60

A baix a la cuina, mentre les gotes de pluja piquen a la finestra, em serveixo més merlot en un got alt. En faig un trago. Ho necessitava.

Centra’t.

Què sé ara que no sabia abans? L’Alistair no barrejava la feina amb la vida personal. Encaixa amb el perfil de molts delinqüents violents, però no em serveix de res. Següent punt: estava preparat per traslladar-se a la seu que la seva empresa té a Nova York, fins i tot hi va comprar una casa, va embarcar tota la família cap al sud…, però aleshores alguna cosa es va tòrcer, i es va quedar sense la feina i sense anar enlloc.

Què va passar?

Tinc pell de gallina. Fa fred, aquí. Me’n vaig a la llar de foc arrossegant els peus, faig girar el botó del panell de control, i floreix un minso jardí de flames.

M’acomodo al sofà, entre els coixins, el vi inclinat dins el got i la bata que m’embolica el cos. Li aniria bé una rentada. I a mi també.

Fico els dits a la butxaca. Hi torno a notar la targeta de l’inspector Little. Un altre cop la deixo anar.

I un altre cop em veig a mi, la meva ombra, reflectida a la pantalla del televisor. Enfonsada entre els coixins, amb aquesta bata sense gràcia, semblo un fantasma. Em sento com un fantasma.

No. Centra’t. Pas següent. Deixo el got a la taula de cafè i repenjo els colzes sobre els genolls.

Llavors m’adono que no tinc un pas següent. Ni tan sols puc demostrar l’existència, present o passada, de la Jane —la meva Jane, la de debò—, i encara menys la seva desaparició. O mort.

O mort.

Penso en l’Ethan, atrapat en aquella casa. Un bon noi.

Els meus dits s’obren pas entre els cabells, com si passessin l’arada pel camp. Em sento com un ratolí en un laberint. És psicologia experimental una altra vegada: aquells éssers tan menuts, amb dues agulles de cap per ulls i el cordill d’un globus per cua, corrent com esperitats d’un cul-de-sac cap a un altre. «Vinga», els acuitaríem des de dalt, rient i fent apostes.

Ara no ric. Em plantejo un cop més si hauria de parlar amb en Little.

Però en lloc d’ell, parlaré amb l’Ed.

—Comences a perdre el senderi, oi, campiona?

Faig un sospir i arrossego els peus per la moqueta de l’estudi. He abaixat les persianes perquè aquella dona no em pugui veure; l’estança ha quedat tota ratllada per la dèbil llum que hi entra, com una gàbia.

—Em sento del tot inútil. És com si estigués en un cinema, la pel·lícula s’hagués acabat, s’haguessin encès els llums i tothom hagués sortit de la sala, i jo encara hi estic asseguda, intentant entendre què ha passat.

Ell riu per sota el nas.

—Què? Què et fa gràcia?

—No res, que és típic de tu, associar això amb una pel·lícula.

—Ah sí?

—Sí.

—Bé, els meus punts de referència són una mica limitats, darrerament.

—D’acord, sí.

No li he comentat res de la nit passada. Només de pensar-hi m’estremeixo. Però la resta es va desenrotllant com la bobina d’una pel·lícula: el missatge de la impostora, l’arracada al pis d’en David, el cúter, la trucada a l’Alex.

—Sembla ben bé tret d’una pel·lícula —repeteixo—. I crec que encara t’espantaràs més.

—Per què?

—En primer lloc, pel fet que el meu llogater té una joia d’una dona morta a la seva habitació.

—No saps si és d’ella.

—Ho sé. N’estic segura.

—No en pots estar. Ni tan sols estàs segura de si…

—Què?

—Ja ho saps.

—El què?

Fa un sospir.

—De si és viva.

—No crec que sigui viva.

—Vull dir que no estàs segura de si existeix, o si mai ha…

—Sí que ho sé. N’estic segura. No són imaginacions meves.

Silenci. Sento com respira.

—No creus que estàs una mica paranoica?

I abans que ell acabi la frase, jo salto:

—Quan una cosa passa de veritat, no té res de paranoic.

Silenci. Aquesta vegada no em replica.

Quan torno a parlar, la veu em tremola.

—És molt frustrant que et qüestionin així. És molt molt frustrant estar aquí tancada… —Faig un glop—. En aquesta casa, i en aquest… —Vull dir «bucle», però quan per fi em surt la paraula ell ja parla.

—Ho sé.

—No ho saps.

—Doncs m’ho imagino. Escolta, Anna —continua ell abans que jo pugui ficar cullerada—, fa dos dies sencers que vas molt accelerada. Tot el cap de setmana. Ara em dius que en David té alguna cosa a veure amb… no sé què. —Estossega—. Tu mateixa t’estàs fent un embolic. Potser que aquesta nit et limitis a veure una pel·lícula o a llegir. Ves-te’n d’hora al llit. —Estossec—. Ja et prens la medicació quan toca?

No.

—Sí.

—I has deixat la beguda?

És clar que no.

—És clar.

Una pausa. No sabria dir si em creu.

—Tens res a dir a la Livvy?

Bufo d’alleujament.

—Sí. —Sento com la pluja repica al vidre amb els seus dits. I al cap d’un moment, sento la veu d’ella, suau i entretallada.

—Mami?

Somric.

—Hola, reina.

—Hola.

—Com estàs?

—Bé.

—Et trobo a faltar.

—Mmm.

—Què dius?

—He dit «Mmm».

—I això vol dir «Jo també t’enyoro, mami»?

—Sí. I com va tot per aquí?

—Per on?

—A la ciutat de Nova York. —Sempre l’ha anomenat així. Amb aquest nom tan formal.

—Vols dir per casa? —Sento una fiblada al cor: casa.

—Sí, per casa.

—Només hi ha una coseta amb els veïns nous. Els nostres veïns nous.

—Què passa?

—Res d’important, bonica. Només hi ha hagut un malentès.

Aleshores torno a sentir l’Ed.

—Escolta, Anna… Deixa’m parlar amb la mare un moment, bonica… Escolta, si estàs preocupada per en David, hauries de trucar a la policia. Però no perquè estigui… necessàriament implicat en el que sigui, sinó perquè… té antecedents, i no hauries de tenir por del teu propi llogater.

Jo assenteixo.

—Sí.

—Queda clar? —Torno a assentir—. Tens el telèfon d’aquell policia?

—El d’en Little. Sí, el tinc.

Espio per entre les persianes. Veig que hi ha moviment a l’altra banda del parc. La porta principal de casa els Russell s’ha obert, una taca d’un blanc llampant que contrasta amb la grisor del plugim.

—D’acord —diu l’Ed, però jo ja no l’escolto.

Quan la porta es tanca, la dona apareix al replà de l’entrada. Du un abric vermell, com les flames d’una torxa, que li arriba als genolls, i per damunt del cap li oscil·la un paraigua transparent, com una mitja lluna. Agafo la càmera, que tinc sobre la taula, i me la poso davant d’un ull.

—Què deies? —pregunto a l’Ed.

—He dit que vull que vagis amb compte.

Miro pel visor. Uns reguerols d’aigua de la pluja llisquen com varius pel paraigua. Enfoco més avall i li amplio la cara: el nas arromangat, la pell blanca. Sota els ulls se li formen uns núvols negres. No ha dormit.

Mentre m’acomiadava de l’Ed, ella ha baixat les escales de l’entrada, amb unes botes altes. S’atura, treu el mòbil de la butxaca i el mira; tot seguit se’l guarda i gira en direcció est, cap a mi. El bol del paraigua no em deixa veure-li bé la cara.

Hi he de parlar.