96

Li encerto l’estómac de ple. Es doblega endavant i jo agafo embranzida amb les cames, li clavo una altra coça, aquest cop a la cara. El taló xoca contra el seu nas. Cau estès a terra.

Aparto els llençols d’una revolada i salto del llit, corro cap a la porta i al passadís fosc.

A sobre meu, la pluja repica a la claraboia. Ensopego amb la catifa, caic de genolls. M’agafo a la barana agitant els braços en el moment de caure.

De sobte l’escala s’il·lumina de blanc amb l’estrèpit d’un llamp. I en aquest moment, a través dels barrots de la barana, veig cada esglaó il·luminat, baixant en espiral cap avall, avall, avall, fins al fons.

Avall, avall, avall.

Parpellejo. L’escala torna a estar a les fosques. No es veu res, no se sent res, excepte la percussió de la pluja.

M’aixeco i començo a baixar els esglaons. A fora retruny un tro. I llavors:

—Mala puta. —Sento que tentineja al replà, amb la veu humida—. Ets una mala puta. —La barana cruix quan s’hi repenja.

Necessito arribar a la cuina. Al cúter, que encara és a la taula de la cuina. Als fragments de vidre que encara hi ha a les escombraries. A l’intèrfon.

A la porta.

—Però pots sortir a fora? —pregunta l’Ed, en un xiuxiueig.

Ho he de fer. Deixa’m tranquil·la.

—Però t’atraparà a la cuina. No aconseguiràs sortir a fora. I encara que arribessis a fer-ho…

Arribo al replà següent i em giro com si fos una brúixola, orientant-me. Hi ha quatre portes al meu voltant. L’estudi. La biblioteca. El traster. El lavabo.

—Tria’n una.

Un moment…

—Tria’n una.

El lavabo. «Èxtasi celestial». Agafo el pom, obro d’una revolada, em fico a dintre. Em quedo amagada darrere la porta, la respiració ràpida i superficial…

… I ara ve cap aquí, baixa corrents les escales. M’aguanto l’alè.

Arriba al replà. S’atura, a quatre passes de mi. Noto que l’aire es remou.

Durant uns instants, no sento res més que el repic de la pluja. La suor em baixa per l’esquena.

—Anna. —Greu, fred. M’estremeixo.

Aferrada al marc amb una mà, clavant-hi els dits amb força, dono una ullada a la foscor del replà.

El veig malament, és només una ombra enmig de les ombres, però distingeixo l’amplada de les seves espatlles, la blancor de les seves mans surant en la foscor. Està d’esquena. No sé en quina mà té l’obrecartes.

Lentament, es gira; el veig de perfil, de cara a la porta de la biblioteca. Mira recte endavant, immòbil.

Després es torna a girar, aquesta vegada més ràpid, i abans que pugui enretirar-me cap a dins del lavabo, ja m’està mirant.

No em moc. No puc moure’m.

—Anna —diu en veu baixa.

Els llavis se’m separen. El cor em batega desbocat.

Ens quedem mirant l’un a l’altre. Estic a punt de cridar.

Es gira en rodó.

No m’ha vist. No sap veure-hi en la foscor. Però jo hi estic acostumada, estic avesada a la llum tènue, a la penombra. Veig el que ell…

Ara es mou cap a la vora de les escales. L’obrecartes li centelleja en una mà; l’altra la submergeix a la butxaca.

—Anna —diu. Es treu la mà de la butxaca i l’alça davant seu.

I tot d’una un feix de llum li esclata al palmell. És el mòbil. És la llanterna.

Des de la porta veig l’escala il·luminada, les parets blanques. Un tro retruny molt a prop.

Es torna a girar, el feix de llum escombra el replà com un far. Primer la porta del traster. S’hi acosta, l’obre d’una revolada. Apunta cap a dins amb el telèfon.

Tot seguit, l’estudi. Hi entra, explora l’estança amb el mòbil. El veig d’esquena, em preparo per baixar les escales. Avall, avall, avall.

—Però t’atraparà.

No tinc cap altra sortida.

—Que sí.

On?

—Amunt, amunt, amunt.

Brando el cap mentre ell surt de l’estudi. Ara ve la biblioteca, i després, el lavabo. He de fer alguna cosa abans…

El maluc em frega contra el pom de la porta. El torça fent un lleu grinyol.

Es gira de cop, el feix de llum passa per la porta de la biblioteca i m’apunta directament als ulls.

Quedo enlluernada. El temps s’atura.

—Ja et tinc —diu panteixant.

I llavors l’envesteixo.

Surto de darrere la porta, em llanço a sobre d’ell, li clavo l’espatlla a l’estómac. Esbufega mentre l’empenyo. No m’hi veig, però el faig anar cap a un costat, cap a l’escala…

… i tot d’una ja no hi és. Sento que cau escales avall, com una allau, el feix de llum embogit pel sostre.

—Amunt, amunt, amunt —em xiuxiueja l’Olivia.

Em giro, encara veig pampallugues. Em clavo un cop al peu contra la base de l’escala, ensopego, em mig arrossego un altre pas. M’aixeco. Corro.

Quan arribo al replà em giro mentre els ulls se m’adapten a la foscor. Davant meu entreveig l’habitació; a l’altra banda, el quarto de convidats.

—Amunt, amunt, amunt.

Però a dalt només hi ha l’habitació lliure. I la teva.

—Amunt.

Al terrat de la teulada?

—Amunt.

Però com? Com vols que me’n surti?

—Campiona —diu l’Ed—, no tens elecció.

Dos pisos més avall, l’Ethan es llança de dret a les escales. Em giro i començo a pujar, el rotang em crema les plantes dels peus, la barana cruix sota el meu palmell.

Arribo al replà següent i corro esperitada cap al racó de sota la trapa. Alço la mà i busco la cadena. L’agafo fort i estiro.