5

L’escriptura de la venda es va publicar ahir. Els veïns nous són l’Alistair i la Jane Russell; han pagat 3,45 milions per la seva humil residència. Google em diu que ell és soci d’una assessoria de dimensions mitjanes, abans amb seu a Boston. Ella és impossible de trobar: proveu de picar «Jane Russell» en un cercador.

És molt animat, el barri que han escollit.

La casa dels Miller, a l’altra banda del carrer —qui entri aquí, que renunciï a qualsevol esperança—, és una de les cinc cases en filera que puc observar des de les finestres de casa que miren al sud. A l’est s’alcen les Germanes Grises, unes bessones idèntiques: tenen les mateixes cornises coronant les finestres i les mateixes portes d’entrada de color verd ampolla. A la dreta —la germana un pèl més grisa, crec—, hi viuen en Henry i la Lisa Wasserman, residents de fa molts anys. «Quatre dècades i continuem comptant», se’n va vantar la senyora Wasserman quan vam venir a viure-hi nosaltres. Va passar per casa per dir-nos («a la cara») el greu que li sabia («i al meu Henry») que hagués arribat «un altre clan yuppy» al que «abans era un barri de debò».

L’Ed es va enrabiar. L’Olivia va anomenar Yuppie el seu conillet de peluix.

Els Wassermen, tal com els diem, no m’han tornat a dir res des de llavors, malgrat que ara estic sola, formo un clan jo sola. No sembla que siguin gaire més simpàtics amb els residents de l’altra germana grisa, una família que es diuen, molt oportunament, Gray. Filles bessones adolescents, el pare és soci d’una botiga de moda de la firma M&A, i la mare, una entusiasta amfitriona d’un club de lectura. El títol d’aquest mes, anunciat a la pàgina web que tenen per quedar, i que ara mateix està sent comentat a la sala principal dels Gray per vuit dones de mitjana edat: Jude, l’obscur.

Jo també l’he llegit, imaginant que era una més del grup, menjant pastís de cafè (no en tenia a mà) i prenent glopets de vi (això sí). «Què penses d’en Jude, Anna?», em preguntaria la Christine Gray, i jo diria que l’he trobat força obscur. Riuríem. De fet, ara estan rient. Intento riure amb elles. Bec un glop de vi.

A l’oest dels Miller hi ha els Takeda. El marit és japonès, la mare és blanca i el fill té una bellesa sobrenatural. És violoncel·lista; als mesos càlids assaja amb les finestres de la sala obertes, tal com l’Ed solia tenir les nostres, també. Una nit d’un juny llunyà vam ballar, l’Ed i jo, als compassos d’una suite de Bach: balancejant-nos a la cuina, jo amb el cap recolzat a la seva espatlla, i ell amb els dits entrellaçats darrere meu, mentre tocava el noi de l’altra banda del carrer.

Aquest estiu passat, la seva música es dirigia cap a casa, s’atansava a la meva sala d’estar i trucava educadament al vidre: «Deixa’m entrar». Jo no la deixava, no podia —no obro mai les finestres, mai—, però encara sentia com murmurava, suplicant: «Deixa’m entrar, deixa’m entrar!».

El número 206-208, una casa prefabricada de pedra marronosa, buida, flanqueja la dels Takeda. La va comprar una SL fa dos novembres, però no hi ha vingut a viure ningú. Un misteri. Durant un any hi va haver una bastida enganxada a la façana, com uns jardins penjants; va desaparèixer de la nit al dia —va ser uns quants mesos abans que l’Ed i l’Olivia se n’anessin—, i des de llavors, res.

Aquest és el meu imperi meridional i els seus súbdits. Cap d’aquestes persones no era amiga meva; a la majoria només els havia vist en persona una vegada o dues. És la vida urbana, suposo. Potser els Wassermen van descobrir alguna cosa. Qui sap si saben què se n’ha fet, de mi.

Una escola catòlica abandonada confronta amb casa meva per l’est, pràcticament s’hi repenja: St. Dymphna’s, clausurada des que vam venir a viure aquí. Quan l’Olivia es portava malament, l’amenaçàvem de dur-l’hi. Pedra picada marró i finestres fosques de brutícia. Si més no, així la recordo; ja fa temps que no hi poso els ulls.

I just a l’oest hi ha el parc: minúscul, dos solars d’ample i dos de llarg, amb un caminet de maons estret que enllaça el nostre carrer amb el que passa recte al nord. A cada punta hi ha un auró fent guàrdia, amb les fulles enceses; una tanca de ferro, posada a prop de terra, els envolta per tots dos costats. Tal com va dir aquell agent immobiliari tan digne de citar, és molt pintoresc.

Després hi ha la casa de més enllà del parc: el número 207. Els Lord la van vendre fa dos mesos, i ben aviat van tocar el dos, van fugir al sud, cap al xalet de jubilats de Vero Beach. Hi van entrar l’Alistair i la Jane Russell.

La Jane Russell! La meva fisioterapeuta no n’havia sentit a parlar mai.

—Els senyors prefereixen les rosses —he dit.

—No pas segons la meva experiència —ha replicat. La Bina és més jove; potser és per això.

Tot això ha passat avui; abans no pogués discutir-hi, m’ha posat una cama damunt l’altra i m’ha tombat cap a la dreta. M’he quedat sense alè del mal que em feia.

—Els teus isquiotibials ho necessiten —m’ha assegurat.

—Bandarra —he dit fluix.

M’ha pressionat el genoll contra el terra.

—No em pagues perquè sigui tova amb tu.

—Et puc pagar perquè te’n vagis? —he dit fent una ganyota de mal.

La Bina em ve a veure una vegada per setmana per ajudar-me a odiar la vida, tal com m’agrada dir, i per posar-me al dia de les seves aventures sexuals, que són igual d’emocionants, si fa no fa, que les meves. Sols que en el cas d’ella, això és perquè és exigent. «La meitat dels paios de les apps posen fotos de quan tenien cinc anys», es queixa, amb la cascada de cabells caient-li sobre una espatlla, «i l’altra meitat són casats. I encara l’altra meitat són solters per algun motiu».

Són tres meitats, però no se sol discutir de matemàtiques amb algú que t’està torçant la columna.

M’hi vaig apuntar fa un mes «només per veure què», em vaig dir a mi mateixa. La Bina em va explicar que l’aplicació t’emparellava amb persones amb qui s’ha encreuat el teu camí. Però, i si no t’has encreuat en el camí de ningú? I si sempre et mous pels mateixos quatre mil metres quadrats distribuïts verticalment, i no en surts?

No ho sé. El primer perfil que vaig veure va ser el d’en David. Vaig eliminar el meu compte a l’instant.

Han passat quatre dies des que vaig entreveure la Jane Russell. Val a dir que no tenia les proporcions de l’original, amb aquells pits torpede i la cintura de vespa, però jo tampoc no les tinc. El fill només l’he vist una vegada, ahir al matí. El marit, en canvi —espatlles amples, celles que grisegen i nas afilat com un ganivet—, està exposat a la vista permanentment, dins la casa: batent ous a la cuina, llegint a la sala i, de tant en tant, donant una ullada al dormitori, com si busqués algú.