92

Em giro i contemplo la meva habitació.

No em puc imaginar què està passant allà. Per culpa meva.

Arrossego els peus cap a l’escala. A cada pas que faig penso en l’Ethan, darrere d’aquella finestra, sol amb el seu pare.

Avall, avall, avall.

Arribo a la cuina. Mentre esbandeixo una copa a l’aigüera, se sent el so llunyà d’un tro i miro a través de les persianes. Els núvols es desplacen força ràpid i les branques dels arbres s’agiten. El vent bufa més fort. La tempesta s’acosta.

M’assec a la taula, bressolant un merlot. SILVER BAY, NEW ZEALAND, diu l’etiqueta, sota un petit gravat d’un vaixell sacsejat per l’onatge del mar. Potser me’n podria anar a Nova Zelanda, començar de zero. M’agrada com sona Silver Bay. M’encantaria tornar a navegar.

Si mai marxo d’aquesta casa.

M’acosto a la finestra i alço un llistó; la pluja repica contra el vidre. Miro a l’altra banda del parc. Els seus porticons encara estan tancats.

Tan bon punt torno a la taula, sona el timbre de la porta.

Esquinça el silenci com una alarma. De l’ensurt, bellugo la mà sense voler i el vi es vessa per les vores de la copa. Miro cap a la porta.

És ell. És l’Alistair.

El pànic m’envaeix de cop. Enfonso els dits a la butxaca, agafo el mòbil. I amb l’altra mà aferro el cúter.

M’aixeco i travesso la cuina a poc a poc. M’acosto a l’intèrfon. Em preparo, miro la pantalla.

És l’Ethan.

Els pulmons se’m relaxen.

L’Ethan, balancejant-se sobre els talons, amb els braços al voltant del cos. Premo el botó i obro el pany. Al cap d’un moment ja és a dintre, amb els cabells brillants per les gotes de pluja.

—Què hi fas, aquí?

Se’m queda mirant.

—Vostè m’ha dit que vingués.

—Em pensava que el teu pare…

Tanca la porta de l’entrada, passa pel meu costat i va a la sala d’estar.

—Li he dit que era un amic de la piscina.

—I no ha comprovat el telèfon? —pregunto, seguint-lo.

—Vaig guardar el seu número amb un nom diferent.

—I si m’hagués tornat la trucada?

L’Ethan arronsa les espatlles.

—No ho ha fet. Què és això? —Està mirant el cúter.

—Res. —El deixo caure dins la butxaca.

—Puc anar al lavabo?

Assenteixo.

Mentre hi va, agafo el mòbil i em preparo la jugada.

Se sent la cadena del vàter, l’aixeta de la pica, i ja torna a ser aquí.

—On és el Punch?

—No ho sé.

—Com té la pota?

—Bé. —Ara mateix, tant me fa—. Escolta, et vull ensenyar una cosa. —Li poso el telèfon a la mà—. Clica l’app de les fotos.

Em mira amb el front arrugat.

—Tu obre l’app —repeteixo.

Quan ho fa, li observo la cara. El rellotge de peu comença a tocar les deu. M’aguanto la respiració.

Durant uns instants, res. Es queda impassible.

—És el nostre carrer. A l’albada —diu—. O potser… un moment, això és l’oest. Per tant, és la posta de sol…

Calla.

Ara sí.

Passa un moment.

Alça els seus ulls grossos cap a mi.

Sis repics, set.

Obre la boca.

Vuit, nou.

—Què… —comença.

Deu.

—Crec que és l’hora de la veritat —li dic.