66

—Ed.

Al cap d’un moment… o potser és una hora:

—Livvy.

La meva veu era una alenada d’aire. La veia, com un petit esperit flotant davant de la meva cara, d’un blanc fantasmagòric en l’aire glaçat.

En algun lloc a prop, una piulada, una rere una altra, incessant: un sol to, com la crida d’un ocell embogit.

Després va parar.

La vista se’m va inundar d’una marea baixa roja. El cap em brunzia. Les costelles em feien mal. Semblava que tingués l’esquena trencada, i el coll em cremava.

Tenia l’airbag rebregat al costat de la cara. El tauler del cotxe brillava amb un to roig viu. El parabrisa estava enfonsat cap endins, esquerdat i bombat.

Vaig arrufar les celles. Rere els ulls, algun procés no parava de reiniciar-se, algun sistema fallava, la màquina feia un brunzit.

Vaig respirar, ennuegada. Em sentia gemegar de mal. Vaig girar el cap i vaig notar que la part de dalt em picava al sostre. Allò no era normal, oi? I tenia saliva entollada al paladar. Com era…

El brunzit va parar.

Estàvem cap per avall.

Em vaig ennuegar una altra vegada. Les mans em van caure, es van enfonsar en la tela que tenia al voltant del cap, com si poguessin tombar el cotxe i posar-me dreta. Em vaig sentir gemegar i balbucejar alguna cosa.

Girant el cap una mica més, vaig veure l’Ed, que mirava cap a l’altra banda, immòbil. Li degotava sang de l’orella.

Vaig dir el seu nom, o ho vaig intentar, una síl·laba entretallada enmig del fred, un nuvolet de fum. La gola em feia mal. El cinturó de seguretat m’estrenyia molt el coll.

Em vaig llepar els llavis. La llengua se’m va enfonsar en un forat a la geniva de dalt. M’havia caigut una dent.

El cinturó em tallava la cintura, tibat com un filferro. Amb la mà dreta vaig pitjar el botó del cinturó, i encara més fort, i vaig fer un esbufec en sentir el clic. El cinturó em va lliscar pel cos i vaig caure cap al sostre.

Aquell pip-pip. L’avís del cinturó quequejava. Llavors va callar.

L’alè em va sortir a raig de la boca, vermell a la llum del tauler, alhora que jo em repenjava amb les mans planes al sostre. Les hi assegurava. Vaig girar el cap.

L’Olivia estava cordada al seient de darrere, suspesa, amb la cua de cavall penjant. Vaig torçar el coll i vaig estrebar l’espatlla contra el sostre per poder estirar la mà cap a la seva galta. Els dits em tremolaven.

Tenia la pell com el gel.

El colze se’m va doblegar; les cames em van caure a un costat i em vaig donar un bon cop en picar amb el vidre del sostre, que semblava una teranyina. Va cruixir sota el meu pes. Amb penes i treballs, em vaig girar a la dreta, rascant-me els genolls, i em vaig arrossegar cap a ella mentre el cor em martellejava al pit. La vaig agafar per les espatlles. La vaig sacsejar.

Vaig cridar.

Em vaig regirar, i ella ho va fer amb mi, amb els cabells que se li gronxaven.

—Livvy! —vaig cridar, amb la gola que em cremava, notant el gust de la sang a la boca i als llavis.

—Livvy! —vaig cridar-la, amb llàgrimes que em rodolaven per les galtes.

—Livvy —vaig dir panteixant, i ella va obrir els ulls.

El cor se’m va aturar un instant.

Em va mirar, em va clavar els ulls i va articular una sola paraula:

—Mami.

Vaig enfonsar el polze al seu botó del cinturó de seguretat. El cinturó es va alliberar, va xiular, i jo vaig envoltar el cap de la Livvy amb les mans quan va baixar, i li vaig agafar el cos entre els braços; ella va estirar braços i cames, que topaven uns amb altres com un mòbil de campanetes. Un dels braços es notava solt dins la màniga.

La vaig estirar per sobre del sostre de vidre. «Xxxt», li vaig dir, encara que ella no havia emès cap so, encara que tornava a tenir els ulls tancats. Semblava una princesa.

—Ei! —La vaig sacsejar per l’espatlla. Em va tornar a mirar—. Ei! —vaig repetir. Intentava somriure-li, però tenia la cara insensible.

Em vaig esquitllar cap a la porta, vaig agafar la maneta i la vaig estirar fort. Una altra estirada. Vaig sentir el so del pany. Vaig empènyer la finestra fins a poder fer passar els dits per sobre del vidre. La porta es va obrir sense fer soroll, lliscant cap a la foscor.

Em vaig estirar endavant i vaig recolzar les mans a la terra de fora; la neu em cremava els palmells. Clavant els colzes, em vaig posar de quatre grapes i em vaig empènyer. Vaig arrossegar el tors cap a fora del cotxe fins a deixar-me caure sobre el glaç, que va cruixir sota meu. Em vaig continuar arrossegant. Els malucs. Les cuixes. Genolls. Canells. Peus. La cadeneta que duia al turmell se’m va enganxar en un dels ganxos del cotxe per penjar-hi la jaqueta; la vaig treure d’una estrebada i vaig sortir.

I em vaig tombar d’esquena a terra. Del mal, em va venir una rampa a la columna. Vaig xuclar aire fent una ganyota. El cap em va caure a un costat, com si no tingués coll.

No hi havia temps. No hi havia temps. Em vaig col·locar bé, vaig ajuntar les cames i les vaig posar en estat de funcionament, i em vaig agenollar al costat del cotxe. Vaig mirar al voltant.

Vaig girar els ulls amunt. La vista em rodava, trontollava.

El cel era un bol d’estrelles i espai. La lluna penjava allà dalt, enorme com un planeta, lluent com el sol, i a baix, l’engorjat resplendia amb llums i ombres, nítid com un gravat en fusta. Havia parat de nevar, només queia alguna volva aquí i allà, surant en l’aire. Allò semblava un altre món.

I el so…

Silenci. Un silenci absolut, definitiu. Ni un alè d’aire, no es movia ni una branca. Una pel·lícula muda, una fotografia sense so. Em vaig girar sobre els genolls, i sentia com esclafava la neu a sota.

De nou era a la terra. El cotxe estava inclinat endavant, tenia el morro encastat a terra, i la part del darrere es balancejava una mica amunt i avall. Vaig veure el xassís, tot a la vista, com el costat de sota d’un insecte. Tenia calfreds. Notava punxades a la columna.

Vaig tornar a ficar el cap per sota de la porta i vaig enganxar els dits en l’anorac de plomes de l’Olivia. I vaig estirar. La vaig fer lliscar per damunt del sostre de vidre, evitant el reposacaps i la vaig estirar cap a fora. La vaig embolcallar amb els braços i li vaig notar el cosset flàccid, com una tela. Vaig dir el seu nom. El vaig repetir. Ella va obrir els ulls.

—Hola —vaig fer.

Va parpellejar i se li van tornar a tancar les parpelles.

La vaig deixar al costat del cotxe, i tot seguit la vaig estirar cap enrere per si el vehicle bolcava. El cap se li va tombar cap a l’espatlla; l’hi vaig aguantar —amb suavitat, molt suaument— i li vaig girar la cara una altra vegada cap al cel.

Em vaig deturar, els pulmons m’anaven com si fossin manxes. Vaig mirar la meva nena, un àngel a la neu. Li vaig tocar el braç ferit. Ella no va reaccionar. Li vaig tornar a tocar, més fort, i vaig veure com la cara li feia una ganyota.

Tot seguit, l’Ed.

Em vaig arrossegar cap a dins una altra vegada, i llavors vaig veure que no el podria treure pel seient de darrere. Vaig fer marxa enrere, arrossegant els genolls i les canyelles; vaig sortir del cotxe; vaig allargar la mà cap a la maneta de la porta de davant. La vaig estirar. I una altra vegada. El pany va respondre i va fer clic. La porta es va obrir.

Allà el veia, amb la pell vermellosa sota la llum atordida com d’ambulància del tauler. Vaig pensar en aquella llum, en com havia sobreviscut la bateria a l’impacte, mentre li descordava el cinturó. Ell es va inclinar, descargolant-se com un nus estret. El vaig subjectar per sota de les aixelles.

El vaig arrossegar, i el cap em va picar amb la palanca de canvi de marxes, alhora que treia el seu cos pel sostre. Quan vam sortir del cotxe, vaig veure que tenia la cara molla de sang.

Em vaig posar dreta, el vaig estirar i vaig recular fent tentines fins que vam ser al costat de l’Olivia, i llavors el vaig deixar a la vora d’ella. Ella es va bellugar. Ell no. Li vaig agafar la mà, li vaig apartar la màniga del canell i li vaig prémer els dits sobre la pell. El pols era molt dèbil.

Érem a fora del cotxe, tots tres, sota una immensitat d’estels, al terra de l’univers. Sentia una fressa constant com d’una locomotora: la meva pròpia respiració. Estava panteixant. Em queien gotes de suor per la cara, que em rodolaven cap al coll.

Vaig doblegar un braç per darrere de l’esquena per palpar-me amb compte, fent pujar els dits per la columna com si fos una escala. Entre els omòplats, les vèrtebres em cremaven del mal.

Vaig inspirar i expirar. Vaig observar com l’alè brollava dèbilment de la boca de l’Olivia i de la de l’Ed.

Em vaig girar.

Els meus ulls van escalar el que semblava un penya-segat vertical d’un centenar de metres d’alçada, que brillava amb un blanc fosforescent sota la llum de la lluna. La carretera era en algun lloc d’allà dalt, no es veia, i no s’hi podia pujar, a la carretera ni enlloc. Havíem anat a parar en un petit relleix, un sortint de roca estret al flanc de la muntanya: endavant i a sota, l’abisme. Estrelles, neu, espai. Silenci.

El mòbil.

Em vaig palpar les butxaques —les de davant, darrere i de l’abric—, i llavors vaig recordar que l’Ed me l’havia pres, que l’havia brandat i l’havia allunyat de mi; havia caigut a terra, hi havia ballat, saltant-me entre els peus, amb aquell nom cridaner a la pantalla.

Em vaig internar en el cotxe per tercera vegada, vaig resseguir el sostre amb les mans i per fi el vaig trobar allotjat a tocar del parabrisa, amb la pantalla intacta. Em va impactar veure’l tan perfecte; el meu marit sagnava, la meva filla estava ferida, jo tenia el cos masegat i el cotxe estava destrossat, però el mòbil n’havia sortit sense ni una rascada. Una relíquia d’una altra era, d’una altra terra. 22.27, hi deia. Feia gairebé mitja hora que havíem sortit de la carretera.

Arraulida a la part de davant del cotxe, vaig passar el polze per la pantalla —911—, em vaig atansar el mòbil a l’orella i vaig notar que em tremolava a tocar de la galta.

Res. Vaig arrufar les celles.

Vaig tallar la trucada, em vaig retirar del cotxe i vaig inspeccionar la pantalla. Sense senyal. Em vaig agenollar a la neu i vaig tornar a marcar.

Res.

Vaig marcar dues vegades més.

Res. Res.

Em vaig posar dreta, vaig clavar el dit al botó de l’altaveu i vaig estirar el braç enlaire. Res.

Vaig anar a l’altra banda del cotxe, entrebancant-me amb la neu. Vaig tornar a marcar. I una altra vegada. Quatre vegades, vuit, tretze. En vaig perdre el compte.

Res.

Res.

Res.

Vaig fer un crit. Em va esclatar de dins, em va fuetejar la gola i va espetegar en la nit com un tros de gel, escampant-se en una munió de ressons. Vaig cridar fins que la llengua em cremava, fins que em vaig quedar sense veu.

Vaig girar i girar. Em vaig marejar. Vaig llançar el mòbil a terra. Es va enfonsar a la neu. El vaig recollir, amb la pantalla humida, i el vaig tornar a llançar, ara més lluny. El pànic m’inundava. Em vaig llançar a terra i vaig furgar al gel. La mà es va tancar sobre l’aparell. En vaig espolsar la neu i vaig tornar a marcar.

Res.

Vaig tornar amb l’Olivia i l’Ed; estaven estirats de costat, quiets, lluminosos sota la lluna.

Un sanglot se’m va obrir pas cap a la boca, buscant aire desesperat, i se’m va escapar d’entre els llavis. Els genolls em van cedir sota el meu pes, se’m van doblegar com navalles plegables. Em vaig fondre amb el terra. Em vaig arrossegar per posar-me entre el meu marit i la meva filla, i vaig plorar.

En despertar-me tenia els dits freds i blaus, aferrats al mòbil. 00.58. S’havia quedat quasi sense bateria, només en quedava un onze per cent. Era igual, vaig raonar: no podia trucar al 911, ni a ningú.

Ho vaig intentar igualment. Res.

Vaig girar el cap a l’esquerra i a la dreta: l’Ed i la Livvy, a un costat i l’altre, amb la respiració superficial però constant. La cara de l’Ed esquitxada de sang seca, i l’Olivia, amb flocs de cabells enganxats a les galtes. Li vaig posar la mà al front. Fred. Potser estaríem millor arrecerats dins del cotxe? Però i si… No ho sabia. I si rodolava? I si explotava?

Em vaig asseure. Em vaig posar dreta. Mirava l’embalum del cotxe. Estudiava el cel: la lluna plena i el bany d’estels. Em vaig girar, a poc a poc, cap a la muntanya.

Mentre m’hi acostava, brandava el mòbil i el vaig alçar davant meu, com una vareta. Vaig fer pujar el polze per la pantalla i vaig picar el botó de la llanterna. Una llum potent, un estel diminut a la mà.

La superfície de la roca, vista amb aquella llum, era llisa, perfecta. No hi havia cap lloc on ficar els dits, res on agafar-me, ni una herba ni una branca, ni una petita cornisa de roca; només terra i pedra, inhòspites com un mur. Vaig recórrer l’amplada del sortint on érem, i en vaig estudiar cada centímetre. Vaig encarar la llum amunt, fins que la nit la va ofegar.

Res. Tot s’havia convertit en no-res.

Deu per cent de bateria. 1.11.

De petita m’encantaven les constel·lacions, en vaig fer un estudi i dibuixava un mapa de tot el cel en uns rotlles de paper d’estrassa al pati del darrere els vespres d’estiu, amb mosques vironeres endormiscant-se al voltant i un coixí de gespa sota els colzes. Ara desfilaven els herois hivernals per sobre nostre, centellejant en la foscor: Orió brillant i amb el cinturó; el Ca Major trotant darrere seu; les Plèiades, enfilades com pedres precioses al voltant de l’espatlla de Taure. Els Bessons. Perseu. La Balena.

Amb la veu ferida, murmurava els seus noms com un encanteri per a la Livvy i l’Ed, amb els seus caps sobre el meu pit, pujant i baixant amb la meva respiració. Amb els dits els acaronava els cabells, els llavis d’ell i la galta d’ella.

Totes aquelles estrelles, fumejant de fred. Nosaltres tremolàvem sota seu. Vam dormir.

4.34. Em vaig despertar amb una esgarrifança. Els vaig estudiar tots dos: l’Olivia primer, i després l’Ed. Els vaig posar una mica de neu a la cara. Ell no es va estremir. Li vaig fregar la pell amb neu per netejar la sang; va fer un moviment.

—Ed —vaig dir alhora que li sacsejava l’espatlla.

No va respondre. Li vaig tornar a mirar el pols. Més ràpid i més dèbil.

L’estómac se’m queixava. Vaig recordar que no havíem sopat. Ells devien estar morts de gana.

Em vaig ficar dins el cotxe, on la llum del tauler havia minvat, gairebé s’havia mort. Allà estava, esclafada a la finestra del seient de darrere de l’acompanyant: la bossa de lona que havia omplert d’entrepans de mantega de cacauet i de sucs de fruita. Quan vaig aferrar la nansa amb el puny, la llum del tauler es va apagar del tot.

Novament a fora, vaig treure l’embolcall de plàstic d’un entrepà i el vaig sacsejar en un costat; una ràfega d’aire el va atrapar, i em vaig quedar mirant com marxava volant, prim com una teranyina, com una fada, un miratge. Vaig partir una punta de pa i la vaig atansar a l’Olivia.

—Ei —vaig murmurar, tocant-li la galta amb els dits, i ella va obrir els ulls—. Té —li vaig dir, alhora que li ficava el pa a la boca.

Va obrir els llavis, i el pa es va quedar allà, movent-se amunt i avall, com un banyista que s’ofega, fins que li va baixar cap a la llengua. Vaig estirar la palleta del bric de suc de fruita i l’hi vaig clavar. La llimonada va sortir fent escuma i va baixar fent esses cap a la neu. Vaig passar un braç per sota del cap de l’Olivia, li vaig alçar la cara cap a la palleta i vaig estrènyer el bric. El líquid li va sobreeixir de la boca. Va tossir i va escopir-lo.

Li vaig alçar més el cap i ella va xuclar, amb uns glopets de colibrí. Al cap d’un moment, el cap se li va tombar a un costat, sobre la meva mà, i se li van aclucar els ulls. La vaig deixar suaument a terra.

Després, l’Ed.

Em vaig agenollar al seu costat, però ell no badava gens la boca, ni tan sols va obrir els ulls. Li vaig posar un pessic de pa a tocar dels llavis, i li vaig acaronar la galta com si així se li pogués obrir la boca, però no la va obrir. Em va començar a pujar una onada de pànic per dins. Vaig atansar el cap a la seva cara. Un corrent del seu alè, dèbil però insistent, em va escalfar la pell. Vaig respirar.

Si l’Ed no podia menjar, segurament sí que podria beure. Li faig fregar els llavis, ressecs, amb una mica de neu, i llavors li vaig ficar la palleta a la boca. Vaig prémer el bric entre els dits. El suc li va caure per tots dos costats de la barbeta i li va mullar la barba de tres dies.

—Vinga —vaig suplicar, però el líquid continuava marxant-li mandíbula avall.

Li vaig enretirar la palleta i li vaig posar un altre pessic de gel sobre els llavis, i després a la llengua. Vaig deixar que se li desfés i li baixés cap a la gola.

Em vaig tornar a asseure a la neu i vaig xuclar amb la palleta. La llimonada era massa dolça. Em vaig acabar el bric igualment.

Del cotxe vaig treure una bossa de lona plena d’anoracs i pantalons d’esquiar. Els vaig treure d’una estirada i vaig tapar la Livvy i l’Ed.

Vaig alçar els ulls cap al cel. Era d’una vastitud increïble.

La llum se’m va posar sobre les parpelles com un pes. Les vaig obrir.

I vaig mig tancar els ulls. Damunt nostre s’estenia el cel, intacte, infinit, un mar de núvols profund. La neu queia en uns flocs com dents de lleó, que esclataven en tocar-me la pell. Vaig mirar el mòbil. 7.28. Cinc per cent de bateria.

L’Olivia s’havia bellugat una mica mentre dormia, s’havia posat de costat, sobre el braç esquerre, i el dret el tenia solt, a l’altra banda. La galta li tocava directament a terra. La vaig girar per posar-la d’esquena i li vaig treure la neu de la pell. Li vaig passar el polze suaument per l’orella.

L’Ed no s’havia mogut. Em vaig inclinar sobre el seu rostre. Encara respirava.

M’havia ficat el mòbil a la butxaca dels texans. Llavors el vaig treure, el vaig estrènyer desitjant tenir sort i vaig tornar a marcar el 911. Durant un segon en què no vaig respirar, em vaig imaginar que trucava, i gairebé el vaig sentir, sonant-me a l’orella.

Res. Em vaig quedar mirant la pantalla.

Vaig esguardar el cotxe, tombat de rodes enlaire, impotent, com un animal ferit. Es veia antinatural, fins i tot feia basarda.

Vaig contemplar la vall que teníem sota nostre, eriçada d’arbres, amb una fina cinta platejada que era el riu estenent-se al lluny.

Em vaig posar dreta i vaig fer una volta sencera.

La muntanya s’alçava darrere meu. A la llum del dia vaig veure que havia calculat malament la distància que havíem caigut: érem com a mínim a dos-cents metres de la carretera de dalt, i la paret de pedra semblava encara més infranquejable i més impossible del que es veia la nit abans. Amunt, amunt, amunt se’m va enfilar la mirada, fins que va atènyer el cim.

Mig d’esma, em vaig posar la mà al coll. Havíem caigut des d’allà dalt. Havíem sobreviscut.

Vaig inclinar el cap encara més enrere per veure el cel. I vaig mig tancar els ulls. Tot semblava massa enorme, en part, massa ingent. Em sentia com una miniatura en una casa de nines. Em veia des de fora, des de lluny, diminuta, com un punt. Vaig girar sobre mi mateixa, trontollant.

Se’m va esvanir la vista. Alguna cosa em punxava a les cames.

Vaig sacsejar el cap i em vaig fregar els ulls. El món reculava, s’enretirava dels seus límits.

Vaig passar unes quantes hores endormiscada al costat de l’Ed i l’Olivia. Quan em vaig despertar —a les 11.10—, la neu se’ns tirava al damunt en onades i el vent espetegava com si fossin fuets a sobre nostre. Es va sentir el fragor d’un tro a prop. Em vaig espolsar les volves de neu de la cara i em vaig aixecar d’una revolada.

Les mateixes pampallugues a la vista, com onades a l’aigua, i aquesta vegada els genolls se’m doblegaven l’un cap a l’altre, com si els estirés un imant. Em vaig començar a desplomar a terra.

—No —vaig dir amb la veu ronca i esquerdada.

Vaig abaixar una mà cap a la neu i em vaig empènyer amunt.

Què em passava?

No hi havia temps. No hi havia temps. Em vaig empènyer des del terra per posar-me dreta. Vaig veure l’Ed i l’Olivia als meus peus, mig colgats.

I vaig començar a arrossegar-los cap a dins del cotxe.

Com havia passat el temps sense adonar-me’n? Durant l’any següent, em feia l’efecte que els mesos passaven més de pressa que no aquelles hores amb l’Ed i la Livvy sobre aquell sostre de cotxe tombat cap per avall, mentre la neu pujava per les finestres com una marea, i el parabrisa espetegava i es rebentava sota el pes de la blancor.

Li vaig cantar, a la Livvy: cançons pop, tonades infantils i tonades que m’inventava, mentre a fora el soroll s’anava fent més fort i la llum de dins s’esmorteïa. Vaig estudiar els espirals de les seves orelles, els vaig resseguir amb un dit i taral·lejava de cara a ells. Vaig embolicar els braços amb els de l’Ed, vaig trenar les cames amb les d’ell, vaig entrellaçar les mans amb les d’ell. Vaig endrapar un entrepà i vaig engolir un bric de suc de fruita. Vaig destapar una ampolla de vi, però llavors vaig recordar que el vi em deshidrataria. Però en volia. En volia.

Tenia la sensació que érem sota terra; ens havíem entaforat en un lloc fosc i secret, un lloc arrecerat del món. No sabia quan en sortiríem. Ni com en sortiríem. Si en sortíem.

En algun moment, el mòbil se’m va morir. Em vaig quedar adormida a les 15.40, amb un dos per cent de bateria, i quan em vaig despertar la pantalla s’havia quedat negra.

El món estava en silenci, si no fos per l’udol del vent, per la Livvy, que respirava bleixant, i per l’Ed i el lleu cruixit de la seva gola. I a mi, que d’algun lloc del cos em brollaven sanglots.

Silenci. Silenci absolut.

Vaig recuperar la consciència en aquella cabina que era com un úter, amb la visió mig borrosa. Però llavors vaig veure que s’escolava llum a dins del cotxe, vaig veure la tènue resplendor rere el parabrisa i vaig sentir el silenci igual que hauria sentit el soroll. El silenci habitava en el cotxe com un ésser viu.

Em vaig estirar i vaig allargar la mà cap a la maneta de la porta. Va fer un clac tranquil·litzador, però no es movia.

No.

Em vaig posar de genolls, em vaig deixar caure d’esquena a terra, tot i que em feia mal, vaig posar els peus a la porta i vaig empènyer. Es va moure cap a la neu, i va parar. Vaig clavar una puntada a la finestra, la vaig envestir amb els talons. Quequejant, la porta es va obrir, i va caure una petita allau dins del cotxe.

Vaig lliscar cap a fora de panxa a terra, tancant fort els ulls per la llum. Quan els vaig tornar a obrir, vaig veure l’albada bullint damunt les muntanyes distants. Em vaig posar de genolls i vaig estudiar el nou món que m’envoltava: la vall, amarada de blanc; el riu distant; la neu com de pelfa sota els peus.

Vaig avançar una mica fent tentines sobre els genolls, i llavors vaig sentir un espetec, i vaig saber que era el parabrisa, que s’ensulsiava.

Em vaig incorporar i vaig enfonsar un peu i després l’altre a la neu, trontollant, i en arribar al davant del cotxe vaig veure el vidre enfonsat cap a dins. De nou, cap a la porta de l’acompanyant; de nou a dins. Una altra vegada els vaig treure del cotxe destrossat, primer, la Livvy, i després, l’Ed; novament els vaig col·locar a terra ben a prop l’un de l’altre.

I quan estava dreta al seu costat, traient fum per la boca, la visió se’m va tornar a entelar. El cel semblava que s’inflava cap a mi, que em pressionava; em vaig arrupir, tancant fort les parpelles, i el cor em martellejava.

Vaig bramar, com una salvatge. Em vaig tombar de panxa a terra per agafar amb els braços l’Olivia i l’Ed i els vaig aferrar contra mi mentre somicava amb la cara enfonsada a la neu.

Així és com ens van trobar.