44

La Bina se’m queda mirant amb la boca desencaixada.

Per fi la tanca, a poc a poc però amb fermesa, com una atrapamosques. No diu res.

Som a la biblioteca de l’Ed, jo arraulida com una bola a la butaca d’orelles, i la Bina ben acomodada a la butaca on sol seure el doctor Fielding. Té aquelles cames, com tubs de desguàs, doblegades sota el seient, i el Punch se li enreda als turmells, com si fos fum.

A la llar de foc, una marea baixa de flames.

La Bina desvia la mirada, observa una petita onada de flames.

—Quant vas beure? —em pregunta, fent una ganyota, com si jo li pogués clavar un cop.

—No prou per tenir al·lucinacions.

Fa que sí amb el cap.

—D’acord. I les pastilles…

Aferro la flassada que tinc a la falda i la retorço.

—Vaig estar amb la Jane. Dues vegades. En dies diferents.

—Entesos.

—La vaig veure amb la seva família a casa seva. Repetidament.

—Entesos.

—La vaig veure sagnant. Amb un ganivet al pit.

—N’estàs segura, que era un ganivet?

—Bé, no era pas un coi d’agulla de pit.

—Només… D’acord, bé.

—Ho vaig veure amb la càmera. Ben clar.

—Però no en vas fer cap foto.

—No, no en vaig fer cap. Intentava ajudar, no… documentar-ho.

—D’acord. —S’acarona un floc de cabells, distreta—. I ara diuen que no han apunyalat ningú.

—I intenten fer veure que la Jane és una altra persona. O que una altra persona és la Jane.

Es cargola els cabells al voltant d’un dels seus dits llargs.

—Estàs segura… —comença a dir, i em poso tensa, perquè ja sé què em dirà—. Estàs del tot segura que això no pot ser de cap manera un malen…

M’inclino endavant.

—Tinc ben clar què vaig veure.

La Bina deixa caure la mà.

—Doncs… no sé què dir.

Articulant a poc a poc, com si m’obrís pas entre una trencadissa de vidre:

—No es creuran que li ha passat res a la Jane —dic, tant per a ella com per a mi mateixa— fins que s’adonin que la dona que es pensen que és la Jane… no l’és.

És un embolic, però ella assenteix.

—Sols que… la policia no ha demanat res a aquesta persona, com ara el carnet d’identitat?

—No. No. Simplement s’han cregut el marit, han cregut la paraula del «marit». Normal, no? Per què no l’havien de creure? —El gat ve trotant per la catifa i s’esmuny a sota de la meva butaca—. I no l’ha vista ningú altre, fins ara. Tot just fa una setmana que són aquí. Aquella dona podria ser qualsevol. Podria ser una parenta. Podria ser una amant. Podria ser una núvia demanada per correu. —Busco la copa, i llavors recordo que no en tenia cap—. Però vaig veure la Jane amb la seva família. Vaig veure un penjoll que tenia amb una fotografia de l’Ethan. Vaig veure… El va fer venir amb una espelma, per l’amor de Déu.

La Bina torna a assentir amb el cap.

—I el seu marit no es comportava…?

—Com si acabés d’apunyalar algú? No.

—Segur que era ell qui…

—Què?

Es recargola.

—Qui ho va fer.

—I qui podia haver estat, si no? El fill és un àngel. Si hagués… si hagués d’apunyalar algú, seria al seu pare. —Estiro la mà per agafar la copa una altra vegada i només toco aire—. I el vaig veure a l’ordinador just abans que passés, de manera que tret que hagués baixat corrents per clavar un ganivet a la seva mare, crec que ell no és sospitós.

—N’has parlat amb algú altre, de tot això?

—Encara no.

—Amb el metge?

—N’hi parlaré.

I a l’Ed també. Hi enraonaré després.

Ara, silenci, només les onades de les flames a la llar de foc.

Mentre l’observo, mentre observo el to daurat de la seva pell a la llum del foc, em pregunto si només em vol complaure, si dubta de mi. És una història inversemblant, oi? «El meu veí ha apunyalat la seva dona i ara una impostora es fa passar per ella. I el seu fill està massa espantat per dir la veritat».

—On creus que és la Jane? —em pregunta la Bina amb veu suau.

Silenci.

—No sabia ni que existís —diu la Bina, inclinant-se sobre la meva espatlla; els seus cabells són una cortina entre el llum de la taula i jo.

—Una noia de calendari molt famosa, als anys cinquanta —murmuro—, i després, una fèrria antiavortista.

—Ah.

—Es va quedar estèril per culpa d’un avortament mal fet.

—Oh.

Som al meu escriptori, repassant vint-i-dues pàgines de fotografies de la Jane Russell: carregada de joies (Els senyors prefereixen les rosses), mig nua en un paller (Fora de la llei), fent girar una faldilla gitana (Sang calenta). Hem consultat Pinterest. Hem gratat a les trinxeres d’Instagram. Hem rastrejat diaris i webs amb seu a Boston. Hem visitat la galeria fotogràfica de Patrick McMullan. I res.

—No és increïble que segons internet hi hagi persones que és ben bé com si no existissin? —fa la Bina.

L’Alistair és més fàcil. Aquí està, embotit en un vestit que li va estret, en un article de Consulting Magazine de fa dos anys; RUSSELL ES TRASLLADA A ATKINSON, informa el titular. Al perfil de LinkedIn hi té la mateixa fotografia. Un retrat en un butlletí d’exalumnes de Dartmouth, alçant una copa en un acte per recaptar fons.

Però res de la Jane.

I encara més estrany: res de l’Ethan. No és a Facebook, ni a Foursquare, ni enlloc…, i Google no dona cap resultat, a banda de vincles diversos amb un fotògraf que es diu com ell.

—No tenen Facebook pràcticament tots els nanos? —pregunta la Bina.

—El pare no el deixa. No té ni mòbil. —M’apujo una màniga ampla braç amunt—. I no va a l’institut, li fan classes a casa. Segurament no coneix gaire gent, aquí. Segurament no coneix ningú.

—A la mare bé que l’ha de conèixer algú, però —diu—. Algú de Boston… No ho sé, algú. —Se’n va cap a la finestra—. No hi hauria fotografies? La policia no ha estat a casa seva, avui?

Ho rumio.

—Que nosaltres sapiguem, podrien tenir fotografies d’aquesta altra dona. L’Alistair els pot haver ensenyat qualsevol cosa, qui sap què els pot haver explicat. No escorcollaran la casa. Això ho han deixat ben clar.

Assenteix amb el cap, es gira i mira la casa dels Russell.

—Tenen les persianes abaixades —diu.

—Què? —Me’n vaig amb ella a la finestra i ho constato: la cuina, la sala, l’habitació de l’Ethan… totes tancades.

La casa ha aclucat els ulls. Tancades i barrades.

—Ho veus? —li dic—. No volen que els miri més.

—No els ho puc retreure.

—Han pres precaucions. No ho demostra, això?

—És sospitós, sí. —Inclina el cap—. Les tanquen sovint, les persianes?

—Mai, mai. La casa era com una peixera.

Ella dubta.

—Creus… creus que potser, bé, potser corres perill?

No se m’havia acudit.

—Per què? —pregunto a poc a poc.

—Perquè si el que has vist ha passat de debò…

M’arronso.

—Ha passat.

—… aleshores ets… ja ho saps, una testimoni.

Agafo una alenada d’aire, i després una altra.

—Si us plau, et pots quedar a dormir?

Ella alça una cella.

—Això és una insinuació?

—Et pagaré.

M’esguarda amb les parpelles mig tancades.

—No és això. Demà començo d’hora, i tinc totes les coses a…

—Si us plau. —La miro fixament als ulls—. Si us plau.

Deixa anar un sospir.