4

Un adolescent espigat surt de sobte de la porta d’entrada del número 207, igual que surt un cavall de les portes d’un hipòdrom, i galopa cap a l’est carrer avall, passant per davant de les finestres de la façana de casa meva. No el distingeixo bé —m’he despertat d’hora, i ahir me’n vaig anar a dormir tard, veient Retorn al passat—. Ara intento decidir si seria prudent prendre un glopet de merlot; però clisso fugaçment una llampada rossa i una motxilla penjada a l’espatlla. De seguida ha desaparegut.

Engrapo una copa, pujo flotant a dalt i m’assec a l’escriptori. Agafo la Nikon.

A la cuina del 207 veig el pare, alt i corpulent, il·luminat per darrere per una pantalla de televisor. Em premo la càmera sobre l’ull i amplio la imatge: el programa Today. Podria anar a baix, encendre el televisor, rumio, i veure’l alhora que el meu veí. O el podria veure d’aquí estant, en el seu aparell, a través de l’objectiu.

Decideixo fer això.

Fa una estona que he enfocat la façana, però Google m’ofereix una vista del carrer: pedra emblanquinada, d’estil tirant a Beaux-Arts, culminada amb una balconada. Evidentment, des d’aquí només puc enfocar un costat de la casa; a través de les finestres de llevant tinc una perspectiva clara de la cuina, d’una sala de la primera planta i una habitació del pis de sobre.

Ahir va venir un batalló d’homes d’una empresa de mudances, carregats amb sofàs, aparells de televisió i un armari antic. El marit va estar dirigint el tràfec. No he vist la dona des de la nit en què es van instal·lar a la casa. Em pregunto quin aspecte deu tenir.

Aquesta tarda, just quan estic a punt de fer escac i mat a Rook&Roll, sento el timbre. Baixo al pis de sota arrossegant els peus, dono un clatellot a l’intèrfon, obro el pany de la porta del vestíbul i em trobo el meu inquilí al davant, amb un aspecte allò que es diu del tot deixat. És atractiu, sí, té una bona mandíbula i uns ulls com trapes, foscos i profunds l’endemà d’una nit llarga. (No soc l’única que ho pensa. A en David li agrada portar alguna amiga a casa, de tant en tant, he observat. De fet, ho he sentit).

—Vaig a Brooklyn, aquesta nit —m’informa.

Em passo una mà pels cabells.

—D’acord.

—Necessita que m’ocupi d’alguna cosa, abans no me’n vagi? —Sona a proposta, com una frase treta d’una pel·lícula de cine negre. «Simplement ajunteu els llavis i bufeu».

—Gràcies, no necessito res.

Mira cap a darrere meu, mig aclucant els ulls.

—S’ha de canviar alguna bombeta? Està fosc, aquí dins.

—M’agrada tenir poca llum —dic. «Com els homes, de poques llums», voldria afegir. És la broma de la pel·lícula Aterra com puguis!?—. Que et… —diverteixis? Que t’ho passis bé? Que facis un clau?—… et diverteixis.

Es gira per anar-se’n.

—Ja saps que pots entrar per la porta del soterrani —li dic, intentant fer broma—. Tens tots els números de trobar-me a casa.

Espero que somrigui. Fa dos mesos que és aquí i encara no l’he vist somriure ni una vegada.

Assenteix amb el cap i se’n va.

Tanco la porta.

M’estudio al mirall. Arrugues com radis de roda al voltant dels ulls. Un garbuix de cabells foscos, tigrats aquí i allà de gris, em cau sobre les espatlles; pèls a l’aixella. La panxa em comença a penjar, i tinc tot de clotets escampats per les cuixes. La pell és d’un blanc quasi lluent, i les venes em baixen de color violeta pels braços i les cames.

Clotets, puntets, pèls, arrugues: he de fer-hi alguna cosa. Abans jo tenia un encant senzill, segons alguns, segons l’Ed.

«Pensava en tu com la noia del costat», deia trist cap al final.

Em miro els dits dels peus, ondulats sobre les rajoles: llargs i fins, una (o deu) de les meves millors qualitats, però ara mateix són gairebé com petits depredadors. Remeno a la farmaciola: ampolletes de pastilles apilades l’una sobre l’altra com tòtems, i n’extrec un tallaungles. Per fi, un problema que puc resoldre.