83

Dos quarts d’onze, i em sento diferent.

Potser és d’haver dormit tant (dos temazepams, dotze hores); potser és el meu estómac (després que l’Ethan marxés, quan va acabar la pel·lícula em vaig fer un entrepà). És el que s’assembla més a un àpat de debò en tota la setmana.

Sigui com sigui, i sigui per la causa que sigui, em sento diferent.

Em sento millor.

Em dutxo. M’estic una estona sota el raig; l’aigua em mulla els cabells, em repica a les espatlles. Passen quinze minuts. Vint. Mitja hora. Quan en surto, ben ensabonada i esbandida, la pell sembla nova. Em poso uns texans i un jersei. (Texans! Quan va ser l’última vegada que em vaig posar uns texans?).

Creuo l’habitació i vaig cap a la finestra per córrer les cortines. La llum inunda tota la cambra. Tanco els ulls i deixo que el sol m’escalfi.

Em sento lluitadora, preparada per afrontar el dia. Preparada per a una copa de vi. Només una.

Em trasllado a la planta baixa, fent una visita a cada habitació quan hi passo pel davant: apujo les persianes i obro les cortines. La casa s’inunda de llum.

Un cop a la cuina, em serveixo dos o tres dits de merlot. («L’únic que es mesura en dits és el whisky», sento que diu l’Ed. L’aparto i me’n serveixo un altre dit).

Ara: Vertigen, segona ronda. M’instal·lo al sofà, salto de nou al principi, a aquella seqüència letal de la teulada: envestida i cap avall. En Jimmy Stewart apareix en escena, pujant una escala. He passat molt de temps amb ell, últimament.

Una hora més tard, durant la tercera copa:

«El senyor Elster estava preparat per portar la seva dona a un centre», diu el funcionari que dirigeix l’interrogatori, «on la seva neurosi hauria estat a mans dels especialistes». Em remoc, inquieta, m’aixeco per tornar-me a omplir la copa.

He decidit que aquesta tarda jugaré una mica a escacs, entraré a la pàgina web de pel·lícules clàssiques, potser netejaré una mica la casa: les habitacions de dalt estan plenes de pols. Però de cap manera observaré els veïns.

Ni tan sols els Russell.

Especialment els Russell. Estic dreta davant de la finestra de la cuina, i no miro cap a casa seva. Em giro, torno al sofà, m’estiro.

Passa una estona.

«És una llàstima que sabent les seves tendències suïcides…».

Dono una ullada a la varietat de pastilles de la taula de cafè. Llavors m’assec, planto els peus a la catifa i les escombro amb una passada de la mà. N’agafo un petit grapat amb el puny.

«El jurat considera que Madeleine Elster es va suïcidar perquè tenia les facultats mentals pertorbades».

Us equivoqueu, penso. Això no és el que va passar.

Deixo caure les pastilles, una per una, dins dels flascons corresponents. Els tanco ben fort amb la tapa.

Quan em reclino al sofà, em pregunto quan vindrà l’Ethan. Potser tindrà ganes de xerrar una mica més.

«Només vaig poder arribar fins aquí», diu en Jimmy, afligit.

—Arribar fins aquí —repeteixo.

Ha passat una altra hora; la llum de ponent entra a la cuina. Ara ja estic força trompa. El gat entra coixejant a la sala; gemega quan li inspecciono la pota.

Arrugo el front. He pensat a anar al veterinari aquest any? Ni una vegada.

—Mira que soc irresponsable —li dic al Punch.

El gat parpelleja i s’arrauleix entre les meves cames.

A la pantalla, en Jimmy obliga la Kim Novak a pujar a la torre del campanar. «Vaig intentar seguir-la, però no vaig poder. Déu sap que ho vaig intentar», crida ell, agafant-la per les espatlles. «Sovint no hi ha una segona oportunitat. Vull deixar d’estar obsessionat».

—Vull deixar d’estar obsessionada —dic. Tanco els ulls, ho repeteixo. Acaricio el gat. Agafo la copa.

«Va ser ella la que va morir, no tu», crida en Jimmy. L’agafa pel coll amb les mans. «Tu eres la còpia, la falsificació».

Alguna cosa em ressona al cervell, com un xiulet de radar. És un so suau, agut i remot, però em distreu.

Tanmateix, dura poc. Em reclino, bec un glop de vi.

Una monja, un crit, el repic d’una campana i la pel·lícula s’acaba.

—Així és com me’n vull anar —informo el gat.

M’aixeco com puc del sofà, diposito el Punch a terra, es queixa. Porto la copa a l’aigüera. He de començar a mantenir la casa ordenada. L’Ethan potser vindrà a passar estones aquí, i no ho puc pas tenir tot fet un desastre, com la senyora Havisham. (Fixa’t, una altra selecció del club de lectura de la Christine Gray. Hauria de mirar què estan llegint, ara. No hi ha cap mal en això).

A dalt, a l’estudi, faig una visita al meu fòrum d’escacs. Passen dues hores, i a fora es fa de nit; guanyo tres partides seguides. És hora de celebrar-ho. Agafo una ampolla de merlot de la cuina —jugo més bé quan em poso una mica de combustible—, me’n serveixo mentre pujo les escales i me’n cau a terra. Ja ho netejaré després.

Passen dues hores més, dues victòries més. Soc imparable. Acabo de buidar el que queda de l’ampolla a la copa. He begut més del que volia, però demà ho faré més bé.

Quan començo la sisena partida, penso en les dues últimes setmanes, en l’excitació que es va apoderar de mi. Em sentia hipnotitzada, com la Gene Tierney a Voràgine; em sentia embogida, com l’Ingrid Bergman a Llum que agonitza. Vaig fer coses que no puc recordar. No vaig fer coses que, en canvi, sí que recordo. La metgessa que porto a dintre es frega les mans: un autèntic episodi dissociatiu? El doctor Fielding es…

Merda.

He sacrificat la reina per error, l’he confós amb un alfil. Renego, deixo anar un hòstia-p. Feia dies que no renegava. Mastego bé la paraula, l’assaboreixo.

Però tot i així, em quedo sense reina. En Rook&Roll s’hi llança a sobre, per descomptat, la reclama immediatament.

WTF???, em diu, a través d’un missatge. Moviment fatal hahaha!!!

Em pensava que era una altra peça, li explico, mentre m’acosto la copa als llavis.

I llavors em quedo de pedra.