26

Dues hores després, em buido les escorrialles del vi a la gola i deixo l’ampolla sobre la taula. Em recolzo per aixecar-me, a poc a poc, i llavors m’inclino cap a l’altre costat, com la maneta petita d’un rellotge.

No. Ves-te’n a l’habitació. Ves al bany.

Amb la dutxa rajant fort, els darrers dies m’inunden el cervell, omplen les esquerdes i tapen els forats: l’Ethan plorant al sofà; el doctor Fielding amb les ulleres d’alt voltatge; la Bina, amb la cama subjectant-me l’esquena; el remolí que va ser la nit que em va venir a veure la Jane. La veu de l’Ed a cau d’orella. En David amb el cúter. L’Alistair —un bon home, un bon pare—. Aquells xiscles.

Em poso un raig de xampú a la mà i me l’escampo distreta pels cabells. L’aigua em cobreix els peus.

I les pastilles… Déu meu, les pastilles! «Són uns psicotròpics forts, Anna», em va avisar el doctor Fielding al començament de tot, quan jo estava emboirada amb els analgèsics. «Sigues responsable quan els prenguis».

Premo els palmells a la paret, deixo caure el cap sota el raig d’aigua i la cara em queda amagada dins una cova de cabells fosca. M’està passant alguna cosa, per dins, una cosa nova i perillosa. Hi ha arrelat un arbre enverinat; ha crescut, s’està estenent i els circells se’m cargolen a les entranyes, als pulmons i al cor.

—Les pastilles —dic, amb veu suau i fluixa entre el brogit, com si parlés sota l’aigua.

La meva mà traça jeroglífics al vidre. M’esbandeixo els ulls i els llegeixo. Una vegada i una altra, he escrit a la mampara el nom de la Jane Russell.