15

—Qui soc?

—La mama.

Ho deixo passar.

—Com ha anat Halloween, reina?

—Bé. —Està mastegant alguna cosa. Espero que l’Ed es recordi de vigilar-li el pes.

—T’han donat molts caramels?

—Molts, molts. Més que mai.

—Quin és el que t’ha agradat més? El de cacauets de M&M, segur.

—Els Snickers.

Prenc nota de l’error.

—Són petits —m’explica—. Són com mini Snickers.

—I per sopar has menjat menjar xinès o Snickers?

—Totes dues coses.

He de parlar amb l’Ed.

Però quan hi parlo, es posa a la defensiva.

—És l’única nit a l’any que menja llaminadures per sopar —diu.

—No vull que tingui problemes.

Silenci.

—Amb el dentista?

—Amb el pes.

Fa un sospir.

—Ja la sé cuidar.

Ara sospiro jo.

—No dic que no en sàpigues.

—Doncs ho sembla.

Em poso una mà al front.

—És que només té vuit anys, i molts nens pugen força de pes, a aquesta edat. Sobretot les nenes.

—Ja vigilaré.

—I recorda que una temporada ja va estar grassoneta.

—Vols que sigui un secall?

—No, ni l’una cosa ni l’altra. Vull que tingui bona salut.

—D’acord. Aquesta nit li faré un petó baix en calories —diu—. Uns quants petons dietètics.

Somric. Tanmateix, quan ens diem adeu el to és fred.