71

El segueixo amb els ulls fins que el perdo de vista, els pulmons se’m desinflen i les espatlles em cauen; l’aire fred ronda per la cuina. Era la millor oportunitat que tenia. Almenys, no se n’ha tornat a casa corrent.

Tot i això… Tot i això… Els detectius arribaran d’un moment a l’altre. Tinc el retrat: aquí, a terra, de cara avall, se l’ha endut el corrent d’aire. M’ajupo per recollir-lo, per plegar la bata, que noto humida dins la mà.

Truca el timbre. En Little.

Em poso ben dreta, agafo el mòbil i me’l deixo caure a la butxaca; corro cap a la porta, clavo un cop a l’intèrfon amb el puny i estiro fort el pestell. Miro el vidre glaçat. Puja una ombra, que es concreta en una figura.

El full de paper em tremola a la mà. Em moro d’impaciència. Agafo el pom, el faig girar i estiro fort la porta.

És l’Ethan.

Em sorprèn tant que no el saludo. Em quedo quieta, amb el paper agafat entre els dits i la bata degotant-me als peus.

Té les galtes vermelles del fred. S’hauria de tallar els cabells; li baixen a tocar de les celles i se li arrissen al voltant de les orelles. Té els ulls esbatanats.

Ens mirem.

—No em pot cridar així, sap? —diu fluix.

No m’ho esperava. Abans no me’n puc estar dic:

—No sabia com posar-me en contacte amb tu.

Em van caient gotes d’aigua als peus, i a terra. M’agafo la bata sota el braç.

El Punch ve corrent des de l’escala i se’n va de dret a les cames de l’Ethan.

—Què vol? —em pregunta, mirant a terra. No sabria dir si es dirigeix a mi o al gat.

—Sé que la teva mare va ser aquí a casa —li dic.

Fa un sospir i mou el cap.

—Vostè… delira.

Aquesta paraula li baixa de la llengua sobre xanques; no li és gens familiar. Sé perfectament on l’ha sentit. O de qui l’ha sentit.

Ara soc jo, la que mou el cap.

—No —dic, i noto com els llavis se’m corben amb un somriure—. No. He trobat això. —Alço el retrat davant d’ell.

El guaita.

La casa està en silenci, si no és per la lleu remor que fa el Punch fregant-se als texans de l’Ethan.

L’observo. Es queda mirant-lo bocabadat.

—Què és això?

—Soc jo.

—Qui l’ha dibuixat?

Inclino el cap i faig un pas endavant.

—Pots llegir la signatura tu mateix.

Agafa el full. Mig acluca els ulls.

—Però…

El timbre ens dona un ensurt a tots dos. Girem el cap de sobte cap a la porta i el Punch arrenca a córrer cap al sofà.

Amb l’Ethan mirant-me, agafo l’intèrfon i pitjo el botó. Sonen unes passes al vestíbul, i en Little entra a la sala, un home com una marea, estalonat per la Norelli.

Primer de tot veuen l’Ethan.

—Què passa aquí? —pregunta la Norelli, que gira els ulls de sobte d’ell cap a mi.

—Ha dit que li havia entrat algú a casa —diu en Little.

L’Ethan em mira i llança una ullada cap a la porta.

—Tu queda’t —dic.

—Te’n pots anar —li diu la Norelli.

—Queda’t! —li bramo, i no es mou.

—Ha registrat la casa? —em pregunta en Little.

Faig que no amb el cap.

Fa un gest a la Norelli amb el cap i ella se’n va a la cuina, però s’atura a la porta del soterrani. Dona un cop d’ull a l’escala i un altre a mi.

—El llogater —dic.

Ella continua cap a l’escala, sense dir ni piu.

Em giro cap a en Little. Té les mans ficades a les butxaques, i els ulls clavats en els meus. Agafo aire.

—Han passat… Han passat moltes coses —dic—. Primer m’ha arribat això… —Enfonso els dits a la butxaca de la bata i en trec el mòbil—… aquest missatge. —La bata em cau a terra, i es nota que està molla.

Poso el dit sobre el correu i amplio la imatge. En Little m’agafa el mòbil i se’l queda dins la seva manassa.

Mentre estudia la pantalla, jo tremolo; fa fred, aquí dins, i porto molt poca roba. Sé que tinc els cabells fets un nyap, aplanats de dormir. Em sento cohibida.

I l’Ethan també, pel que es veu: es repenja adés en un peu, adés en l’altre. Al costat d’en Little, es veu d’una delicadesa impossible, gairebé trencadís. El voldria abraçar.

El detectiu passa el polze per la pantalla del mòbil.

—Jane Russell.

—Però no és ella —li dic—. Miri l’adreça de correu.

Ell mig acluca els ulls.

—«quisocanna@gmail.com» —recita curosament.

Assenteixo.

—Presa a les dues i dos minuts de la matinada. —M’esguarda—. I l’hi ha enviat a les dotze i onze del migdia.

Torno a assentir.

—Havia rebut mai algun missatge d’aquesta adreça?

—No. El pot… rastrejar?

—Què és? —pregunta l’Ethan des de darrere meu.

—És una fotografia —començo a dir, però en Little continua.

—Com li pot haver entrat algú a casa? No té alarma?

—No, sempre hi soc. Per què necessito… —Se m’apaga la veu. La resposta és a la mà d’en Little—. No —repeteixo.

—De què és la fotografia? —vol saber l’Ethan.

Aquesta vegada en Little el mira, li clava la mirada.

—Prou de preguntes —diu, i l’Ethan s’arronsa—. Ves cap allà.

L’Ethan se’n va al sofà i s’asseu al costat del Punch.

En Little entra a la cuina i va cap a la porta del costat.

—De manera que podria haver entrar algú. —Fa una veu seca. Treu la balda, obre la porta i la tanca. I una alenada d’aire fred escombra l’estança.

—Ha entrat algú, segur —puntualitzo.

—Sense fer saltar cap alarma, vull dir.

—Sí.

—S’han emportat res de casa?

No hi havia pensat.

—No ho sé —reconec—. L’ordinador portàtil i el mòbil hi són, però potser… No ho sé. No ho he mirat. Estava espantada —afegeixo.

Se li tempera l’expressió.

—Ja m’ho imagino —diu amb veu més suau—. Té cap idea de qui la pot haver fotografiat?

Rumio un moment.

—L’única persona que té clau…, l’única persona que podria tenir una clau és el llogater. En David.

—I on és?

—No ho sé. Va dir que marxava de la ciutat, però…

—De manera que té una clau, o podria tenir una clau?

Encreuo els braços.

—Podria. El seu apartament… L’apartament té una altra clau, però em podria haver… pres la meva.

El detectiu assenteix.

—Ha tingut algun problema amb en David?

—No. Bé…, no.

Ell torna a fer que sí amb el cap.

—Res més?

—Hi havia… Ell… em va demanar una navalla. No, un cúter, vull dir. I després me’l va tornar sense dir-me res.

—I no podria haver entrat ningú més?

—No, ningú.

—Només pensava en veu alta. —Ara s’empassa una altra glopada d’aire, i manxa tan fort que em fa posar nerviosa—. Ei, Val!

—Encara soc a dalt —crida la Norelli.

—Hi ha res d’interessant aquí?

Silenci. Esperem.

—Res! —crida.

—Alguna cosa cap per avall?

—Res cap per avall.

—Algú en un armari?

—Ningú a cap armari. —Sento les seves passes a les escales—. Ja baixo.

—O sigui que sabem que ha entrat algú, no sabem com, li ha fet una fotografia però no s’ha emportat res.

—Sí. —Dubta de mi? Torno a assenyalar el mòbil que té a la mà, com si l’aparell pogués respondre les preguntes que fa. I de fet, les respon.

—Em sap greu —diu, i me’l torna.

La Norelli entra a la cuina amb l’abric voleiant darrere seu.

—Tot en ordre? —pregunta en Little.

—Tot en ordre.

Ell em somriu.

—No hi ha perill —diu.

No contesto.

La Norelli se’ns atansa.

—Com ha anat, això de la violació de domicili?

Li allargo el mòbil. Ella no l’agafa, però mira la pantalla.

—La Jane Russell? —pregunta.

Assenyalo l’adreça de correu electrònic al costat del nom de la Jane. El rostre se li il·lumina breument.

—Li havien enviat res abans?

—No. Ara l’hi deia a… No.

—És una adreça de Gmail —apunta.

Veig que es miren amb en Little.

—Sí. —M’envolto el cos amb els braços—. La poden rastrejar? O localitzar?

—Miri —diu, balancejant el cap—, és delicat.

—Per què?

Ella inclina el cap vers el seu company.

—És Gmail —diu ell.

—Sí. I què?

—Doncs que Gmail amaga les adreces IP.

—No sé què vol dir això.

—Vol dir que no hi ha manera de rastrejar els comptes de Gmail.

Me’l quedo mirant.

—Que sapiguem nosaltres —explica la Norelli—, vostè mateixa es podria haver enviat la fotografia.

Viro en rodó per mirar-la. Té els braços plegats sobre el pit.

Se m’escapa una rialla.

—Què? —dic, perquè… què es pot dir, si no?

—Podria haver enviat aquest correu des del mòbil, i nosaltres no ho podríem demostrar.

—Com… què? —dic, embarbussant-me.

La Norelli dona una ullada a la bata molla. M’ajupo per recollir-me-la, només per fer alguna cosa, només per restituir un cert sentit de l’ordre.

—Aquesta foto a mi em sembla com una selfie feta a mitja nit.

—Estic adormida —objecto.

—Té els ulls tancats.

—Perquè estic adormida.

—O potser perquè ho volia fer veure.

Em giro cap a en Little.

—Miri-ho d’aquesta manera, doctora Fox —diu ell—: no hem trobat cap indici que li hagi entrat ningú a casa. No sembla que li hagi desaparegut res. La porta principal està intacta, aquesta també —assenyala amb un dit la porta lateral—, i vostè ha dit que ningú més no té clau de casa.

—No, he dit que el meu llogater en podria haver fet una còpia. —No ho he dit? Estic feta un embolic. Torno a tremolar; és com si l’aire estigués drogat de fred.

La Norelli assenyala l’escala.

—Què passa aquí?

—Una discussió amb el llogater —contesta en Little abans no puc dir res.

—Li preguntes per… ja saps, el marit? —Noto alguna cosa en el seu to que no sé definir, un acord menor. Veig que alça una cella.

Llavors se’m gira de cara.

—Senyora Fox —aquesta vegada no la corregeixo—, ja la vaig avisar sobre fer perdre el temps…

—No soc jo, la que perd el temps —protesto—. És vostè. Són vostès. Algú m’ha entrat a casa, i els n’he donat una prova i ara em diuen que me l’he inventat. Igual que l’última vegada. Vaig veure com apunyalaven una persona i no em van creure. Què he de fer per…

El retrat.

Giro d’una revolada i trobo l’Ethan clavat al sofà, amb el Punch a la falda.

—Vine aquí —dic—, porta el dibuix.

—A ell deixem-lo al marge de tot això —m’interromp la Norelli, però l’Ethan ja ve cap a mi, amb el gat agafat en una mà i el paper a l’altra. Me l’allarga gairebé cerimoniosament, tal com ensenyaries una hòstia de la comunió.

—Ho veu? —pregunto, plantant-lo davant de la Norelli, perquè hagi de recular un pas—. Miri la signatura —afegeixo.

Ella arruga el front.

I per tercera vegada avui, sona el timbre.