38

—Ara —diu en Little— ens toca a nosaltres.

Ens desviem a la dreta, cap al nostre carrer. El meu carrer.

El carrer com no l’havia vist des de feia gairebé un any. La mateixa cafeteria a la cantonada: encara hi és, suposo que continuen encolomant el mateix cafè massa amarg. La casa del costat: de color vermell foc com sempre, amb les jardineres atapeïdes de crisantems. La botiga d’antiguitats del davant: ara fosca i esquerpa, amb un rètol de LOCAL COMERCIAL PER LLOGAR enganxat a l’aparador. Saint Dymphna’s, permanentment desert.

I quan el carrer s’obre davant nostre, quan ens dirigim a l’oest per sota d’una volta de branques desfullades, noto com les llàgrimes em pugen als ulls. El meu carrer, quatre estacions després. «Que estrany», penso.

—El què, és estrany? —pregunta en Little.

Ho dec haver pensat en veu alta.

Quan el cotxe s’acosta a l’altra punta del carrer, aguanto la respiració. Allà és la nostra casa… casa meva: la porta principal, negra, els números 2-3-1 fets de llautó a sobre del picaporta; les vidrieres emplomades a banda i banda, els fanals bessons al seu costat, amb el llum elèctric taronja; quatre plantes de finestres mirant impassibles recte endavant. La pedra no es veu tan lluent com la recordava; hi ha cascades de taques a sota de les finestres, com si ploressin, i a la teulada hi veig un tros de la gelosia podrida. A totes les superfícies de vidre els convindria una neteja: del carrer estant distingeixo la brutícia. «La casa més preciosa de tota l’illa», solia dir l’Ed, i jo hi estava d’acord.

Ens hem fet grans, la casa i jo. Ens hem espatllat.

Passem per davant, deixem el parc enrere.

—És aquí —dic a en Little, movent una mà cap al seient de darrere—. És casa meva.

—M’agradaria que vingués amb mi a parlar amb els veïns —m’indica quan aparca el cotxe a tocar de la vorera i para el motor.

—No puc —dic, fent que no amb el cap. No ho entén?—. He de tornar a casa.

Furgo per descordar-me el cinturó, i llavors comprenc que segurament no en trauré res, de discutir.

En Little em mira. Acarona el volant.

—Com ho farem? —pregunta, més a si mateix que no a mi.

M’és igual. M’és igual. Vull anar a casa. Els pot fer venir a ells a casa meva. Entafori’ls tots a dins. Munti un coi de festa de barri. Però porti’m a casa de seguida. Si us plau.

Encara em mira, i m’adono que l’hi he tornat a dir en veu alta. M’arrauleixo.

Un copet al vidre, ràpid i sec. Alço els ulls; és una dona, de nas afilat, pell bruna, coll alt i un abric llarg.

—Esperi’s —diu en Little. Comença a abaixar la meva finestra, però m’arronso i gemego, i ell la torna a apujar i s’aixeca del seient, surt al carrer i tanca la porta amb suavitat.

Ell i la dona es parlen per sobre del sostre del cotxe. Les meves orelles tamisen les paraules —apunyalar, confosa, doctora— mentre jo m’enfonso sota l’aigua, acluco els ulls, m’arrupo al racó del seient de l’acompanyant; l’aire s’encalma. Passen uns bancs de peixos com una alenada —psicòloga, casa, família, sola—, i m’allunyo surant. Amb una mà, amoixo distreta l’altra màniga; enfonso els dits a la bata i em pessigo un plec de pell que em sobresurt de l’estómac.

Estic atrapada dins d’un cotxe de policia acaronant-me el greix. He caigut més fondo que mai.

Al cap d’un minut —o és una hora?—, les veus s’apaguen. Entreobro un ull, veig la dona que em mira des de dalt, furiosa. Torno a tancar l’ull ben fort.

Sento la porta del conductor quan en Little l’obre. Entra una ràfega d’aire fred que em llepa les cames, ronda per dins del cotxe i s’hi acomoda.

—La detectiu Norelli és la meva companya —sento que em diu en Little, una mica petri, amb aquella veu de terra fosca que fa—. Li he explicat el que li passa. Portarà unes quantes persones a casa seva. Li sembla bé?

Abaixo la barbeta i l’apujo.

—D’acord.

El cotxe panteixa quan ell s’acomoda al seient. Qui sap quant deu pesar? Qui sap quant dec pesar jo?

—Vol obrir els ulls? —em proposa—. O ja està bé així?

Torno a abaixar la barbeta.

La porta es tanca i ell fa revifar el motor, posa marxa enrere, recula —enrere, enrere, enrere— i el vehicle recupera l’alè quan passa per sobre d’una junta del paviment, fins que frenem. Sento que en Little torna a parar el motor.

—Ja hi som —anuncia; obro els ulls i dono una ullada per la finestra.

Ja hi som. La casa s’alça imponent per damunt meu: la boca negra de la porta d’entrada, els graons del davant com una llengua estirada; les cornises formen unes celles iguals a sobre de les finestres. L’Olivia sempre parla de les cases de pedra com si tinguessin cara, i des d’aquesta perspectiva, ara entenc per què.

—Una casa molt bonica —comenta en Little—. I gran. Quatre plantes? Això és un soterrani?

Inclino el cap.

—De manera que cinc plantes. —Una pausa. Una fulla es llança contra la meva finestra i se’n va voleiant—. I vostè hi viu sola, aquí?

—Un llogater —dic.

—On viu? Al soterrani o a dalt?

—Soterrani.

—Hi és, el llogater?

Moc les espatlles per arronsar-les.

—De vegades.

Silenci. Els dits d’en Little ballen tamborinant sobre el davant del cotxe. Em giro cap a ell. M’enxampa mirant-lo i somriu.

—Allà és on la van recollir —em recorda, traient la barbeta endavant, en direcció al parc.

—Ja ho sé —mormolo.

—Molt bonic, el parc.

—Suposo.

—I el carrer.

—Sí, tot és bonic.

Torna a somriure.

—D’acord —diu, després mira darrere meu, per sobre de la meva espatlla, cap als ulls de la casa—. Aquesta serveix per a la porta d’entrada, o només és de la porta per on els de l’equip d’emergències van entrar ahir a la nit? —Fa ballar la clau de casa meva en un dit, i la clau està penjada d’una anella que penja del seu dit.

—Totes dues —li dic.

—D’acord, doncs. —Fa girar la clau al voltant del dit—. Necessita que la porti?