52

Pujo a dalt. A la biblioteca de l’Ed hi trobo la copa i l’ampolla que he abandonat fa vint minuts, a ple sol. Les agafo i m’ho emporto tot cap a l’estudi.

Sec davant la taula. I penso.

A la pantalla hi ha un tauler d’escacs obert, amb les peces preparades al seu lloc, exèrcits com la nit i el dia preparats per a la batalla. La reina blanca: recordo haver reclamat a la Jane la seva. La Jane, amb la brusa blanca com la neu, xopa de sang.

La Jane. La reina blanca.

L’ordinador remuga.

Miro la casa dels Russell. No hi ha indicis de vida.

Tinc un ensurt, miro la pantalla.

En quin punt ens havíem quedat? Quin dia? Amplio el quadre de xat i pujo per la pantalla. L’ÀviaLizzie ha abandonat el xat. A les 16.46 hores del dijous 4 de novembre.

Exacte: just quan l’Ed i jo havíem donat la notícia a l’Olivia. Recordo com em bategava el cor.

I sis hores més tard vaig trucar al 911.

I després… la sortida a fora. La nit a l’hospital. L’interrogatori amb l’inspector Little i amb la doctora. La injecció. El trajecte amb cotxe per Harlem, amb el sol que m’agullonava els ulls. L’entrada a casa. El Punch, que se’m va arraulir a la falda. La inspectora Norelli caminant en cercles al meu voltant. L’Alistair a casa meva. L’Ethan a casa meva.

Aquella dona a casa meva.

I la Bina, i les nostres cerques per internet, i els seus ruflets suaus quan dormia. I avui: l’Ed, incrèdul; aquella trucada de la «Jane»; l’apartament d’en David, com s’ha enrabiat; la veu ronca del doctor Fielding ressonant-me a l’orella.

Tot això en només dos dies?

Em va deixar penjada, però seré diplomàtica.

Bé.

M’acosto la copa als llavis i bec. La deixo i bec de l’altra copa. I jo que em pensava que la Lizzie no volia sentir la meva tragèdia. Dona de poca fe.

Jo també esbosso un somriure.

Penso en la Livvy i l’Ed, sento les seves veus dins del cap. Se’m fa un nus a la gola i m’empasso una mica de vi.

Per primera vegada des de fa dies em sento relaxada i centrada. Útil, fins i tot. Gairebé com si tornés a ser a la consulta del número vuitanta-vuit del carrer Est, ajudant un pacient. «Només connecta».

Segurament jo necessito això més que la Lizzie.

I així és com, mentre a fora es fa fosc i al sostre de casa s’esvaeixen les ombres, xatejo amb una àvia solitària que és a milers de quilòmetres de distància. A la Lizzie li encanta cuinar; m’ho ha dit. «El plat preferit dels nois és el meu famós estofat (això de famós és un dir)», i cada any fa brownies de formatge i xocolata per al cos de bombers. Tenia un gat —i aquí jo li parlo del Punch—, però ara té un conill, una femella de pèl castany que es diu Petunia. Si bé no és gaire aficionada al cinema, a la Lizzie li agraden els programes de cuina de la tele i Joc de trons. Que li agradi la sèrie em sorprèn; que valenta!

Em parla d’en Richard, és clar. «Tots el trobem molt a faltar». Era professor, un diaca metodista, aficionat als trens («tenim una gran maqueta muntada al soterrani»), i un pare afectuós: un bon home.

«Un bon home i un bon pare». De sobte l’Alistair em ve al pensament. Tinc una esgarrifança, i m’enfonso encara més a la copa de vi.

M’assabento que en Richard no era només un home com cal, sinó que a més era responsable, i s’encarregava de totes les feines de la casa: manteniment de la casa i el jardí, electrònica («En William em va portar un televisor d’Apple que no sé com funciona», diu la Lizzie amb neguit), jardineria, factures. «Des que no hi és», explica la vídua, «tot em supera. Em sento vella».

Repico sobre el ratolí amb els dits. No es tracta ben bé de la síndrome de Cotard, però li puc proposar alguna solució temporal. Posem-hi remei, li dic, i a l’instant noto que torno a tenir la sang calenta, com quan ajudo un pacient a superar un problema.

Agafo un llapis del calaix, escric quatre paraules en un pòstit. A la consulta feia servir una Moleskine i una ploma estilogràfica, però tant és.

Manteniment: Potser té un veí manetes que pot passar per casa seva un cop per setmana. Ho podrà preguntar?

Electrònica: Pràcticament tots els joves dominen els ordinadors i els televisors. No sé si la Lizzie coneix gaires joves, però…

Factures: Tot un repte per a ella, pel que sembla; pagar per internet és molt complicat, massa contrasenyes i noms d’usuari diferents. Hauria d’escollir contrasenyes clares i fàcils de recordar —com ara el seu nom, o el d’un fill, li suggereixo, o l’aniversari d’alguna persona estimada—, però ha de canviar algunes lletres per números i símbols. W1LL1@M, per exemple.

Una pausa.

Torno a somriure.

Bé, espero que a ningú l’hi passi pel cap. Té setanta anys i viu a Montana.

I, finalment, manteniment exterior: «Aquí a l’hivern fa un fred que pela», explica la Lizzie, o sigui que necessitarà algú que li tregui la neu de la teulada, li escampi sal a l’entrada de la casa, li trenqui els caramells que es formin als canalons… Encara que pugui sortir a fora, hi ha una feinada de por de cara a l’hivern.

Problema resolt. Pacient ajudada. Sento que estic radiant. Un glop de vi.

I ara ja pot tornar a l’estofat, als conills i a en William i en Beau.

Una llum a la sala dels Russell. Dono un cop d’ull per un costat de la pantalla de l’ordinador i veig que aquella dona entra a la sala. M’adono que no havia pensat en ella des de feia més d’una hora. La sessió amb la Lizzie m’ha anat bé.

X cert. Veig que va aprenent l’argot d’internet.

Estiro els dits i els obro ben oberts per damunt del teclat. Sí, he pogut sortir a fora. Dues vegades, de fet.

Tampoc no cal tocar el tema.

Ella surt del xat, i jo escuro la copa. La deixo sobre la taula.

Em dono impuls amb un peu a terra i la cadira giratòria comença a donar voltes a poc a poc. Les parets roden al meu voltant.

«Promouré la curació i el benestar». Això és el que he fet avui.

Tanco els ulls. He ajudat la Lizzie a preparar-se per a la vida, l’he ajudat a viure-la una mica més plenament. L’he ajudat a trobar alleujament.

«I posaré l’interès dels altres per davant del meu». Sí, però també me n’he beneficiat: m’he tret els Russell del cap gairebé durant noranta minuts. L’Alistair, aquella dona i l’Ethan i tot.

Fins i tot la Jane.

La cadira s’atura. Quan obro els ulls, estic mirant per la porta de l’estudi; veig el passadís i la biblioteca de l’Ed.

I penso en el que no he dit a la Lizzie, en el que no m’he vist amb cor d’explicar-li.