Capítol 5

La lluna platejava el mar. La Nancy no havia pogut escollir el «quan» d’aquella operació, però havien estat de sort. Feia una nit clara amb la lluna justa per il·luminar el camí a la platja sense haver d’encendre les llanternes.

L’Antoine els havia portat el missatge d’un contacte de Tolosa. Un submarí anglès passaria per la costa, preparat per treure’ls de les mans un grup de presoners fugits i endur-se’ls per via marítima. El submarí es podia emportar quinze homes, i algú aniria remant fins a la costa per recollir-los en aquella data, a aquella hora; faria el senyal i esperaria la resposta.

A partir d’aquí era una qüestió de confiar. Que el missatge fos genuí i no hagués estat manipulat; que fossin al lloc, a l’hora i amb els codis correctes; que no hagués afluixat la llengua cap de les persones amb qui la Nancy havia parlat quan s’havia posat en contacte amb els homes que havien de rescatar i els havia donat les instruccions sobre on i quan s’havien de trobar amb ella.

Ah, i que quan els anglesos deien que es podien endur quinze homes, haguessin deixat una mica de marge. Esperant a les fosques a la vora de la platja amb la Nancy hi havia vint homes que necessitaven sortir de França de totes totes. La majoria eren anglesos i hi havia un parell d’aviadors nord-americans, nois de pagès d’Iowa amb un sentit de l’humor encomanadís que havia enamorat la Nancy. Tres dels anglesos feia una setmana que estaven tancats en una casa segura dels afores de Montpeller, parlant en veu baixa i mirant de no bellugar-se gaire al pis per tal que no els sentís el veí, un vichysta convençut. Dels altres, la majoria havien fugit d’un camp de trànsit al nord-oest. La Nancy, en Philippe i l’Antoine esperaven sis homes a l’altre cantó de la tanca, però havia corregut la notícia i la resta també havien volgut intentar-ho. A l’últim home l’havien anat a buscar a una casa segura de la mateixa Marsella, tot i que cap casa semblava segura des que en Böhm havia arribat a la ciutat. El presoner es deia Gregory. Era anglès de mare francesa, i els anglesos l’havien llançat en paracaigudes darrere les línies enemigues per ajudar els francesos lleials o alguna cosa així, però la Gestapo l’havia arrestat al carrer a la segona setmana. Va resultar que el seu contacte a la ciutat havia arribat a un acord amb les autoritats.

Després d’un mes en mans de la Gestapo, havia aprofitat una oportunitat durant un interrogatori i havia saltat per la finestra del primer pis davant dels atònits guàrdies. D’alguna manera s’havia escapat enmig de la gentada del mercat i entre tots l’havien salvat. Un home li havia donat la seva gorra, un altre, l’abric blau llarg que portaven molts pagesos, un altre, els esclops. Els oficials de la Gestapo que van sortir en tromba de la central per perseguir-lo no van poder passar per culpa d’una baralla, casual, és clar, entre paradistes per un carro excessivament carregat. La notícia de la fugida va arribar a orelles de la Resistència que quedava a la ciutat, i el van localitzar i el van portar a la Nancy.

En Gregory els havia explicat la seva història balbucejant entre les dents trencades. Normalment l’haurien enviat per la ruta que travessava els Pirineus, però no tenia cap possibilitat de fer aquella travessa. Li faltaven totes les ungles de la mà dreta, tenia costelles i un canell trencats. Tot ell estava morat dels cops. La Nancy no sabia què fer-ne, més enllà d’alimentar-lo i amagar-lo, fins que va arribar el missatge de la recollida de la Royal Navy. Gràcies a Déu. El va anar a buscar ella mateixa, i van caminar pels carrers de Marsella agafats de bracet, ell amb la cara embolicada amb una bufanda de l’Henri, el cos prim tapat per un abric de l’Henri, mirant el món per sota l’ala d’un dels barrets de l’Henri. Van agafar l’autobús a la costa per trobar-se amb els altres i ell li va donar les gràcies. Discretament. Sincerament. Després d’això no va parlar gaire més.

La Nancy va mirar el rellotge a la claror de la lluna. El coi de Royal Navy feia tard. No era un desastre, encara no era prou tard per pensar que no vindrien, però era tard. Quant de temps es podien esperar allà? Com s’ho faria per col·locar tots aquells homes en cases segures si els anglesos no arribaven? Allà, a l’est de Marsella, la costa era rocallosa i costeruda, bàsicament d’una pedra calcària que tenia un aire fantasmagòric en la foscor. Aquella platgeta, vorejada de matolls silvestres de sàlvia i pins, era un dels pocs llocs on podia arribar una barca. Esperava que no s’hagués torçat res. Si tot anava d’acord amb els plans, ara hi havia un submarí a mitja milla del litoral, fosc i silenciós, esperant per passar aquells homes a través de l’estret de Gibraltar i de tornada a Anglaterra per rearmar-los, reagrupar-los i reprendre el combat.

—Fan tard —va dir l’Antoine baixet a la seva espatlla.

—Vindran —va dir la Nancy amb fermesa.

Es va sentir un frec en la foscor i va arribar en Philippe al seu costat.

—Heu vist res? Fan tard.

«Per l’amor de Déu».

—Estàs segura del senyal, Nancy? —va preguntar l’Antoine—. No hauríem de fer nosaltres un senyal?

—Feu el favor de calmar-vos, per Déu —va xiuxiuejar ella—. No ens posarem a fer senyals lluminosos en una platja per on pot passar qualsevol patrulla alemanya. Ells fan el senyal primer.

—Potser el missatge era fals —va dir l’Antoine en veu molt baixa—. I si el missatge era dels alemanys? Que fàcil que ho tindrien per agafar-nos a tots, i el famós Ratolí Blanc. Tots asseguts a la platja com si féssim un pícnic a la claror de la lluna. Recordem que el missatge va arribar al moment més oportú. Que no sigui massa bo per ser veritat.

Ja se li havia acudit, és clar que se li havia acudit. Tots havien sentit rumors: els alemanys havien robat ràdios i havien enviat missatges falsos a Londres, i llavors havien arrestat combatents de la Resistència, presoners, i havien tallat enviaments de subministraments amb tanta facilitat com uns nens collint pomes a l’hort.

—Si haguessin de venir els alemanys —va dir amb claredat, i amb precisió rabiosa—, no et sembla que haurien arribat a l’hora?

En Philippe va rondinar, però ella gairebé li va veure el somriure ràpid i reticent.

—Tens raó, Nancy —va dir—. Però no em diràs que la situació no s’ha posat difícil. El capità Böhm ha arrestat una dotzena d’homes que jo coneixia. Quant creus que tardarà a arrestar-ne algun que sàpiga coses de nosaltres? Ara hi ha massa gent involucrada. Aquell home amb qui l’Henri em va dir que parlés a la fàbrica, en Michael…, no m’agrada. És perillós.

—Ara et queixes perquè els francesos finalment s’han plantat i comencen a lluitar? —va dir ella. Ara s’estava empipant—. Si l’Henri et va dir que hi parlessis, hi pots confiar.

—L’Henri és un bon home, però és un romàntic —va insistir en Philippe—. Es pensa que en el fons tots els francesos són combatents de la Resistència. No vol creure que entre nosaltres hi ha feixistes. Un d’aquells gendarmes que hem estat subornant amb els diners del teu marit acabarà parlant. No li hauríem d’haver pagat avui per buidar de vigilància la carretera de dalt. Hauria estat millor arriscar-se a trobar una patrulla de la policia.

L’Antoine va fer petar la llengua, però en Philippe tenia raó. A sobre tenia raó. L’Antoine havia pres la decisió i havia pagat el suborn sense consultar-ho abans amb ells. Va jurar que podia confiar en l’home que havia pagat, un autèntic patriota francès, però, si era tan patriota, per què necessitava que li paguessin?

—Nancy!

Ella va mirar en la foscor i ho va veure: l’esclat d’una llanterna a uns cent metres de la platja. Tres flaixos ràpids i un de més llarg. Va encendre la llanterna i va apuntar a la foscor. Dos flaixos llargs. La va tornar a apagar. Va esperar.

Li va semblar que passava una eternitat abans de sentir el tremolor de l’aigua, després el frec de la sorra de la platja quan una barca de fusta va arribar a la vora arrossegada per les onades suaus. Va avançar tota sola. La tripulació consistia en dos remers i un home que va donar per fet que era un oficial, tots amb pantalons de llana i les granotes impermeables dels pescadors de la comarca.

—A punt per a la desfilada? —va preguntar.

—La mare ha enviat globus —va contestar ell—. Vaja, ets anglesa?

—Australiana. Un embolic.

Ell va assentir. No era un bon moment per fer-la petar.

—Quants paquets?

—Vint. Un lliurament especial de la Gestapo i la Tieta n’ha enviat uns quants de més a més del camp. Els podeu agafar tots?

L’home va dubtar. Després va parlar amb fermesa:

—Ens en sortirem. I perdoneu el retard, però hi havia patrulles per tota la costa. En el futur aquesta ruta no es podrà fer servir. La marina no pot arriscar un submarí per venir a buscar refugiats.

La Nancy es va girar i va fer un senyal amb la mà als homes, que estaven amagats a la vora de la platja.

—Els cabrons també han fet gairebé impracticable la ruta dels Pirineus. A veure si us afanyeu a guanyar la guerra, sisplau.

—Farem el que podrem.

L’home va assentir convençut mentre els altres sortien de manera ordenada dels amagatalls entre els matolls arran de la marca de la marea alta. Els van ajudar a pujar a la barca.

—Déu-n’hi-do.

Els homes van anar arribant de dos en dos, semblava que no s’hagués d’acabar mai. L’oficial mirava el rellotge cada cinc segons. Els homes recol·locaven la gent a la barca de rems per fer lloc als últims tres fugitius. En Gregory va pujar l’últim, i en passar pel costat de la Nancy li va agafar la mà i l’hi va estrènyer. La tripulació l’estava estirant per sobre la borda quan una llum els va enfocar des de la carretera de la costa, un focus. Amb tota la potència. Després crits d’excitació en alemany per sobre d’ells.

—Marxem —va dir l’oficial encertadament.

Un dels homes de la tripulació va saltar a l’aigua, i ell i l’oficial van empènyer, arrossegant la barca sobrecarregada cap a dins de l’aigua i en la foscor, emprant les espatlles, amb els peus enfonsats en els grans bancs de sorra i còdols.

Van començar a xiular bales que queien a l’aigua darrere d’ells tot just quan pujaven a la barca i l’oficial ordenava que remessin amb força.

La Nancy va córrer al bosc quan se li acostava el feix de llum, resant perquè no la il·luminés. No ho va fer, gràcies a Déu. Els interessava la barca de rems. En la penombra va veure l’Antoine, estirat de panxa enlaire i disparant al focus.

Merda, eren lladrucs el que se sentia? Que no portessin gossos, sisplau.

Es va ajupir entre els matolls de sàlvia i es va girar per comprovar com li anava a la marina. Encara estaven atrapats pel focus i almenys una figura de la barca havia caigut de manera poc natural a popa. Eren blancs fàcils.

—Vinga, Antoine —va murmurar entre dents, mirant-lo, sense gosar moure’s. Podia tornar a la carretera? Situar-se darrere la patrulla i carregar-se el focus amb el revòlver?

L’Antoine va exhalar lentament i va prémer el gallet. Es va sentir soroll de vidres trencats a sobre d’ells i la llum es va apagar.

—Ets el millor! —va dir ella en veu alta—. Però sortim d’aquí ara mateix.

Havien fet just, perquè van començar a sentir els crits dels soldats que baixaven cap a ells. No ho tindrien fàcil si no trobaven el corriol que baixava fent ziga-zagues fins a l’aigua. Fortes caigudes i punxes. N’hi havia per trencar-se tots el cap.

En Philippe li va agafar el braç. Un camí s’obria en direcció est resseguint la costa i tots tres van córrer, una mica ajupits, projectant-se endavant. La Nancy sentia el pols accelerat de l’excitació a la sang. Allò era millor que travessar els controls flirtejant. Els seus peus van trobar el camí pel pas estret sense necessitat de pensar. Les bales que li passaven pel costat en la foscor sonaven com miols, com cadells de gat. La idea la va fer riure.

La patrulla —només podia ser una patrulla de l’exèrcit que s’havia aventurat per allà, perquè si hagués estat una trampa ja serien tots morts— encara es concentrava a disparar contra la barca de rems que s’allunyava, tot i que ja no la podien veure, que idiotes. Es va imaginar que només dos homes corrien entre l’herba alta, el fonoll i el llorer. Llavors la llum d’una llanterna es va passejar per sobre d’ells des de dalt. Un crit i un tret. La Nancy va sentir que l’Antoine esbufegava, es va girar i va veure que el seu amic queia a l’estret corriol, i que no rodolava pel penya-segat cap a l’aigua perquè s’havia entortolligat amb un matoll, amb el braç estirat.

—Philippe, ajuda’m! —va dir baixet en la foscor, i va veure que l’ombra de l’home tornava.

—Aquí! Per aquí! S’escapen!

L’home del camí que hi havia per sobre d’ells va rebre la resposta dels seus col·legues. En Philippe va apuntar a la veu i a la llum, i va disparar. La llanterna es va apagar, per impedir que en Philippe apuntés al blanc, i l’home va tornar a cridar els seus amics. Semblava molt excitat.

L’Antoine se la va treure de sobre.

—Ves-te’n, Nancy!

—I una merda.

Es va inclinar per passar-li el braç per les espatlles mentre en Philippe disparava a la babalà cap a la veu una altra vegada.

—Ajuda’m a aixecar-lo —va dir la Nancy, però l’Antoine va ser més ràpid que ella.

Es va treure un revòlver de la jaqueta, un revòlver que havia pagat l’Henri, un revòlver que la mateixa Nancy l’hi havia donat, es va ficar el canó a la boca i va disparar.

Va passar tan de pressa que la Nancy no ho va acabar d’entendre. Estava quieta, massa sorpresa per cridar. En Philippe va udolar i va tornar a disparar en la foscor. Es van acostar més llanternes pel camí per sobre d’ells. Aleshores en Philippe la va tornar a agafar pel braç, la va fer aixecar i la va empènyer davant d’ell, mentre disparava un parell de trets més en la foscor cap enrere. La Nancy va ensopegar. Tot d’una els seus peus no sabien què havien de fer. Què havia fet l’Antoine? L’arma no havia de ser per matar-se ell. La Nancy l’hi havia donat per matar nazis, no per matar-se ell, que estúpid. Com li agradaria escridassar-lo.

—Corre, Nancy!

Va continuar, amb els pensaments fracturats i borrosos. Que estrany ser allà en aquelles hores de la nit. Com hi havia arribat? Que educat i que anglès que era l’oficial. No haurien d’esperar l’Antoine? En Philippe la va empènyer endavant fins que els pensaments se li van tornar a reconnectar i a ser lògics. Va córrer i córrer fins que el so dels perseguidors es va esfumar i l’únic que sentia era la seva respiració dificultosa i el so agut de les cigales.

No es van aturar fins que la nit no es va tornar espessa i silenciosa al seu voltant.