99

Els últims flocs han caigut fa una hora, i ara el sol de migdia sura en un cel d’un blau increïble, un cel «no per escalfar la carn, sinó només per complaure la mirada». Nabokov, La veritable vida de Sebastian Knight. He ideat el meu propi programa de lectura. S’han acabat els clubs de lectura a distància.

Realment complau la mirada. De la mateixa manera la complau el carrer, tot emblanquinat, brillant intensament sota el sol. Aquest matí han caigut trenta-cinc centímetres a la ciutat. Ho he contemplat durant hores des de la finestra de l’habitació, he vist la neu que queia densa, glaçava les voreres, encatifava les entrades de les cases, s’apilava als testos de flors. Poc després de les deu, els quatre Gray han sortit de casa tot contents; han xisclat entre la rufa, han saltat per la neu i han marxat carrer avall, fins que els he perdut de vista. I a l’altra banda del carrer, la Rita Miller ha sortit al porxo per admirar el temps, embolicada amb una bata i amb una tassa a la mà. El seu marit ha aparegut darrere d’ella, l’ha envoltat amb els braços i li ha repenjat la barbeta a l’espatlla. Ella li ha fet un petó a la galta.

Per cert, em vaig assabentar del seu nom de debò; me’l va dir en Little, després d’interrogar els veïns. Es diu Sue. Decebedor.

El parc és un camp nevat, tan blanc que centelleja. A l’altra banda, amb les finestres tancades, encorbades sota aquest cel resplendent, hi ha el que els diaris més sensacionalistes han qualificat com la casa de l’assassí adolescent de 4 milions de dòlars! Sé que costa menys, però suposo que 3,45 milions de dòlars no queda tan sexi.

Ara està buida. Des de fa setmanes. En Little em va venir a veure una segona vegada aquell matí, després que arribés la policia, després que els tècnics d’emergències mèdiques retiressin el cos. El seu cos. L’Alistair Russell va ser detingut, em va dir el detectiu, acusat de còmplice d’assassinat; va confessar immediatament, tan bon punt es va assabentar de la mort del seu fill. Tot va passar tal com l’Ethan ho va descriure, segons va admetre ell mateix. Es veu que l’Alistair es va enfonsar; la Jane va ser la dura. Em pregunto què sabia. Em pregunto si ho sabia.

—Li dec una disculpa —va mussitar en Little, brandant el cap—. I la Val… ostres, ella sí que n’hi deu una.

No li vaig pas dur la contrària.

També va venir l’endemà. Aleshores ja tenia la porta de casa plena de periodistes, trucant al timbre. Els vaig ignorar. Si més no, durant aquest últim any n’he après molt, d’ignorar el món exterior.

—Com està, Anna Fox? —va preguntar en Little—. I vostè deu ser el famós psiquiatre.

El doctor Fielding m’havia seguit des de la biblioteca. Estava dret al meu costat, mirant el detectiu, bocabadat per l’envergadura d’aquell home.

—M’alegro que hagi contactat amb vostè, senyor —va dir en Little, allargant-li la mà.

—Jo també —va respondre el doctor Fielding.

I jo també. Les últimes sis setmanes m’han ajudat a estabilitzar-me, a aclarir-me. Per una banda, la claraboia ja està arreglada. Va venir una empresa de neteja professional i em van deixar la casa neta com una patena. I jo em dosifico adequadament, cada cop bec menys. De fet, no bec gens, en part gràcies a una dona miraculosa i tatuada que es diu Pam.

—He tractat amb tota mena de persones i tota mena de situacions —em va dir a la primera visita.

—Doncs aquesta podria ser nova —vaig dir jo.

Vaig intentar disculpar-me amb en David; li vaig trucar almenys una dotzena de vegades, però no em va contestar. Em pregunto on deu ser. Em pregunto si deu estar bé. Vaig trobar els seus auriculars cargolats sota el llit del soterrani. Me’ls vaig endur a dalt i els vaig guardar en un calaix. Per si de cas torna.

I fa unes setmanes em vaig reincorporar a Agora. Ells són la meva tribu; són una mena de família. He d’afavorir la curació i el benestar.

M’he resistit a l’Ed i a la Livvy. No sempre, no del tot; alguna nit, quan els sento, els contesto en murmuris. Però les converses s’han acabat.