54

Truquen a la porta.

M’he quedat adormida. M’assec, ben grogui. L’habitació ha quedat a les fosques; finestres enllà és de nit.

Un altre cop. A baix. No piquen a la porta de l’entrada; és la del soterrani.

Vaig a les escales. En David normalment fa servir la porta principal quan em ve a veure. Potser és una de les seves convidades, qui pica.

Però quan obro els llums de la cuina i empenyo la porta del soterrani, em trobo en David mateix, a l’altre costat, que em mira des de dos graons més avall.

—He pensat que potser ara hauria de començar a entrar per aquí —em diu.

Jo no dic res, i aleshores m’adono que ho diu de broma, somrient.

—Molt bé.

Em faig a un costat i ell em passa pel davant per anar a la cuina.

Tanco la porta. Ens mirem l’un a l’altre. Em sembla que ja sé què dirà. Em parlarà de la Jane.

—Volia… Em volia disculpar —comença a dir. Jo em quedo glaçada—. Pel que ha passat abans —afegeix.

Moc el cap tota neguitosa; els cabells em cauen per sobre les espatlles.

—Soc jo, la que s’hauria de disculpar.

—Tu ja t’has disculpat.

—Doncs m’agradaria tornar-me a disculpar.

—No, no cal. Et volia demanar disculpes per haver-te cridat. —Assenteix amb el cap—. I per haver deixat la porta oberta. Sé que t’afecta.

Es queda curt, però n’hi dec una.

—No passa res.

Vull que em parli de la Jane. Li torno a preguntar per ella?

—És que… —Acaricia l’illa de la cuina amb una mà i s’hi acaba repenjant—. Soc territorial. Potser t’ho hauria d’haver advertit, però…

La frase s’acaba aquí. Passa un peu per davant de l’altre.

—Però què? —dic jo.

Aixeca els ulls sota les celles fosques.

—Tens cervesa? —em pregunta sense embuts.

—Tinc vi. —Penso en les dues ampolles que tinc a dalt a l’estudi, les dues copes. Les hauria de buidar—. Vols que obri una ampolla?

—És clar, endavant.

Passo pel seu davant per obrir l’armari —fa olor de colònia Ivory— i en trec una ampolla de negre.

—Va bé un merlot?

—No sé ni què és.

—Un bon vi negre.

—Sona bé.

Obro un altre armari. Buit. Vaig al rentaplats. Em dringuen dues copes a la mà; les deixo sobre l’illa, destapo l’ampolla i serveixo el vi.

S’acosta una copa fent-la lliscar sobre l’illa i la inclina en un gest cap a mi.

—Salut —dic, i en faig un glop.

—La qüestió és —diu, fent girar la copa a la mà— que vaig passar un temps a l’ombra.

Jo faig que sí amb el cap, i de seguida noto que se m’obren els ulls de bat a bat. Crec que no havia sentit mai aquesta expressió en boca de ningú. Si no és a les pel·lícules, és clar.

—A la presó? —sento que li dic, com una estúpida.

Ell somriu.

—A la presó.

Torno a fer que sí.

—Què vas… Per què hi vas anar?

Em mira sense immutar-se.

—Per agressió. —I tot seguit—: A un home.

El miro de fit a fit.

—T’has posat nerviosa —diu.

—No.

La mentida queda suspesa en l’aire.

—Només m’ha sorprès —li dic.

—T’ho hauria d’haver dit. —Es grata la mandíbula—. Abans d’instal·lar-me aquí, vull dir. Si vols que marxi, ho entendré.

Ho diu de debò? Vull que se’n vagi?

—Què… va passar? —li pregunto.

Ell sospira dèbilment.

—Ens vam esbatussar en un bar. Res de l’altre món. —Arronsa les espatlles—. Sols que jo tenia antecedents. Pel mateix. Dues faltes.

—Em pensava que eren tres.

—Això depèn de la persona.

—Ah… —dic jo, com si el més prudent fos no preguntar.

—I el meu advocat de torn anava begut.

—Ah… —repeteixo, intentant entendre’l. És clar, l’advocat d’ofici.

—De manera que hi vaig passar catorze mesos.

—I on va ser això?

—La batussa o la presó?

—Totes dues coses.

—Totes dues a Massachusetts.

—Oh.

—Vols saber-ne… detalls?

I tant.

—Oh, no.

—Tot plegat va ser una ximpleria. Bestieses de borratxos.

—Sí, és clar.

—Però allà vaig aprendre a… ja m’entens. A vigilar el meu… espai.

—Sí, és clar.

Ens quedem tots dos quiets, mirant a terra, com dos adolescents en un ball.

Recolzo el pes a l’altra cama per canviar de posició.

—Quan vas sortir… de l’ombra?

«Sempre que puguis, utilitza el vocabulari del pacient».

—Vaig sortir-ne a l’abril. Vaig passar l’estiu a Boston i després vaig fer cap aquí.

—Sí, és clar.

—Ja ho has dit tres vegades, això —diu, encara que en un to simpàtic.

Jo somric.

—Bé. —Gargamellejo—. He envaït el teu espai, i no ho hauria d’haver fet. I tant que et pots quedar.

Realment vull que es quedi? Suposo que sí.

Ell fa un glop de vi.

—Només volia que ho sabessis. A més —afegeix, inclinant la copa davant meu—, aquest vi és força bo.

—No me n’he oblidat, del sostre, saps?

Som al sofà, hem pres tres copes plenes fins dalt —bé, ell n’ha pres tres i jo, quatre, o sigui, set copes en total, si les comptem, cosa que no fem— i necessito un segon per entendre de què em parla.

—Quin sostre?

L’assenyala.

—La teulada.

—Ah. —Miro amunt, com si amb la mirada pogués travessar l’esquelet de la casa fins a la teulada—. Ah, sí. I què t’hi ha fet pensar, ara?

—Vas dir que quan poguessis sortir a fora hi pujaries. A comprovar que tot estigués bé.

Això vaig dir?

—Doncs de moment això no ha passat —li dic secament. En to crispat—. No puc ni arribar a l’altre costat del jardí.

Un petit somriure i una inclinació de cap.

—Un altre dia serà. —Deixa la copa sobre la tauleta auxiliar i s’aixeca—. On és el lavabo?

Jo em giro al sofà mateix.

—Allà.

—Gràcies.

Se’n va sigil·losament a l’habitació vermella.

Em deixo anar al respatller. El coixí em xiuxiueja a l’orella mentre faig anar el cap d’un costat a l’altre. «Vaig veure com apunyalaven la meva veïna. Aquella dona que no has vist mai. M’has de creure, si us plau».

Sento l’orina caient a la tassa del vàter. L’Ed també ho feia: pixava amb tanta força que se sentia fins i tot amb la porta tancada, com si estigués perforant la porcellana.

El raig d’aigua de la cisterna. El raig de l’aixeta.

«Hi ha algú a casa seva. Algú que es fa passar per ella».

La porta del lavabo s’obre i es torna a tancar.

«El fill i el marit menteixen. Tots menteixen». M’enfonso encara més al coixí del sofà.

Miro fixament el sostre, els llums que semblen clotets. Tanco els ulls.

«Ajuda’m a trobar-la».

Un cruixit. Una frontissa, no sé ben bé on. En David deu haver marxat cap a baix. Em poso de costat.

«Ajuda’m a trobar-la».

Però quan obro els ulls al cap d’un instant, ell ha tornat i es deixa caure al sofà. Redreço el cos i somric. Ell em torna el somriure, i mira per sobre meu.

—Molt bufona.

Em tombo. És l’Olivia, radiant dins d’un marc de plata.

—Tens una foto d’ella a baix —recordo—. Penjada a la paret.

—Sí, sí.

—Per què?

Arronsa les espatlles.

—No ho sé. No tenia res per posar al seu lloc. —Escura la copa—. Per cert, on és?

—Amb el seu pare. —M’empasso un glop de vi.

Una pausa.

—La trobes a faltar?

—Sí.

—I a ell?

—En el fons, sí.

—Hi parles sovint, amb ells?

—Constantment. De fet, ahir mateix hi vaig parlar.

—Quan els tornaràs a veure?

—Segurament encara ha de passar un temps. Però aviat, espero.

No vull parlar d’això, ni d’ells. Vull parlar de la dona de l’altra banda del parc.

—Vols que anem a mirar el sostre?

Els graons pugen en espiral i s’endinsen en la foscor. Jo vaig al davant; en David em segueix.

Quan passem per l’estudi, alguna cosa em frega la cama i s’estremeix. El Punch, que baixa les escales furtivament.

—Això era el gat? —pregunta en David.

—Sí, era el gat —responc.

Continuem pujant i deixem les habitacions enrere, totes dues a les fosques, i arribem al replà de dalt de tot. Pico amb la mà a la paret, buscant l’interruptor. De sobte es fa la llum i veig que en David m’està mirant.

—No veig que hagi empitjorat —dic, assenyalant la taca que tenim damunt del cap, escampada per la trapa com si fos un blau.

—No —hi coincideix—, però allà empitjorarà. Aquesta setmana me n’ocuparé.

Silenci.

—Estàs gaire enfeinat? Has trobat molta feina?

Res.

Em pregunto si li puc parlar de la Jane. Em pregunto què en diria.

Però encara no m’he decidit, que em fa un petó.