3

L’any passat per aquestes dates havíem planejat vendre la casa, fins i tot havíem contractat un agent immobiliari; l’Olivia s’havia de matricular en una escola del centre al setembre, i l’Ed ens havia trobat una casa totalment reformada a Lenox Hill.

—Serà divertit —va prometre—. Hi faré instal·lar un bidet, només per a tu.

Li vaig donar un bon cop a l’espatlla.

—Què és un bidet? —va preguntar l’Olivia.

Però llavors l’Ed se’n va anar i ella va marxar amb ell. Així que se’m va tornar a escorxar el cor, ahir a la nit, quan vaig recordar les primeres paraules del nostre anunci fracassat: JOIA HISTÒRICA DEL SEGLE XIX A HARLEM, EXQUISIDAMENT RESTAURADA! UNA MAGNÍFICA CASA FAMILIAR. Que és una «joia» i «històrica» és discutible, crec. Que es troba «a Harlem» és indiscutible, com també que és del segle XIX (del 1884, concretament). Que està «exquisidament restaurada» en puc donar fe, i sense plànyer-hi els diners. «Una magnífica casa familiar», cert.

El meu domini i els espais principals:

Soterrani: o dúplex, segons l’agent immobiliari. Per sota del carrer, d’un sol nivell, amb porta independent; cuina, bany, habitació i minidespatx. L’espai de treball de l’Ed durant vuit anys: cobria la taula amb plànols i clavava les indicacions per als contractistes a la paret amb xinxetes. Actualment llogat.

Jardí: autèntic pati obert, amb accés per la planta baixa. Una superfície enrajolada de color de pedra calcària; un parell de butaques de jardí de fusta en desús; un freixe jove desmenjat a la cantonada del fons, desproporcionat i solitari, com un adolescent sense amics. De tant en tant em venen ganes d’abraçar-lo.

Planta baixa: ground floor si ets britànic, o première étage, si ets francès. (Jo no soc ni l’una cosa ni l’altra, però vaig passar un temps a Oxford durant la residència —justament en un dúplex—, i aquest juliol vaig començar a estudiar français per internet). Cuina, de planta oberta i «elegant» (això també és de l’agent), amb una porta que dona al darrere, al jardí, i una de lateral que dona al parc. Terres de color blanc bedoll, ara tacats d’esquitxos de merlot. Al vestíbul, una sala de senyores: la sala roja, en dic jo. «Vermell tomàquet», segons el catàleg de Benjamin Moore. Sala d’estar, moblada amb sofà i taula de cafè, amb una catifa persa, que encara es nota suau quan la trepitges.

Primera planta: la biblioteca (de l’Ed; prestatgeries plenes de llibres amb els lloms desgastats i les sobrecobertes tacades, atapeïdes com dents), i l’estudi (meu; sobri, espaiós, amb un ordinador d’escriptori Mac sobre una taula d’IKEA: el meu camp de batalla d’escacs en línia). Segon lavabo, aquest d’un blau «èxtasi celestial», un nom ambiciós per designar un quarto de bany. I una cambra petita però força fonda, per guardar-hi de tot, que algun dia potser convertiré en una habitació fosca, si mai emigro de digital a pel·lícula. Crec que hi estic perdent interès.

Segona planta: l’habitació de matrimoni (de la senyora?) i bany. Enguany he passat bona part del temps al llit; té un d’aquells matalassos sistema-son, d’ajustament dual. L’Ed va programar el seu costat i el va graduar a ben tou; el meu el tinc ben dur. «Dorms sobre un totxo», em va dir una vegada, gratant el llençol de sobre amb els dits.

«Tu dorms sobre un núvol», li vaig dir.

Llavors em va fer un petó llarg i lent.

Quan se’n van anar, durant aquells mesos negres i buits en què ben just em podia desenganxar dels llençols, jo rodolava a poc a poc d’una punta a l’altra, com una onada arrissada, cargolant i descargolant els llençols al meu voltant.

També l’habitació de convidats amb un bany.

Tercera planta: en altres temps, les habitacions del personal de servei, i ara, l’habitació de l’Olivia i una altra de lliure. Algunes nits entro a la seva habitació com un fantasma. Hi ha dies que em quedo a la porta i observo el lent trànsit de la pols a la llum del sol. De vegades ni tan sols pujo a la tercera planta en tota una setmana, i se’m comença a esvair a la memòria, com la sensació de la pluja sobre la pell.

En fi. Demà tornaré a parlar amb tots dos. Mentrestant, no hi ha rastre d’aquella gent a l’altra banda del parc.