70

El paper em tremola a la mà. Miro la signatura gargotejada a la cantonada.

Gairebé n’havia dubtat. Gairebé havia dubtat d’ella. Però aquí està, un record d’aquella nit passada. Un memento. Un memento mori: «Recorda que has de morir».

Recorda.

I ho faig: recordo la partida d’escacs i la xocolata; recordo els cigarrets, el vi i la volta per casa. Per sobre de tot, recordo la Jane, rient fort i bevent a dojo, en colors; els empastaments de plata que duia; la manera com es va repenjar a la finestra quan es va fixar en casa seva: «Déu-n’hi-do quina casa», va murmurar.

Va ser aquí.

—Gairebé ja hi som —diu en Little.

—Tinc… —M’aclareixo la veu—. Tinc…

Em talla.

—Ara girem a…

Però no sento on són, perquè per la finestra estic mirant com l’Ethan surt per la porta de casa. Devia ser a dins tota l’estona. He estat fent llambregades a casa seva, com qui llança una pedra perquè salti sobre l’aigua, durant una hora; els ulls em saltaven de la cuina a la sala i a l’habitació; no sé com no l’he vist.

—Anna? —La veu d’en Little sona fina, llunyana. Miro avall, veig que tinc el mòbil a la mà, al costat del maluc; veig la bata caiguda als peus. Llavors deixo el mòbil sobre el marbre amb un cop sec i el retrat al costat de la pica. Començo a donar cops al vidre de la finestra, fort.

—Anna? —em torna a cridar en Little. No en faig cas.

Pico encara més fort. Ara l’Ethan ha girat cap a la vorera, i ve cap a casa meva. Sí.

Sé què he de fer.

M’aferro amb els dits a la part de dalt de la finestra de guillotina. Estrenyo fort, els faig tamborinar, els doblego. Tanco els ulls ben fort. I aixeco la finestra.

L’aire glaçat s’apodera del meu cos, és tan fred que el cor em defalleix; em fueteja la roba, la fa tremolar al meu voltant. Les orelles em vessen del soroll del vent. M’omplo de fred, el fred em desborda.

Però crido el seu nom igualment, un sol bram, dues síl·labes, que em salten de la llengua i surten disparades com una bala de canó cap al món exterior: «E-than!».

Sento com s’estella el silenci. M’imagino estols d’ocells enlairant-se, i vianants parant en sec.

I llavors, amb l’alenada següent, l’última:

«Ho sé».

Sé que la teva mare és la dona que vaig dir que era; sé que va ser aquí; sé que menteixes.

Tanco la finestra amb un cop fort i repenjo el front al vidre. Obro els ulls.

L’Ethan és a la vorera, glaçat, amb un abric que li va balder i uns pantalons que li són estrets i curts, amb el floc de cabells voleiant amb la brisa. Em mira, i l’alè li fa un núvol davant de la cara. Jo també l’esguardo, amb el pit panteixant i el cor a mil per hora.

Fa que no amb el cap i reprèn el pas.