74

Ningú no ho havia dit mai així, amb les paraules en aquest ordre.

Ni el metge d’urgències, que em va dir «el seu marit no se n’ha sortit» mentre em curaven l’esquena masegada de blaus i les ferides de la tràquea.

Ni la infermera en cap, que quaranta minuts després em va dir «em sap molt de greu, senyora Fox…». Ni tan sols va acabar la frase, no calia.

Ni els amics —els de l’Ed, en concret; malauradament, em vaig adonar que la Livvy i jo no teníem gaires amics—, que van expressar-me el condol, van venir a l’enterrament, van interessar-se per mi en els mesos posteriors: «se n’han anat», deien, o «ja no són amb nosaltres», o (els més bruscos) «han passat a millor vida».

Ni la Bina. Ni el doctor Fielding.

I, en canvi, la Norelli ho ha fet, ha trencat l’encís, ha dit les paraules prohibides: «El seu marit i la seva filla són morts».

* * *

Ho són. Sí. No se’n van sortir, se’n van anar, van passar a millor vida; són morts. No ho nego pas.

—Però que no ho veus, Anna —ara sento que diu el doctor Fielding, gairebé suplicant—, el que fas és precisament això. Negar-ho.

Estrictament cert.

* * *

Tot i així…

Com ho podria explicar? A qualsevol persona, a en Little o la Norelli, o l’Alistair o l’Ethan, o en David, o fins i tot a la Jane? Els sento; sento les seves veus que ressonen a dintre meu, i a fora. Els sento quan estic turmentada pel dolor de la seva absència, de la seva pèrdua i, per què no dir-ho, de la seva mort. Els sento quan necessito algú amb qui parlar. Els sento quan menys m’ho espero. «Qui soc», diuen, i llavors somric i m’animo de cop.

I jo responc.