68

Baixo les escales. Avui res de vi, he decidit, almenys al matí; he de tenir el cap clar per a en Wesley. Per al doctor Brill.

El primer és el primer: vaig a la cuina, trobo l’escala de tisora on la vaig deixar, repenjada a la porta del soterrani. A la llum del matí, d’un brillant gairebé inflamable, es veu de nyigui-nyogui, ridícula; en David la podria tirar a terra amb un cop d’espatlla. Per un instant, els dubtes m’entren d’esquitllada al cervell: té una arracada de dona a la tauleta de nit; i què? «No saps si és d’ella», va dir l’Ed, i és veritat. Tres perles petites… Crec que jo també en tinc unes de semblants.

Esguardo l’escala com si pogués venir caminant cap a mi amb aquelles potes d’alumini primes i llargarudes. Dono un cop d’ull a l’ampolla de merlot que brilla sobre el marbre, al costat de la clau de casa, que és al penjador. No, res d’aixecar el colze. A més a més, la casa deu ser plena de copes de vi, a hores d’ara. (On he vist alguna cosa semblant? Sí: en aquell thriller, Senyals; una pel·lícula mediocre amb un Bernard Herrmann esplèndid i una banda sonora també esplèndida. Una filla precoç escampa gots d’aigua mig buits pertot arreu, i ells acaben aturant els invasors de l’espai. «Per què havien de venir a la Terra els alienígenes si eren al·lèrgics a l’aigua?», va criticar l’Ed. Era la nostra tercera cita).

M’estic distraient. Au, cap a l’estudi.

M’aparco a l’escriptori, poso el mòbil al costat de l’estoreta del ratolí i el connecto a l’ordinador per carregar-lo. Miro l’hora a la pantalla: són poc més de les onze. És més tard del que em pensava. El temazepam em va ben anestesiar! Tècnicament, els temazepams. En plural.

Miro per la finestra. A l’altra banda del carrer, just a l’hora, la senyora Miller surt per la porta de casa i la tanca darrere seu sense fer soroll. Aquest matí veig que porta un abric fosc d’hivern i li surten bafarades blanques per la boca. Pico al mòbil sobre l’app del temps. Onze graus sota zero a fora. Em poso dreta, i m’atanso al termòstat del replà trepitjant fluix.

Em pregunto què deu fer el marit de la Rita. Fa segles que no el veig, des que el vaig buscar a internet.

Quan torno a ser a la taula, dono una ullada a la sala, a l’altra banda del parc, a casa dels Russell. Les finestres són buides i sinistres. «L’Ethan», penso. «He de veure l’Ethan». Ahir a la nit vaig notar que vacil·lava. «Estic espantat», va dir, i tenia els ulls esbatanats, estava quasi fora de si. Un nen angoixat. El meu deure és ajudar-lo. Independentment del que li hagi passat a la Jane, o del que se n’hagi fet, d’ella, he de protegir el seu fill.

Quin és el moviment següent?

Em mossego el llavi. Em connecto al fòrum d’escacs. Començo a jugar.

Al cap d’una hora, quan passen de les dotze del migdia, encara no se m’ha acudit res.

Només he atansat l’ampolla a la copa de vi —insisteixo: són més de les dotze—, i he rumiat. El problema m’ha estat brunzint al fons del cervell com un soroll ambiental: com em podria posar en contacte amb l’Ethan? Cada pocs minuts dono una llambregada a l’altra banda del parc, com si la resposta pogués estar pintada a la paret de la casa. No li puc trucar al fix, i no té mòbil; si volgués intentar fer-li senyals d’alguna manera, és possible que el pare —o aquella dona— em veiessin abans que ell. No té adreça de correu electrònic, em va dir, ni compte de Facebook. «És com si no existís».

Està gairebé tan aïllat com jo.

Em repenjo al respatller i prenc un glop de vi. Deixo la copa. Guaito com la llum del migdia va avançant per l’ampit de la finestra. L’ordinador fa un senyal. Moc un cavall. El passejo pel tauler. Espero un altre moviment.

Les 12.12, diu al rellotge de la pantalla. En Wesley no ha dit res… Trucarà, oi? O val més que ho torni a provar jo? Agafo el mòbil i el faig revifar amb el dit.

Una campaneta a l’escriptori de l’ordinador: Gmail. Engrapo el ratolí i aparto el cursor del tauler d’escacs. Clico al navegador. Amb l’altra mà, m’atanso la copa de vi als llavis. Brilla al sol.

Per sobre de la vora de la copa espio la safata d’entrada, buida a excepció d’un sol missatge, amb la línia d’«Assumpte» en blanc i el nom de l’emissor en negreta.

Jane Russell.

Les dents em piquen amb la copa.

Miro la pantalla de fit a fit. Al meu voltant, de sobte s’enrareix l’aire.

La mà em tremola quan deixo la copa sobre la taula, i el vi se sacseja a dins. El ratolí se m’infla dins la mà. He deixat de respirar.

El cursor se’n va cap al nom. Jane Russell.

Hi clico.

El missatge s’obre, i tot l’espai està en blanc. No hi ha text, només una icona adjunta, un petit clip per a paper. Hi faig un doble clic.

La pantalla es torna negra.

Llavors es comença a carregar una imatge, a poc a poc, franja a franja. Unes barres granuloses de color gris fosc.

Estic paralitzada. Encara no puc respirar.

La pantalla es va omplint de foscor de ratlla en ratlla, com una cortina de neu que cau lentament. Passa un moment. Un altre.

Aleshores…

… aleshores un garbuix de… branques? No: cabells, foscos i embullats, vistos de molt a prop.

Una corba de pell blanca.

Un ull, aclucat, de gairell, vorejat per un serrell de pestanyes.

És algú que està de costat. Estic mirant una cara adormida.

Estic mirant la meva cara adormida!

De sobte, la imatge s’eixampla i la meitat de baix em salta a la vista: soc jo, el meu cap, que ocupa tota la imatge. Amb un floc de cabells que em cau al front. Tinc els ulls tancats ben fort, la boca entreoberta i la galta enfonsada al coixí.

Em poso dreta amb un bot. La cadira es tomba a terra darrere meu.

La Jane m’ha enviat una fotografia en què surto adormida. Aquesta idea m’arriba a poc a poc al cervell, igual com ha arribat la fotografia, tartamudejant, ratlla a ratlla.

La Jane ha estat a casa meva de nit.

La Jane ha estat a la meva habitació.

La Jane m’ha mirat quan dormia.

Em quedo palplantada, astorada, enmig d’un silenci eixordador. I llavors veig els números fantasmagòrics a la cantonada dreta de baix. L’hora de la foto: data d’avui, 02.02 de la matinada.

Aquesta matinada. A les dues. Com pot ser? Miro l’adreça de correu, al costat de l’emissor:

quisocanna@gmail.com