76

M’assec a la vora del llit, mirant fixament endavant. Les ombres juguen a la paret que tinc de cara.

He encès una petita espelma aromàtica Diptyque, acabada de treure de la capsa, un regal de Nadal de la Livvy de fa dos anys. Figuier. Li encanten les figues.

Li encantaven.

Un lleu corrent d’aire ronda per l’habitació com un fantasma. La flama tremola, s’enganxa a la metxa.

Passa una hora. Després una altra.

L’espelma es consumeix ràpidament, la metxa està mig ofegada en un sedós bassal de cera. M’he desplomat al lloc on m’he assegut. Tinc els dits ficats entremig de les cuixes.

El telèfon s’il·lumina, vibra. Julian Fielding. Se suposa que m’ha de veure demà. No ho farà pas.

La nit cau com una cortina.

«Aleshores van començar els seus problemes», ha dit en Little. «La por de sortir a fora».

A l’hospital em van dir que estava en estat de xoc. Després, el xoc es va convertir en por. La por es va transformar en pànic. I quan el doctor Fielding va aparèixer en escena, jo…, bé, ell ho va definir de manera molt simple, i molt encertada: «Un cas d’agorafòbia greu».

Necessito els confins familiars de casa meva, perquè vaig passar dues nits en aquella muntanya desconeguda, sota la infinitat del cel.

Necessito un entorn que pugui controlar, perquè vaig veure com la meva família es moria lentament.

«Ja veus que no et pregunto què t’ha fet tornar així», em va dir ella. O, més aviat, m’ho vaig dir a mi mateixa.

La vida m’ha fet tornar així.

—Qui soc?

Brando el cap. Ara no vull parlar amb l’Ed.

—Com estàs, campiona?

Però torno a moure el cap. No puc parlar, no parlaré.

—Mama?

No.

—Mami?

M’estremeixo.

No.

En algun moment caic de costat, adormida. Quan em desperto, em fa mal el coll; la flama de l’espelma s’ha reduït a una minúscula taca blava que tremola en l’aire fred. L’habitació està sumida en la foscor.

M’assec, m’aixeco, cruixint com una escala de mà rovellada. Tentinejo fins al lavabo.

Quan torno, veig les finestres dels Russell il·luminades com una casa de nines. A dalt, l’Ethan està assegut davant de l’ordinador; a la cuina, l’Alistair mou un ganivet sobre una fusta de tallar. Pastanagues, brillants com el neó sota la llum de la cuina. Hi ha una copa de vi al marbre. Se m’asseca la boca de cop.

I a la sala d’estar, al sofà de ratlles, hi ha aquella dona. Suposo que l’hauria d’anomenar Jane.

La Jane té un telèfon a la mà, i amb l’altra l’ataca i li clava cops. Potser està mirant fotos de la família. O potser juga al solitari o alguna cosa així; un joc d’aquests d’avui dia que incorporen imatges de fruites.

O potser està posant al dia les seves amigues. Us en recordeu, d’aquella veïna estrafolària…?

El coll se’m posa tens. M’acosto a la finestra i corro les cortines.

I em quedo dreta enmig de la foscor: enfredorida, completament sola, amb molta por i una mena de sentiment semblant a la nostàlgia.