57

O sigui: que ha passat.

Mai no m’ha agradat aquesta expressió. Massa frívola. Però aquesta és la realitat: ha passat.

Amb el got a la mà, me’n vaig per inèrcia al sofà, on el Punch jau arraulit sobre el coixí, remenant la cua endavant i endarrere. Sec al seu costat, falco la copa entre les cuixes i tiro el cap enrere.

Deixant de banda la moralitat —tot i que no es tracta d’una qüestió moral, oi? Em refereixo a tenir relacions amb un llogater—, no em puc creure que féssim el que vam fer al llit de la meva filla. Què en diria l’Ed? M’arronso. Evidentment no ho descobrirà, però així i tot. Així i tot… Voldria calar foc als llençols. Amb els ponis i tot.

La casa respira al meu voltant, el tic-tac constant del rellotge de peu n’és un dèbil pols. L’habitació és a les fosques, un garbuix d’ombres. Em veig a mi mateixa, el meu jo fantasmal, reflectit a la pantalla del televisor.

Què faria jo si sortís en aquesta pantalla, si fos un personatge d’una de les meves pel·lícules? Sortiria de casa per investigar, com la Teresa Wright a L’ombra d’un dubte. Recorreria a un amic, com en Jimmy Stewart a La finestra indiscreta. No em quedaria aquí asseguda, amagada sota una bata, pensant cap a on he de tirar.

Síndrome d’enclaustrament. Entre les causes tenim un vessament cerebral, una lesió al tronc cerebral, esclerosi múltiple i, fins i tot, enverinament. És una malaltia neurològica, és a dir, que no és psicològica. I això no obstant, soc aquí, completament, literalment enclaustrada, amb les portes i finestres tancades, mentre evito la llum i la defujo, i apunyalen una dona a l’altra banda del parc i ningú no se n’adona ni en sap res. Excepte jo —jo que estic inflada d’alcohol, visc separada de la família i em tiro el llogater. Una friqui per als veïns. La riota dels polis. Un cas a part per al seu metge. Un cas trist per a la fisioterapeuta. Una malalta mental confinada a casa. Ni heroïna, ni detectiva.

Estic tancada per dins. I tancada per fora.

Tot d’una m’aixeco, vaig a les escales, poso un peu davant de l’altre. Soc al replà, a punt d’entrar al meu estudi, i aleshores me n’adono. La porta del traster no està del tot tancada. Només està una mica oberta, però ho està.

El cor se m’atura per uns instants.

Però per què s’atura? Només és una porta oberta. Jo mateixa la vaig obrir l’altre dia. Per a en David.

Només… que la vaig tornar a tancar. Me n’hauria adonat, si l’hagués deixat oberta…, perquè bé que me n’he adonat ara, que s’havia quedat oberta.

Em quedo plantada, vacil·lant com una flama. Confio en mi mateixa?

Malgrat tot, sí, hi confio.

Em dirigeixo al traster. Poso la mà al pom, amb cautela, com si pogués girar i apartar-se de mi. L’estiro.

Tot és fosc, a dins, profundament fosc. Moc la mà per damunt del cap, trobo la corda desfilada i l’estiro fort. L’habitació s’inunda de llum, d’un blanc encegador, com si fos l’interior d’una bombeta.

Hi dono una llambregada. Tot està igual, no hi falta res. Els pots de pintura, les gandules de la platja.

I a la prestatgeria hi ha la caixa d’eines de l’Ed.

I, no sé per què, sé què hi ha a dins.

M’hi acosto, allargo els braços i l’agafo. Obro una tanca i després l’altra. N’aixeco la tapa, lentament.

És el primer que hi veig. El cúter, que ja torna a ser al seu lloc, amb la fulla que brilla sota la llum.