82

El sol entra en cascada per la claraboia, baixa il·luminant les escales i s’acumula al replà de fora la cuina. Quan m’hi poso a sota, em sento l’objecte de totes les mirades.

A part d’això, la casa està a les fosques. He corregut totes les cortines i he abaixat les persianes. La foscor és espessa com el fum; gairebé en puc sentir l’olor.

Al televisor es reprodueix l’escena final de La soga. Dos joves guapos, un company de classe assassinat, un cadàver entaforat en un bagul antic al centre de la sala d’estar, i de nou en Jimmy Stewart, tot representat en el que sembla una sola presa de vista (en realitat, vuit seqüències de deu minuts unides entre si, però l’efecte és bastant perfecte, especialment per ser del 1948). «El gat i el ratolí, el gat i el ratolí», diu enfurismat en Farley Granger, amb la xarxa que es va estrenyent al seu voltant, «però qui és el gat i qui el ratolí?». Dic les paraules en veu alta.

Tinc el gat estirat al respatller del sofà, la cua se li mou com una serp encantada. S’ha torçat la pota esquerra del darrere; aquest matí l’he trobat coixejant, bastant. Li he omplert el bol de menjar per a uns quants dies, així no…

Tot d’una sona el timbre.

Faig un bot entre els coixins. Em giro cap a la porta.

Qui coi és?

En David, no; la Bina, tampoc. Ni el doctor Fielding, per descomptat; ha deixat uns quants missatges de veu, però dubto que es presentés sense avisar. Excepte que ho hagi anunciat en un missatge que jo hagi ignorat.

Torna a sonar el timbre. Poso pausa a la pel·lícula, baixo els peus a terra i m’aixeco. Vaig fins a la pantalla de l’intèrfon.

És l’Ethan. Té les mans a les butxaques i porta una bufanda embolicada al coll. Els cabells li brillen amb la llum del sol.

Premo el botó per parlar.

—Els teus pares saben que ets aquí? —pregunto.

—No passa res —diu.

Faig una pausa.

—Fa molt de fred —afegeix.

Premo el botó per obrir.

Al cap d’un moment entra a la sala d’estar, juntament amb una alenada d’aire gèlid.

—Gràcies —esbufega—. A fora fa un fred que pela. —Dona una ullada al voltant—. Està molt fosc aquí dins.

—T’ho sembla perquè a fora fa un dia tan clar —dic, però té raó. Encenc el llum de peu.

—Obro les persianes?

—Sí. Bé, de fet no, ja està bé així, no?

—Sí —contesta.

M’assec a la chaise-longue.

—Li sembla bé que segui aquí? —pregunta l’Ethan, assenyalant el sofà. Li sembla, li sembla. Molt respectuós, per ser un adolescent.

—I tant. —S’asseu. El Punch baixa del respatller del sofà i s’arrossega ràpidament cap a sota.

L’Ethan escodrinya la sala.

—Funciona aquesta llar de foc?

—És de gas, però sí. Vols que l’encengui?

—No, només ho preguntava.

Silenci.

—Per què són aquestes pastilles?

Dirigeixo la mirada cap a la tauleta del cafè, inundada de pastilles; quatre flascons, un de buit, estan col·locats tots junts formant una petita illa de plàstic.

—Només les comptava —explico—. Per reomplir els pots.

—Ah, d’acord.

Més silenci.

—He vingut… —comença, just en el moment en què jo pronuncio el seu nom.

M’avanço.

—Em sap molt de greu. —Ara s’està mirant la falda, però continuo—: Per tot l’embolic, i per ficar-t’hi a tu al mig. Estava tan… segura. Estava tan segura que passava alguna cosa…

Assenteix al terra.

—Ha estat… ha estat un any molt dur.

Tanco els ulls; quan els obro, veig que m’està mirant, amb els ulls brillants, examinant-me.

—Vaig perdre la meva filla i el meu marit. —M’empasso la saliva. Va, digue-ho—. Es van morir. Són morts.

—Respira, respira. Un, dos, tres, quatre. —I vaig començar a beure. Més del normal. I, a més, m’automedico. Cosa que és perillosa i està molt mal fet.

Em mira fixament.

—No és que… no és que cregués que es comunicaven amb mi de debò… ja m’entens, des del…

—Més enllà —diu en veu baixa.

—Exacte. —Em regiro al seient, m’inclino endavant—. Sabia que se n’havien anat. Que eren morts. Però m’agrada escoltar-los. I notar… Uf, és molt difícil d’explicar.

—Què vol dir, com si estiguessin connectats?

Assenteixo. És un adolescent ben peculiar.

—Pel que fa a la resta, jo no… Ni tan sols recordo gaire res. Suposo que volia comunicar-me amb altres persones. O ho necessitava. —Els cabells em freguen les galtes quan moc el cap—. No ho entenc. —El miro directament—. Però em sap molt de greu. —M’aclareixo la gola, redreço l’esquena—. Ja sé que no has vingut per veure una dona adulta plorant.

—Jo he plorat davant seu —assenyala.

Somric.

—Tens raó.

—Li vaig pispar una pel·lícula, se’n recorda? —Treu una capsa de la butxaca de l’abric i la deixa a la tauleta de centre. En caure la nit. Me n’havia oblidat, d’això.

—L’has pogut mirar? —pregunto.

—Sí.

—I què t’ha semblat?

—Esgarrifosa. Aquell tio.

—En Robert Montgomery.

—És el que fa de Danny?

—Sí.

—Doncs és molt esgarrifós. M’agrada el tros on li demana a la noia…

—La Rosalind Russell.

—És la que fa d’Olivia?

—Sí.

—Doncs quan li demana si li agrada, i ella diu que no, i ell li diu «doncs mira que agrado a tothom». —Fa una rialleta tonta. Jo somric.

—M’alegro que t’hagi agradat.

—Sí.

—Les pel·lícules en blanc i negre no són pas tan dolentes.

—No, aquesta està bé.

—Doncs te’n pots emportar una altra sempre que vulguis.

—Gràcies.

—Però no vull que tinguis problemes amb els teus pares. —Ara desvia la mirada, examina la llar de foc—. Sé que estan molt enfadats —continuo.

Fa un petit esbufec.

—Ells tenen els seus problemes. —Em torna a mirar—. És molt difícil viure amb ells. Superdifícil.

—Crec que molts joves pensen això dels seus pares.

—No, però els meus són complicats de debò.

Assenteixo.

—Ja tinc ganes d’anar a la universitat —diu—. Dos anys més. Encara no.

—Ja saps on vols anar?

Branda el cap.

—No ben bé. En algun lloc ben lluny. —Doblega un braç enrere i es grata l’esquena—. De totes maneres, aquí no hi tinc amics.

—Tens nòvia? —pregunto.

Nega amb el cap.

—Nòvio?

Em mira, sorprès. Arronsa les espatlles.

—Estic descobrint coses —explica.

—Em sembla molt bé.

Em pregunto si els seus pares ho saben.

El rellotge de peu sona una vegada, dues, tres, quatre.

—Escolta —dic—, l’apartament de baix està buit.

L’Ethan arruga el front.

—Què ha passat amb aquell paio?

—Va marxar. —Em torno a aclarir la gola—. Però… si vols, el pots fer servir. L’espai. Sé què és això de necessitar un espai propi.

Que potser intento venjar-me de l’Alistair i la Jane? No ho crec. No, no ho crec. Però estaria bé, sí, estaria bé, n’estic segura, tenir algú altre a casa. Una persona jove, precisament, encara que sigui un adolescent solitari.

Continuo, com si fos el discurs preparat per a una venda:

—No hi ha televisor, però et puc dir la contrasenya del Wi-Fi. I hi ha un sofà. —Parlo amb una veu molt alegre, m’estic convencent a mi mateixa—. Podries fer-ho servir com si fos una mena de refugi on escapar-te si les coses es compliquen a casa.

Se’m queda mirant.

—Això seria increïble.

Ja estic dreta abans que pugui canviar d’opinió. La clau d’en David és al taulell de la cuina, com un petit fragment platejat sota la llum tènue. L’agafo i l’ofereixo a l’Ethan, que s’aixeca.

—Increïble —repeteix, i se la guarda a la butxaca.

—Vine quan vulguis —li dic.

Dona una ullada cap a la porta.

—Crec que hauria de tornar a casa.

—És clar.

—Gràcies per… —Es dona un copet a la butxaca—. I per la pel·lícula.

—De res. —El segueixo fins al rebedor.

Abans de sortir, es gira i mira cap al sofà.

—Avui està tímid, l’animaló —diu, i després em mira—. Per cert, ja tinc telèfon —m’anuncia molt orgullós.

—Felicitats.

—El vol veure?

—Oi tant.

M’ensenya un iPhone ben ratllat.

—És de segona mà, però està bé.

—És fantàstic.

—De quina generació és el seu?

—No en tinc ni idea. I el teu?

—Sis. Gairebé és el model més nou.

—Bé, trobo que és fantàstic. M’alegro que tinguis un telèfon.

—Hi he memoritzat el seu número. Vol el meu?

—El teu número?

—Sí.

—Oi tant. —Dona uns copets a la pantalla i noto que el mòbil em vibra a les profunditats de la bata—. Apa, ja el té —diu, i finalitza la trucada.

—Gràcies.

Acosta la mà al pom de la porta, però llavors la deixa caure i em mira, de sobte molt seriós.

—Em sap greu tot el que li va passar —diu, i li surt una veu tan suau que se’m fa un nus a la gola.

Assenteixo.

Se’n va. Tanco amb clau un cop és fora.

Torno cap al sofà i em quedo mirant la tauleta de centre, les pastilles que l’adornen com estrelles. Agafo el comandament a distància. Torno a engegar la pel·lícula.

«Si t’he de dir la veritat», diu en Jimmy Stewart, «em fa una mica de por».