. Va veure els morts a terra, els vasos trencats, en Mateo encara amb la pistola desenfundada i la Nancy pagant el compte, amb les mans vermelles de sang, i va riure de gust.

—Ei, això és millor que la llauna de la contrasenya! Soc en René. Si us heu divertit prou, voleu venir amb mi i recollir les coses?

La Nancy i en Mateo el van seguir a fora, a la foscor.

En Heller va donar les gràcies per telèfon, i va travessar ràpidament el passadís per trucar a la porta del despatx d’en Böhm, però va entrar sense esperar que n’hi donés permís. En Böhm treballava en el cercle de llum, avançant amb constància amb la pila d’informes d’accions que tenia a la taula. El volum augmentava cada dia: robatoris, emboscades, cartells antialemanys, caricatures cruels del Führer pintades a les parets.

—Han vist Madame Fiocca a Corcés —va dir en Heller, tan bon punt en Böhm va aixecar el cap.

—Quan? —va preguntar en Böhm.

—Ara. L’han vist entrant en un cafè no fa ni deu minuts. —En Böhm es va aixecar; en Heller va veure que estava perplex mentre es posava la guerrera.

—Que portin el cotxe, Heller. Vull que un equip ens segueixi, i enviï tres patrulles dels barracons. Vull controls cada dos quilòmetres a totes les carreteres de cada poble d’aquí a una hora, sisplau.

—Hi anem, senyor? Ara?

Va veure que la cara d’en Böhm es contorçava, un llampec ràpid i reprimit de frustració, però quan va parlar la seva veu estava controlada.

—Corcés només és a vint minuts amb un cotxe ràpid. És evident que la senyora Fiocca hi ha anat a fer alguna cosa. Hi anem ara. En aquesta guerra ja s’ha perdut massa temps per culpa d’homes que tenien por d’actuar amb independència i decisió, Heller. No em comptaran entre ells.