Capítol 62
Era el poble alemany, el que havia fallat. No havien tingut la voluntat necessària, no havien merescut el líder que els havia estat enviat. En Böhm anava enxubat al darrere d’un Kübelwagen botant cap al seu ingrat país, envoltat per exactament la mena de generals i altres oficials d’alt grau sense caràcter que havien traït el Führer. Era cruel que militars honestos com el comandant Schultz haguessin mort mentre que homes tous de cos i ànima com aquells haguessin sobreviscut. Les seves medalles dringaven amb el camió que avançava a poc a poc per la carretera.
Era ridícul viatjar d’aquella manera. Podria haver estat ajudant a Berlín, però es trobava atrapat amb els supervivents de dos batallons delmats i es veien obligats a moure’s a pas de tortuga amb els homes i mitja dotzena de tancs Panzer. Com s’ho havien fet els aliats per guanyar? Com podia ser que els britànics i els americans no veiessin que els seus interessos estaven alineats amb els dels alemanys? Era evident que s’havien d’unir per derrotar la conspiració judeomarxista que s’havia apoderat de Rússia, i en lloc d’això aquelles nacions plenes d’existències racials decents s’havien donat la mà amb una colla d’eslaus semihumans. Era fastigós, decebedor, indignant. Com s’ho havien fet per sobreviure, per lluitar, quan es veien obligats a buscar les armes entre els morts? Res del que havia après estudiant psicologia a Cambridge amb les ments més brillants de la seva generació l’havia preparat per a aquell patiment. Tot el que sabia li deia que s’havien d’haver rendit feia mesos, que els francesos, que havia tractat amb contenció sempre que havia estat possible, els haurien d’haver acceptat de bon grat; que els anglesos, que respectaven els bons orígens i el pensament avançat en eugenèsia i puresa racial, haurien d’haver-los donat la mà des de bon començament. Tanmateix, no ho havien fet.
Es va imaginar el que faria si es trobava un dels generals alemanys que tenien un lloc de comandament a l’est: escopir-li a la cara, arrencar-li les xarreteres, fer volar el seu cervell inútil i patètic sobre la carretera.
Mirava fixament un coronel assegut al banc de davant, imaginant-se això amb un gran plaer; almenys la ràbia el distreia de la ferida a la galta que li havia fet la Wake i que es negava a curar-se, quan l’home va estossegar de sobte i li va començar a regalimar sang per la comissura de la boca. Primer va fer cara de sorprès i després de dolgut, com si fos víctima d’un petit menyspreu social. Al final, va caure endavant i en Böhm va veure el forat de bala a la lona.
El camió es va parar de cop i en Böhm va sentir xiular les bales al voltant. Algú cridava ordres per fora. Va ignorar els seus companys i els va apartar a empentes per arribar al fons del camió i saltar a la carretera.
—Tothom a cobert! —va cridar a la desorientada infanteria, que estava massa exhausta per adonar-se que els estaven disparant. Es van dispersar per la carretera, però les vores eren altes i les cunetes poc fondes—. Feu servir els vehicles per cobrir-vos! Abans de disparar, mireu primer d’on venen els trets.
A mig metre d’ell, un sergent que dirigia el seu escamot per sortir de la línia de foc va rebre una bala al coll i va trontollar endavant mentre s’agafava la ferida amb la mà. En Böhm es va apartar per esquivar la ruixada de sang arterial.
A cent metres darrere d’ell va sentir una ràfega de metralladora lleugera i va veure tres homes contorsionant-se a la cuneta. Va córrer fins a la primera posició de la columna, on el comandament del tanc i el coronel que teòricament estaven al càrrec d’aquell nyap d’operació es cridaven i discutien a la vista dels seus homes.
—Es pot saber què fan? —va dir en Böhm, amb duresa—. Per què han parat?
El comandament del tanc va saludar.
—El coronel insisteix perquè contraataquem i ajudem els ferits.
En Böhm va mirar el coronel. Barbeta fluixa, cabells foscos. Mala raça. No l’hauria admès mai a les SS.
—Això és una emboscada, coronel. No deixi que l’enemic esculli el terreny de combat. Continuï immediatament cap al poble. Les forces aliades són a un dia de distància; hem de travessar aquest pont abans que els maquis el volin si volem prendre part en la defensa de la nostra pàtria.
El coronel es va posar vermell.
—No fugiré d’un grapat de pagesos que han aconseguit quatre armes.
Just darrere, tot d’una es van sentir un rugit i el tro d’un coet que sortia disparat. Es van girar, protegint-se els ulls, i van veure com el camió del centre de la columna s’incendiava i explotava.
—Sembla que els pagesos també tenen bazuques, coronel —va etzibar en Böhm.
El coronel es va girar.
—Endavant! Endavant! Tothom cap al poble!
El comandant del tanc va pujar al seu Panzer i en Böhm va sentir que cridava la mateixa ordre per la ràdio. La columna es va posar en marxa precipitadament. Un dels tancs del mig de la columna va empènyer el camió en flames per treure’l del mig mentre encara en baixaven homes amb els cabells i la roba encesos. Els altres camions van avançar amb la infanteria corrent al costat.
En Böhm va seguir el coronel dins del seu cotxe. El coronel li va llançar una mirada fulminant, però va esperar que en Böhm tanqués la porta per ordenar al conductor que es posés en marxa.
En Denden ja era al campanar abans de l’alba, contemplant la plaça en calma de baix. Era un lloc ben bonic: la carretera de Montluçon hi arribava fent esses entre valls boscoses pel sud, i descarregava en una plaça de mercat envoltada d’edificis robustos de tres pisos en una barreja de pedra i fusta. Les plantes baixes eren els aparadors de les botigues de la ciutat, la de queviures i la carnisseria, la ferreteria i els bars. Totes tancades aquell dia. La façana modesta i clàssica de l’Ajuntament s’alçava a la vora nord de la plaça, amb uns graons gastats per les generacions de persones que hi havien anat a registrar naixements, matrimonis, defuncions, a buscar els seus documents i les cartes de racionament. Aquell dia la porta estava tancada.
Fora de la plaça, els artesans i els treballadors del tèxtil hi tenien els tallers i les cases, i més endavant les cases s’espaiaven i començaven les masies. La ciutat estava envoltada d’horts. L’església, reconstruïda en pedra clara feia aproximadament cent anys per un granger de porcs reconvertit en empresari del ferrocarril, ocupava la cantonada nord-est de la plaça. L’autoritat religiosa de la ciutat vigilava la seva gent en associació respectuosa amb l’ajuntament secular, braç a braç, amb la carretera principal passant entremig, que al seu torn anava a parar al pont.
Quan en Denden va dirigir els binocles al nord, va veure que en Gaspard i en Rodrigo comprovaven les càrregues que havien posat al preciós pont de pedra que travessava el riu. Era més ample que la majoria dels ponts de la regió. També l’havia finançat el granger de porcs, com un regal, per substituir l’antic i més estret que hi havia hagut a la ciutat durant tres-cents anys. Era l’únic pont en trenta quilòmetres a la rodona que permetia el pas d’un tanc. El granger de porcs, amb la seva generositat i visió de futur, hi havia pintat una diana.
La Nancy havia enviat homes a la ciutat per evacuar els civils tan bon punt va rebre la informació de Londres. Però no tothom se n’havia anat. L’alcalde, que havia fet els ulls grossos amb l’activitat dels maquis a la zona els últims dos anys, havia insistit perquè li donessin un rifle i una posició, i havia portat mitja dotzena de gendarmes. Estava a les ordres d’en Tardivat darrere una filera de sacs de sorra, a la cantonada de l’Ajuntament. Alguns habitants s’havien quedat per custodiar les seves propietats, i una colla de joves s’havien presentat voluntaris per tenir cura dels ferits al castell o a l’Ajuntament. Però la resta de la població havia agafat els fills, el menjar i l’aigua que podien carregar i se n’havia anat a la muntanya, sense saber què quedaria de la seva vida al final del dia.
En Denden va ser el primer d’albirar la columna al fons de la vall gràcies al centelleig d’un parabrisa. A poc a poc la gruixuda serp es va fer visible. Va comptar els tancs i es va empassar la saliva. Cinc d’aquells vehicles dels pebrots. Quina brutalitat. La infanteria també semblava marxar en ordre. Tenia l’esperança que estiguessin una mica més tocats. La veritat és que eren molts.
Va treure la petaca i va beure amb ganes.
—Jules, dona a la capità general Wake els detalls següents, sisplau. —Li va cantar el càlcul de tropes, els camions i tancs—. I després situa’t a la teva posició.
Era típic de la Nancy que hagués assignat a en Jules el paper de missatger entre ells dos. No havien parlat gaire mentre esperaven que aparegués el comboi a la vall, només banalitats en un ambient de tensió. Però en Denden va notar que en Jules s’estovava; va sentir recança a la seva veu. Era una cosa que l’ajudava alhora que li feia mal, i en Denden els estava agraït, a ell i a la Nancy.
En Jules es va aixecar.
—Bona sort, Denis —va dir. Fins ara li havia dit capità Rake.
—Per a tu també, Jules —va contestar en Denden—. Sigues prudent.
En Jules va baixar ràpidament l’escala de cargol del campanar sense dir res més, i en Denden va haver de parpellejar un parell de vegades per aclarir-se la visió.
Va arribar just a temps de veure que la columna es parava de cop, a un quilòmetre de la ciutat.
—No, no… —va dir baixet—. Veniu amb la mama i el papa, canalla.
Unes flamarades sobtades. En René havia aconseguit situar-se en la primera posició amb les seves joguines. Bona feina.
—Veniu al poble —va tornar a dir en Denden—. Va, canalla, que allà fora no s’hi està gens bé. Vinga.
Va passar un minut i la columna va tornar a avançar, aquesta vegada més de pressa. En Denden es va posar les ulleres i va agafar una bandera… o, més ben dit, les restes esparracades del coixí vermell de setí de la Nancy rescatat de l’autobús, i la va lligar a un pal. La va treure per la finestra allargada.
Feia una hora que la Nancy mirava aquell coi de campanar, fins i tot abans de sentir el rebombori de l’explosió i l’espetec distant del foc de metralladora. Llavors va veure la bandera vermella.
—És l’hora, nois —va cridar.
La sortida de la plaça entre l’església i l’Ajuntament estava blocada per una paret de sacs de sorra: per l’oest, pels homes a les ordres d’en Tardivat; per l’est, pels homes de la Nancy. Va repenjar el fusell Lee-Enfield sobre la paret de sacs i es va humitejar els llavis, assaborint el gust característic de V de Victoria d’Elizabeth Arden.
No eren idiotes. Primer va entrar un tanc a la plaça, amb un gruny eixordador del motor, que a la plaça del mercat s’amplificava a una escala impossible. Darrere d’ell va venir una invasió d’infanteria. Un dels protegits d’en René es va aixecar a l’est del pont i va disparar un bazuca entre les seves files, mentre la resta disparava, delmava la infanteria i els empenyia enrere buscant cobertura.
La càrrega va explotar, i va fer volar enlaire dos soldats, però el tanc va continuar endavant.
—Merda! —Darrere d’ella en Juan disparava i tornava a carregar sense parar—. Com és que encara es mou?
Un segon tanc va entrar rugint a la plaça i es va situar al costat del primer. Els dos monstres es van parar un moment al centre de la plaça, a uns trenta metres d’ells. Per darrere, va aparèixer un altre estol d’infanteria. Van tornar a avançar. La Nancy calculava que no els bombardejarien, amb el risc de fer impracticable la carretera i el pont. Allò no volia dir que no els passessin per sobre.
El protegit d’en René es va tornar a aixecar.
—Bona sort —va xiuxiuejar la Nancy. Carregar, apuntar, disparar. Carregar, apuntar, disparar. Va abatre un oficial que ordenava als seus homes que es posessin davant del tanc. L’home va caure i el tanc li va passar per sobre.
Una ràfega d’aire i l’explosió del bazuca. La Nancy va veure com la càrrega rebotava sota el tanc, explotava i l’encegava. Quan va tornar a veure-hi, estava aturat i li sortia fum negre de la torreta; l’escotilla estava oberta i en sortien dos homes, estossegant. En va abatre un. El primer tanc encara es dirigia cap a ells, i la plaça es continuava omplint d’infanteria, que els disparava des de darrere els tancs i la creu del mercat. Per molts que n’abatessin, en sortien més de darrere, i el cos principal, dirigit pel primer tanc, s’acostava inexorablement a la seva posició. Començaven a aparèixer forats a les seves files.
—Reculeu! —va cridar la Nancy, canviant el rifle per la Bren i disparant ràfegues breus i controlades. Els alemanys enviarien grups a envoltar-los pels carrers de darrere i ella només tenia alguns homes armats amagats en cases de la plaça per aturar-los.
En Juan va trontollar i va caure, ferit a l’espatlla.
La Nancy va mirar a l’oest. En Tardivat també reculava. Els alemanys començaven a sobrepassar les seves defenses de sacs de sorra mentre els maquis lluitaven cos a cos, tossuts fins al final. La Nancy va agafar en Juan pel coll de la jaqueta i el va estirar, sense deixar de disparar des del maluc, i va abatre uns quants homes. L’entrenament era l’únic que comptava. Fermesa i lleugeresa, l’instint al seu servei, la ment conscient en blanc per culpa del soroll. Tenien el tanc gairebé a sobre i el tercer ja entrava a la plaça.
—Corri! —cridava en Juan.
Ella li va deixar anar el coll i va anar a la cantonada de l’església sense mirar enrere. Ostres, ja entraven pels carrers laterals. Va obrir la porta del campanar. Un sergent, amb la cara plena de cicatrius, li va aparèixer pel cantó cec, però la metralladora se li va encallar. Es va llançar a sobre d’ella. La Nancy va deixar que la Bren se li gronxés a la corretja, va treure el ganivet i es va apartar a un costat per deixar que l’home caigués sobre la fulla, que li va tallar el coll.
Llavors va travessar la porta i va pujar l’escala de cargol. Va patinar, tenia les botes molles amb la sang d’en Juan, i les mans amb la de l’alemany. Es va recuperar i va continuar pujant. El soroll era eixordador; el tanc va vomitar un obús que va explotar entre els sacs de sorra, va aixecar núvols de terra cap al cel i va fer tremolar els fonaments de la torre.
Va pujar per la trapa al campanar, amb els pulmons adolorits i els músculs en flames. En Denden l’esperava, amb els binocles a la mà. Es va girar.
—A terra!
La Nancy no va pensar, només es va aixafar contra els taulons polsegosos i mal ajustats. En Denden va treure l’arma i va disparar, un, dos. La Nancy va sentir un esbufec i es va girar a temps per veure un soldat que li queia a sobre, amb l’uniforme amb una taca fosca i humida. El cor li va fer un salt; va llançar el peu contra la canyella de l’home i el va fer caure per l’escala. Va tancar la trapa. Com era que no l’havia sentit?
—Segella-la! —va cridar en Denden.
«De pressa, Nancy». Va agafar el sac de sorra que en Jules i en Denden havien pujat a la torre a l’alba i el va arrossegar sobre la trapa.
—Finalment sols —va dir en Denden amb un somriure maliciós.
La Nancy li va prendre els binocles.
—Gràcies.
Ell no va contestar. Va assentir i va tornar a mirar la plaça. Ella va aixecar els binocles, intentant veure-ho tot. A baix, va veure els cadàvers dels maquis caiguts sobre els sacs de sorra.
—Vinga, Gaspard, cabronàs —va murmurar, estrenyent les ulleres de llarga vista fins que els artells se li van tornar blancs. Els seus homes estaven repartits per les dues vies d’accés al pont des del poble. L’última línia de defensa.
»Va. Fes explotar la càrrega.
En Böhm i el coronel havien abandonat el cotxe i s’havien situat en un promontori a l’oest del poble. Oficials de menys rang pujaven i baixaven amb les ordres del coronel.
El coronel estava cada vegada de més bon humor.
—Quin intent més miserable de defensar el pont —va dir—. Han tingut sort amb el bazuca, i tenen homes valents, sens dubte, però mal equipats i mal comandats. Això és gràcies a vostè, oi, Böhm?
En Böhm no va contestar i va continuar observant l’acció amb els binocles.
—Tinc entès —va continuar el coronel, com si en Böhm senzillament no l’hagués sentit— que va organitzar un assalt amb molt d’èxit a prop de Chaldasaigas. Meravellós. Els va dispersar als quatre vents. M’han dit que estaven tan necessitats d’equipament que una dona va anar a Châteauroux a buscar una altra ràdio!
En Böhm va abaixar els binocles i el va mirar.
—La va trobar, la ràdio?
El coronel va arronsar les espatlles.
—Crec que sí, però els d’allà estaven força segurs que no va aconseguir sortir viva del poble. No se’n va assabentar?
—Les comunicacions han estat una mica precàries des que els aliats van envair el sud —va contestar ell.
Podia ser que fos ella? Estava una mica trastornada quan la va veure a Montluçon. Massa embogida per passar els controls fent servir el seu encant amb una ràdio a l’esquena. No podia ser ella.
—Volaran el pont —va dir.
El coronel va riure educadament.
—No, no. Si tinguessin prou explosius, l’haurien volat abans que hi arribéssim! Aquesta petita defensa és la prova que no poden. —Va decantar el cap—. I encara que ho haguessin fet, hauríem pogut construir un pas suficient en mig dia. D’homes en tenim de sobres, i hi ha molta fusta disponible! El riu és relativament poc fondo, aquí.
La idea va començar a prendre forma al cap d’en Böhm. Si havia estat ella la que havia anat a buscar la ràdio…
—Quan va agafar la ràdio, la dona?
—L’informe va arribar fa una setmana. Ha!
—Què? —En Böhm va desviar els binocles.
—Aquell puf al pont, un estossec. Els pobres no tenen prou explosius ni per obrir un sobre. El pont està intacte i ara fugen per salvar la vida.
En Böhm va veure com un grupet d’homes travessava el pont corrent, amb els soldats alemanys al darrere. Un francès va caure de cara a la carretera.
El coronel va alçar la veu.
—Que tothom es posi en marxa. Vull que tota la columna hagi travessat el pont d’aquí a mitja hora. Afanyeu-vos. Comproveu si el tanc danyat és reparable i informeu-me’n.
En Böhm ho sentia a la sang. El neguit. Va escrutar la plaça, les posicions mal defensades dels sacs de sorra, la patètica càrrega al pont. Ni tan sols havien aconseguit col·locar-la a la plaça, on hauria fet mal de debò. Era com si no s’hi esforcessin. L’assalt al campament de la Wake havia estat un èxit, un gran èxit, però ell estava segur que hi havia mil homes, en aquelles muntanyes, i havien trobat menys de cent cadàvers.
Ni s’hi esforçaven…
Alguna cosa li va cridar l’atenció, una bandera que sortia per una finestra del campanar.
—És una trampa!
La cara del coronel va canviar a una expressió d’escepticisme educat. Els alemanys havien entrat al poble sense disparar, amb les armes penjant. Dos tancs eren sobre el pont, els altres tres esperaven a la plaça. Una patrulla d’enginyers ja examinava el tanc fet malbé. A la plaça, en Böhm va sentir que se li contreia l’estómac. Els tancs podien disparar a cent vuitanta graus, però si als pisos superiors d’aquells edificis hi havia homes amb bazuques, llavors els tancs eren vulnerables.
—Ordeni als homes que reculin! Retirada! —va cridar a la cara del coronel.
Però massa tard.
La Nancy va veure com en Gaspard feia explotar la càrrega falsa i sortia corrent; l’home que corria al seu costat va caure abatut. Merda. Merda. Merda.
—Nancy! Funciona!
En Denden li va estirar el braç i ella va dirigir els binocles a la plaça. Estava atapeïda de tropes. Dos tancs entraven al pont, envoltats de soldats d’infanteria.
—Espera un moment! —va dir.
—Però Nancy…
—Que t’esperis, Denden.
El segon tanc va canviar de marxa i va entrar al pont alhora que el cinquè i últim Panzer ho feia a la plaça. Els totterrenys Kübelwagens li anaven al darrere, blocant la carretera.
—Ara!
En Denden es va abraonar sobre la corda de la campana i el clonc greu va travessar el poble.
Es va desfermar el caos.
Es van obrir les finestres del tercer pis de totes les cases de la plaça i els maquis que esperaven a dins van començar a disparar sobre la munió de soldats alemanys de sota. Alhora, el pont va explotar, una cadena d’esclats que van fer tremolar la torre i van ruixar tothom de pols. En Denden va cridar, exaltat. Un gran brollador de terra i pedra va sortir disparat enlaire, i un núvol asfixiant va caure sobre la plaça.
Mentre la pols es posava sobre el riu, la Nancy va veure que el pont havia desaparegut. A la llera del riu els dos tancs havien caigut de costat i s’inundaven ràpidament, envoltats d’homes que feien el que podien. Des dels seus refugis a l’altra riba, en Gaspard va disparar als alemanys a l’aigua. Els que havien aconseguit travessar ja havien llançat les armes i estaven quiets a la riba, amb les mans enlaire, massa espantats per ajudar els seus camarades.
En Denden va tornar a cridar. Una ronda de trets dels bazuques va explotar al voltant dels tres Panzers. La torreta de la metralladora d’un es va girar i va disparar a la planta baixa de la carnisseria. Es va sentir com l’edifici s’esquerdava, tremolava i s’esfondrava; la casa va caure sobre la plaça i els soldats alemanys van quedar atrapats a sota. Van començar a escridassar el comandant del tanc. Aleshores, quan dues rondes dels bazuques més provinents de l’altra banda de la plaça van encertar el tanc, els soldats alemanys se’n van apartar com una onada. El fum s’escapava entre les escletxes del blindatge. Llavors en René es va situar en la seva segona posició.
Els crits eren cada vegada més forts. Els soldats d’infanteria es llançaven contra les parets, tirant els rifles com si els cremessin les mans. Uns altres es van estirar a terra. La Nancy va mirar cap al sud. En Fournier venia per darrere, empenyent els últims soldats i els camions que encara no havien entrat al poble. Veia que era ell per la manera de caminar. Portava la Bren penjada de qualsevol manera sobre el pit, el rifle a l’esquena, i enraonava amb l’home del costat. Els soldats alemanys de la rereguarda anaven tots amb les mans enlaire, les seves armes omplien les cunetes.
—Ja n’hi ha prou. —Ho va dir en veu baixa. Llavors va parpellejar i va brandar el cap—. Denden, prou. Estan acabats.
Ell va aguantar la corda i les campanes van deixar de tocar. El foc va passar de ser una tempesta a un espetec ocasional. Un últim espetec difuminat. Després, silenci. Van treure el sac de sorra de la trapa, i la Nancy va baixar l’escala de cargol a poc a poc i amb compte. Li tornaven a sagnar els turmells, i en aquell moment el dolor va trobar el camí entre la boira del seu cervell. A la plaça no havia reconegut cap home que pogués ser de la Gestapo. Potser eren als camions? O potser la informació era errònia? Per favor, que pesat que era aquell estira-i-arronsa de dubte i esperança.
En Denden la va seguir. Van ignorar el cadàver de l’escala i l’altre al costat de la porta i van sortir a la plaça, d’esquena al riu. En Tardivat ja estava separant els oficials i encarregant als seus homes que arrepleguessin les armes dels alemanys. Els maquis van sortir de les cases, amb les armes apuntant als soldats acovardits. En Tardivat va anar cap a ells.
—L’enhorabona, capitana general Wake —va dir.
Els ulls de la Nancy es van passejar pels cadàvers, alguns maquis, molts, molts més soldats alemanys d’infanteria atrapats en el camp de batalla. Seguia sense veure cap oficial de la Gestapo. Quant havia durat? Tres minuts? Cinc?
—Quan estiguin desarmats, organitza grups per als enterraments —va dir—. L’alcalde ha sobreviscut?
En Tardi va assentir.
—Bé. Parla amb ell per veure on se’ls hauria d’enterrar. Tanca els oficials als calabossos de la policia o porta’ls al castell…
—Nancy! Darrere teu! —La veu d’en Fournier.
Es va girar de cop. Un comandant. Havia retrocedit des del riu com un fantasma, amb l’arma aixecada, i era a tres metres d’ella. «Així és com moriré, doncs», va pensar la Nancy. «Encara sort que he pogut veure com massacràvem aquests cabrons».
Un únic tret. La Nancy es va esgarrifar, però no va sentir dolor. El molt idiota havia fallat a aquella distància? No. Li havia desaparegut l’ull dret. Va caure endavant, mort abans de tocar a terra. La Nancy va sentir el soroll de cent armes que s’aixecaven, fiadors que es deixaven anar, els maquis apuntaven als presoners tremolosos amb les armes i ella va córrer, amb els braços alçats.
—No! —va cridar la Nancy—. Estic bé, nois. Mireu-me! Ho hem aconseguit!
Tot penjava d’un fil. La sang cremava, i no hi havia cap home que no tingués un amic a qui li havien calat foc al mas, o un parent que havia desaparegut. Tots coneixien històries de dones i nens morts, la brutalitat salvatge de la Gestapo en aquells últims mesos. Però no. Ara no. No podien vèncer els alemanys i tornar-se com ells.
La Nancy es va enfilar a un tanc des d’on la poguessin veure tots. «Vinga, Nancy. Només una altra vegada. Troba les paraules». Va obrir molt els braços.
—Homes del maquis! Escolteu-me! Aquests soldats són els vostres presoners. Heu guanyat, heu guanyat el vostre alliberament. França és lliure. Les tropes que van envair el vostre país són als vostres peus, suplicant clemència. Sigueu valents! —«Escolteu, sisplau. Sisplau, sisplau, per allò que tingueu per sagrat, escolteu, sisplau». Aquell dia havia de ser una victòria, un dia per celebrar, no una matança de presoners que els avergonyís en el futur—. Escolteu-me! Sigueu millors que els homes normals! Sigueu homes del maquis!
Un. Dos. A poc a poc, un per un, van abaixar les armes. A la seva dreta, un soldat alemany, un noi de disset anys com a molt, es va posar a plorar, i un home més gran enfrontat a una arma d’un maquis que era al costat d’ell li va passar el braç per les espatlles. El canó de l’arma va deixar d’apuntar-lo.
La Nancy va mirar al voltant, a l’altre costat del riu, d’on havia vingut el tret que li havia salvat la vida. Hi havia en Denden amb el rifle al costat, i va aixecar la mà per saludar-la.