63

El foc encara flameja a raig fet a la llar, com si l’acabés d’encendre. L’he deixat cremant tota aquesta estona. Que irresponsable!

Ara bé, la casa està calenta, fins i tot amb l’aire de novembre que entra per la porta. Una vegada som a la sala, l’Ethan em treu el paraigua de la mà, el plega i el desa al racó, mentre jo avanço amb pas vacil·lant cap al foc, on les flames em saluden, em criden perquè hi vagi. Em desplomo de genolls a terra.

Al primer moment noto el crepitar del foc. Em sento respirar.

Noto els ulls de l’Ethan clavats a l’esquena.

El rellotge de peu es recompon i toca tres vegades.

Tot seguit, se’n va a la cuina. Omple un got d’aigua a la pica i torna amb mi.

Ara la meva respiració ja és fonda i regular. Deixa el got a terra, al meu costat. El cristall fa un soroll suau en tocar la pedra.

—Per què vas dir aquella mentida? —li demano.

Es fa un silenci. Observo les flames distreta i espero que contesti.

Però només sento que es belluga, sense moure’s de lloc. Em tombo cap a ell, encara de genolls a terra. El veig altíssim, dret davant meu, esprimatxat, amb el rostre banyat en la claror del foc.

—Sobre què? —pregunta per fi, mirant-se els peus.

Jo ja brando el cap.

—Ja ho saps.

Un altre silenci. Acluca els ulls, i les pestanyes se li despleguen com un vano sobre les galtes. De sobte sembla molt jovenet, més que abans i tot.

—Qui és aquella dona? —insisteixo.

—La meva mare —respon en veu baixa.

—Jo la vaig conèixer, la teva mare.

—No, vostè… es confon. —Ara fa que no amb el cap—. No sap de què parla. Això és el que… —s’interromp—. Això és el que diu el pare —acaba de dir.

«El pare». Poso les mans ben obertes a terra i m’empenyo per aixecar-me.

—És el que em diu tothom. Fins i tot els amics. —M’empasso la saliva—. Fins i tot el meu marit. Però jo sé què vaig veure.

—El pare diu que està boja.

No replico.

—Me n’he d’anar. No hauria de ser aquí —diu, reculant un pas.

Jo en faig un endavant.

—On és la mare?

No em respon res, només em mira, amb uns ulls com unes taronges. «Parla amb delicadesa», m’aconsellava sempre en Wesley, sols que jo ja he superat aquesta fase.

—És morta, la mare?

Res. Li veig la claror del foc reflectida als ulls. Les seves pupil·les són unes espurnes diminutes.

Llavors articula alguna cosa que no arribo a sentir.

—Què?

M’inclino cap endavant, i el sento xiuxiuejar un parell de paraules:

—Tinc por.

I abans no puc replicar, surt com un llamp cap a la porta i l’obre d’una estirada. La porta es queda gronxant-se mentre la de fora fa un cruixit i es tanca de cop.

Em quedo dreta davant de la llar de foc, notant l’escalfor a l’esquena i la fredor del vestíbul al davant.