12

—Ha caigut!

La vista se m’omple com una fotografia Polaroid. Estic mirant el sostre, miro un portalàmpades encastat d’una sola bombeta que també em mira a mi, com un ull petit i lluent.

—Li vaig a buscar alguna cosa… un segon…

Deixo que el cap se’m giri cap a un costat. El vellut em fa un sorollet a l’orella. La chaise-longue de la sala d’estar… la chaise-longue de desmaiar-se. Ha!

—Un segon, un segon…

A la cuina hi ha una dona dreta, d’esquena a mi, amb una corda de cabells foscos penjada a l’esquena.

M’apujo les mans cap a la cara, me les poso mig tancades sobre la boca i el nas, i inspiro i expiro. Tranquil·la, tranquil·la. El llavi em fa mal.

—Anava a la casa del costat, i llavors he vist aquells brètols llançant ous —explica—. Els he dit: «Què esteu fent, colla de brètols?», i llavors vostè ha… sortit per la porta fent tentines i ha caigut avall com un sac de… —No ho acaba de dir. Qui sap si volia dir «patates»?

Llavors es gira, amb un got a cada mà, l’un ple d’aigua i l’altre, d’alguna cosa espessa i daurada. Brandi, espero, de l’armari dels licors.

—No sé pas si el brandi li anirà bé —diu—. Tinc la sensació que soc a la sèrie Downton Abbey. Soc la seva Florence Nightingale!

—Vostè és la dona de l’altra banda del parc —murmuro. Les paraules em surten de la llengua tentinejant, com borratxos sortint d’un bar. «Soc dura». Que patètica!

—Què?

Tot seguit, sense voler, dic:

—Vostè és la Jane Russell.

S’atura mirant-me estranyada, i llavors riu i les dents li brillen a la mitja llum.

—Com ho sap?

—Ha dit que anava a la casa del costat, oi? —Intento articular. «Rellotge de polsera», penso. La sèrie «Unique New York»—. Abans ha vingut el seu fill.

Entre l’entramat de les meves pestanyes, l’estudio. És el que l’Ed en podria dir, en to aprovador, una dona madura: malucs i llavis plens, pit generós, pell melosa, cara alegre i ulls del blau de la flama d’un encenedor de gas. Porta texans blaus, un jersei negre de coll rodó amb un penjoll de plata descansant sobre el pit. De cap a quaranta anys, diria. Devia ser una nena quan va tenir el fill.

Igual que el fill, em cau bé a primera vista.

Se’n va cap a la chaise-longue i em doblega el genoll amb el seu.

—Segui. Per si té una commoció.

Faig el que em diu, obligant-m’hi, mentre ella deixa els gots sobre la taula i després s’acomoda davant meu, on va seure el seu fill ahir. Es gira cap al televisor i arrufa les celles.

—Què mirava? Una pel·lícula en blanc i negre? —Està perplexa.

Agafo el comandament i premo el botó de tancar. La pantalla es torna negra.

—Està molt fosc, aquí —observa la Jane.

—Podria encendre els llums? —li pregunto—. Em trobo una mica… —No ho puc acabar de dir.

—És clar. —Allarga el braç cap al darrere del sofà i encén el llum de peu. La sala s’il·lumina.

Inclino el cap enrere i poso els ulls en la motllura bisellada del sostre. «Inspira, dos, tres, quatre». Li aniria bé un retoc. L’hi demanaré a en David. «Expira, dos, tres, quatre».

—Bé —diu la Jane, repenjant els colzes en els genolls, escrutant-me—. Què ha passat allà fora?

Acluco els ulls.

—Un atac de pànic.

—Vaja, noia… Com et dius?

—Anna. Fox.

—Anna. Només eren quatre nanos estúpids.

—No, no ha estat això. No puc sortir fora. —Abaixo els ulls i agafo el got de brandi.

—Però bé que has sortit. Amb calma, això —afegeix quan em prenc el licor d’un glop.

—No ho hauria d’haver fet, de sortir fora.

—Per què no? Ets una vampira?

Pràcticament, penso, fixant-me en el meu braç, blanc com la panxa d’una balena.

—Soc… agorafòbica? —dic.

—És una pregunta?

—No, sols que no estava segura si sabies què vol dir.

—És clar que ho sé. No suportes els espais oberts.

Torno a aclucar els ulls i assenteixo.

—Però em pensava que l’agorafòbia significava que no podies anar d’acampada, per exemple, o fer coses a l’aire lliure.

—No puc anar enlloc.

La Jane inspira entre les dents.

—Quant fa que ho tens?

Buido les escorrialles de brandi.

—Deu mesos.

No continua preguntant. Jo inspiro fondo i tusso.

—Necessites un inhalador o alguna cosa?

Faig que no amb el cap.

—Encara seria pitjor. Em fa pujar el ritme cardíac.

Ho rumia.

—I una bossa de paper?

Deixo el brandi i agafo el got d’aigua.

—No. Bé, de vegades sí, però ara no. Gràcies per ajudar-me a entrar. Estic molt avergonyida.

—No, dona, no…

—Sí que ho estic. I molt. Això no es convertirà en un costum, t’ho prometo.

Ella torna a serrar els llavis. Té una boca molt activa, observo. Potser és fumadora, encara que fa olor de mantega de karité.

—De manera que ja t’havia passat? Surts a fora i…?

Faig una ganyota.

—A la primavera. El noi que repartia em va deixar la compra a les escales, i vaig pensar que podia… recollir-ho.

—I no vas poder.

—No vaig poder. Però en aquell moment passava molta gent. Només van trigar un minut a decidir que no estava boja ni era una sensesostre.

La Jane dona una ullada a la sala.

—És evident que no ets una sensesostre. Aquesta casa és… uau! —Dona un cop d’ull al voltant, llavors es treu el mòbil de la butxaca i mira la pantalla—. He de tornar a casa —diu, alhora que es posa dreta.

Intento alçar-me, també, però les cames no hi cooperen.

—Tens un fill molt maco —li dic—. M’ha portat això. Gràcies —afegeixo.

Ella mira l’espelma de la taula i es toca la cadena que porta al coll.

—És molt bon noi. Sempre ho ha estat.

—I molt atractiu, també.

—Sempre ho ha estat!

Fica una ungla en un costat del penjoll, que s’obre; aleshores s’inclina cap a mi, amb el penjoll gronxant-se en l’aire. Veig que vol que ho miri. És un gest estranyament íntim, quan se m’atansa i jo li poso la mà a la cadena. O potser tan sols és que no estic acostumada al contacte humà.

A dins del penjoll hi ha una fotografia petitona, lluent i nítida: un nen petit d’uns quatre anys, de cabells rossos esvalotats i unes dents com una tanca feta d’estaques després d’un huracà. Té una cella partida per una cicatriu. L’Ethan, inconfusiblement.

—Quants anys tenia, aquí?

—Cinc, però sembla més petit, oi que sí?

—Jo hauria dit quatre.

—Exactament.

—Quan es va fer tan alt? —pregunto, deixant anar el penjoll.

El tanca amb suavitat.

—Algun dia entre llavors i ara! —diu rient. Aleshores, afegeix bruscament—: No et fa res que marxi? No hiperventilaràs?

—No hiperventilaré.

—Vols una mica més de brandi? —em pregunta, inclinant-se sobre la taula de cafè. Hi ha un àlbum de fotos, desconegut. Deu ser d’ella. Se’l fica sota el braç i assenyala el got buit.

—Continuaré amb l’aigua —menteixo.

—D’acord. —S’atura, amb la mirada fixa a la finestra—. D’acord —repeteix—. Per cert, ara venia un home molt atractiu pel carrer. —Em mira—. És el teu marit?

—No, no. És en David. És el meu llogater. Viu al soterrani.

—El llogater? —fa la Jane rient—. Tant de bo fos el meu!

Aquesta tarda no ha sonat el timbre ni un sol cop. Potser les finestres fosques han dissuadit els nens del «truc o tracte». O potser ha estat el rovell sec.

M’amago al llit d’hora.

A meitat dels cursos de postgrau vaig conèixer un nen de set anys que patia l’anomenada síndrome de Cotard, un fenomen psicològic pel qual l’individu creu que és mort. És un trastorn poc freqüent, amb casos pediàtrics encara més rars; el tractament recomanat és un règim antipsicòtic o, en casos difícils, teràpia d’electroxocs. Però vaig aconseguir curar-lo enraonant. Va ser el meu primer gran èxit, i vaig cridar l’atenció a en Wesley.

Ara aquell nen deu tenir quinze o setze anys, gairebé l’edat de l’Ethan, i ni la meitat dels meus. Aquesta nit hi penso, amb els ulls posats al sostre i sentint-me morta, jo també. Morta però sense haver-me’n anat, veient com la vida avança impetuosa al meu voltant, incapaç d’intervenir-hi.