78

La gana em desperta. A la cuina, aboco uns quants cereals en un bol, hi afegeixo una mica de llet, avui caduca. No m’agraden gaire els cereals; a l’Ed, sí. Li agradaven. Em deixen la gola aspra i l’interior de les galtes irritat. No sé per què en segueixo comprant.

Però és clar que ho sé.

Vull tornar al llit, però els peus em porten a la sala d’estar, caminen a poc a poc fins al moble del televisor, obro el calaix. Vertigen, em sembla. Confusió d’identitat, o més aviat, apropiació d’identitat. Em sé els diàlegs de memòria; curiosament, em relaxen.

«Què li passa?», li brama el policia a en Jimmy Stewart, a mi. «Doni’m la mà!». Llavors perd l’equilibri, cau en picat de la teulada.

Curiosament relaxant.

Més o menys a mitja pel·lícula, em preparo un altre bol de cereals. L’Ed murmura quan tanco la porta de la nevera; l’Olivia diu alguna cosa inintel·ligible. Torno al sofà, apujo el volum del televisor.

«I la seva dona?», pregunta la dona al Jaguar color verd maragda. «Pobra. No la coneixia. Escolti’m, és veritat que es pensava…».

M’enfonso una mica més al sofà. La son s’apodera de mi.

Una estona després, enmig de la seqüència restaurada («Vols el vestit que portava ella. Vols que em vesteixi com ella»), el telèfon vibra, com un petit espasme, i fa tremolar el vidre de la tauleta de centre. Suposo que és el doctor Fielding. L’agafo.

«Per això soc aquí?», crida la Kim Novak. «Per fer-te sentir que estàs amb algú que està mort?».

A la pantalla del mòbil hi diu Wesley Brill.

Em quedo quieta un instant.

Després trec el volum de la pel·lícula, poso el dit polze sobre el telèfon i el faig lliscar. Me l’acosto a l’orella.

M’adono que no puc parlar. Però no em cal. Després d’un moment de silenci, ell em saluda.

—Sento com respires, Fox.

Fa gairebé onze mesos, però la seva veu retruny com sempre.

—La Phoebe em va dir que havies trucat —continua—. Volia telefonar-te ahir, però estava enfeinat. Molt enfeinat.

No dic res. I durant un minut, ell tampoc.

—Ets aquí, oi, Fox?

—Sí. —Feia dies que no sentia la meva pròpia veu. Sona poc familiar, fràgil, com si algú fes de ventríloc a través meu.

—Perfecte, ja m’ho semblava. —Mastega les paraules; sé que té un cigarret atrapat entre les dents—. La meva hipòtesi era correcta. —Se sent una ràfega de soroll blanc. Deixa anar el fum contra el micròfon del telèfon.

—Volia parlar amb tu —començo.

Queda en silenci. Noto com canvia d’actitud. Pràcticament ho puc sentir, per la respiració. Ara està en mode psicòleg.

—Et volia dir…

Una pausa llarga. S’aclareix la gola. Noto que està nerviós, i em sorprèn. En Wesley Brilliant nerviós, quina novetat.

—He tingut problemes. —Apa, ja ho he dit.

—Amb alguna cosa en particular? —pregunta.

«Amb la mort del meu marit i la meva filla», tinc ganes de cridar.

—Amb…

—Mmm. —Ho fa per entretenir-me o perquè espera que segueixi?

—Aquella nit… —No sé com acabar la frase. Em sento com l’agulla d’una brúixola, girant, buscant un lloc on aturar-me.

—En què penses, Fox? —Molt típic d’en Brill, incitar-me d’aquesta manera. Jo tinc el costum de deixar que el pacient avanci al seu ritme; en Wesley va més ràpid.

—Aquella nit…

* * *

Aquella nit, just abans que el nostre cotxe caigués pel penya-segat, em vas trucar. No te’n culpo. No t’hi estic involucrant. Només vull que ho sàpigues.

Aquella nit, allò nostre ja s’havia acabat: quatre mesos de mentides; a la Phoebe, que ens podria haver descobert; a l’Ed, que ens va descobrir, aquella tarda de desembre que li vaig enviar un missatge de text que anava adreçat a tu.

Aquella nit, em vaig penedir de tots i cadascun dels moments que vam passar junts: els matins a l’hotel de la cantonada, amb la llum tènue que entrava a través de les cortines; els vespres que ens passàvem hores enviant-nos missatges pel mòbil; el dia que va començar tot allò, amb aquella copa de vi a la teva oficina.

Aquella nit, feia una setmana que teníem la casa en venda, l’agent de la immobiliària hi organitzava visites i jo suplicava a l’Ed i a ell li costava mirar-me. «Em semblaves la noia ideal».

Aquella nit…

* * *

Però ell m’interromp.

—Si t’he de ser sincer, Anna —i em poso rígida, perquè malgrat que en Wesley sovint és sincer, és molt estrany que em digui pel nom—, he intentat oblidar-me de tot allò. —Fa una pausa—. Ho he intentat i me n’he sortit força bé, en general.

Oh.

—No em vas voler veure, després. A l’hospital. Jo sí que et volia veure, em vaig oferir per venir a casa teva, te’n recordes? Però no ho vas voler, no em vas dir res més.

Ensopega amb les paraules, s’entrebanca, com un home caminant per la neu. Com una dona girant al voltant del seu cotxe destrossat.

—Jo no sabia… no sé si vas amb algú. Un professional, vull dir. Jo te’n puc recomanar algun, si vols. —Pausa—. Però si ja ho tens solucionat…, bé. —Una altra pausa, aquesta més llarga.

I finalment:

—No sé què vols de mi exactament.

Estava equivocada. No fa el paper de psicòleg; no em vol ajudar. Ha trigat dos dies a tornar-me la trucada. Està buscant una excusa per fugir.

I de fet, què vull d’ell? Bona pregunta. No el culpo, de debò. No l’odio. No l’enyoro.

Quan li vaig trucar a l’oficina —va ser fa només dos dies?—, devia voler alguna cosa. Però llavors la Norelli va pronunciar aquelles paraules màgiques, i el món va canviar. I ara tant és.

Això ho dec haver dit en veu alta.

—El què, tant és? —pregunta.

Tu, suposo. Però no ho dic.

Senzillament, penjo.