Capítol 54

Els obrers francesos tot just havien acabat de clavar les làmines de fusta contraplacada a la finestra esmicolada quan el capità Rohrbach va entrar al despatx d’en Böhm. L’habitació es va enfosquir com si fos el vespre, tot i que no eren ni les nou del matí.

Havien retirat el cadàver del caporal, però la catifa tacada de sang encara hi era. En Rorhbach la va mirar i va vigilar on trepitjava.

—Trenta-vuit morts, senyor.

En Rohrbach s’havia presentat voluntari per ser el nou ajudant d’en Böhm feia vuit hores, i de moment se’n sortia bé, recollint informació, entrevistant testimonis i organitzant les colles de treballadors per assegurar l’edifici mentre curaven la ferida a en Böhm, que s’examinava la cara en un mirall.

El mateix Böhm havia trobat el cadàver d’en Heller al passadís. El seu protegit havia rebut dos trets al pit i un al front. Executat per la mateixa senyora Fiocca quan s’obria camí des de la sala de reunió dels oficials cap al seu despatx. La mort d’en Heller li va doldre i el va agafar per sorpresa, no sols perquè en Böhm valorava la capacitat del seu oficial per treballar de valent, i la seva intel·ligència, sinó també perquè s’havien perdut tants homes com ell, homes amb qui el Reich havia planificat construir el seu futur gloriós. I s’havien perdut per la tossuderia i la insensata resistència d’uns degenerats com la senyora Fiocca i els seus subhumans aliats a l’est.

En Böhm va decidir demanar a la seva esposa que visités la família d’en Heller quan en tingués ocasió. Era adequat que ploressin junts tant l’home com el que representava.

En Böhm va fer fora els obrers, que van sortir sense dir res, abans de tornar a parlar amb en Rohrbach.

—I el campament dels maquis? —va preguntar en Böhm.

Ho va dir com si res, però la resposta representaria la diferència perquè pogués considerar els fets del dia anterior com un èxit o com un fracàs.

—La base va ser destruïda completament pel bombardeig d’ahir al vespre —va contestar en Rohrbach—. Els comandos d’atac que van entrar abans de les tropes d’infanteria van poder capturar uns quants combatents vius, i la seva informació ha conduït al descobriment de diverses reserves importants d’armes a la zona del voltant.

Els comandos d’intervenció ràpida eren una innovació d’en Böhm, adoptada ràpidament pel comandant Schultz de les tropes Waffen-SS que havien dirigit l’atac. Era molt conscient de la frustració que representava perseguir els llançaments en paracaigudes. Era més fàcil deixar que la Resistència ho guardés tot i després arrabassar-los els subministraments quan es pensaven que els tenien ben assegurats. Genial.

—I l’atac per terra?

El comandant Schultz també va estar d’acord que un atac en la foscor donaria un avantatge tàctic a les SS. Amb la llum del dia, el coneixement del terreny donava a la Resistència un avantatge innegable. La foscor el reduïa. Un altre suggeriment d’en Böhm.

—Els números finals no estan confirmats, però l’estimació actual és d’alguns centenars de maquis morts, molts més de ferits i tots els combatents dispersats —va dir en Rohrbach, amb un espurneig de satisfacció—. Però el comandant Schultz ha resultat molt malferit per un combatent ferit mentre examinava les restes del campament. No és probable que sobrevisqui.

—És una gran pèrdua —va contestar en Böhm en veu baixa.

Havien netejat, cosit i embenat la ferida a en Böhm. Ara li coïa. Era estrany que, havent estudiat a l’estranger, hagués arribat a l’edat adulta sense les cicatrius dels duels que eren tan importants en la masculinitat a les antigues universitats alemanyes, i ves per on ara en tenia una. La senyora Fiocca n’hi havia donat un exemplar perfecte, tallant-li el pòmul.

—La seva opinió de l’acció, Rohrbach?

L’oficial es va sobresaltar, però va tenir la serenitat de pensar-s’ho un moment abans de contestar, amb prudència:

—Un èxit absolut, senyor. Aquesta vegada les Waffen-SS han estat un adversari digne dels maquis. Potser hem tingut sort que el Ratolí Blanc decidís llançar el seu atac avui i deixés el campament sense els seus millors combatents.

En Böhm va tenir un pensament per a en Heller. En Rohrbach estava agafant confiança.

—És deplorable que alguns dels oficials ignoressin la seguretat més bàsica per satisfer desitjos reprovables. —Va treure un full de les carpetes que tenia a la mà—. Proposo els canvis de protocol següents.

En Böhm va fer una llambregada al full que l’altre li havia deixat sobre la taula. Tot molt assenyat. Inclouria alguns dels punts al seu següent informe. Sí, la nit anterior havia estat una victòria, malgrat que per un moment, quan aquella dona embogida se li havia abraonat amb el ganivet a la mà, ho havia dubtat.