33

El paraigua és a la cantonada on sol ser, arronsat a tocar de la paret, com si tingués por d’alguna amenaça que se li atansa. Aferro el mànec per la part corbada, freda i llisa dins la meva mà humida.

L’ambulància no hi és, però jo sí, a només unes quantes passes d’ella. A l’altra banda d’aquestes parets, a fora d’aquestes dues portes, ella em va ajudar, va venir per ajudar-me…, i ara té un ganivet clavat al pit. El meu jurament com a psicoterapeuta: «En primer lloc, no he de fer mal. He d’afavorir la curació i el benestar, i posar els interessos dels altres per damunt dels meus».

La Jane és a l’altra banda del parc, i està passant la mà pel vidre tacat de sang.

Obro la porta del vestíbul.

La foscor és absoluta quan hi passo per anar cap a la porta d’entrada. Obro el pany, faig saltar la molla del paraigua i noto l’aire empipat, quan floreix en la foscor; les puntes de les barnilles del paraigua s’enganxen a la paret, s’hi aferren, com unes urpes menudes.

Un. Dos.

Poso la mà sobre el pom.

Tres.

El faig girar.

Quatre.

Em quedo on soc, amb el metall fred dins del puny.

No em puc moure.

Noto com l’exterior intenta entrar… No és així com ho ha expressat la Lizzie? És una inflor que empeny la porta, que infla els músculs i colpeja la fusta; sento la seva respiració, el vapor que li surt dels narius i l’escarritx de les dents. Em trepitjarà; m’esquinçarà; em devorarà.

Premo el cap contra la porta i deixo anar l’aire. Un. Dos. Tres. Quatre.

El carrer és un engorjat, ample i fondo. És massa obert. No hi podré sortir.

La Jane és a unes passes de distància. A l’altra banda del parc.

A l’altra banda del parc.

Reculo cap a dins de casa, amb el paraigua darrere meu, i enfilo cap a la cuina. Aquí està, al costat del rentaplats: la porta lateral que dona directament al parc. Tancada amb pany i clau des de fa gairebé un any, ja. He posat un cubell de reciclar al davant, de la boca del qual sobresurten uns colls d’ampolla, com dents trencades.

Aparto el cubell —se sent tot un cor de drings del vidre— i faig girar la clau.

Però i si la porta se’m tanca al darrere? I si no puc tornar a entrar? Dono un cop d’ull a la clau que penja al ganxo, al costat del marc. L’agafo i me la fico a la butxaca de la bata.

Faig girar el paraigua davant meu —la meva arma secreta; l’espasa i l’escut—, m’inclino endavant i repenjo la mà a la maneta. La faig girar.

Empenyo.

L’aire em dona un cop, fred i sec. Acluco els ulls.

Silenci. Foscor.

Un. Dos.

Tres.

Quatre.

Surto a fora.