43

El mòbil és a l’estudi, a terra, allà on m’ha caigut. Dono un copet a la pantalla mentre torno a desar els pots de pastilles a la farmaciola del bany. El doctor Fielding, en soc ben conscient, és qui disposa d’un títol de doctor i un talonari de receptes; però ell no em podrà ajudar, en això.

—Pots venir a casa? —dic tan bon punt despenja.

Una pausa.

—Què? —fa en un to desconcertat.

—Pots venir a casa? —Vaig cap al llit i m’hi assec.

—Ara mateix? No estic…

—Si us plau, Bina…

Una altra pausa.

—Puc venir cap a les… nou o dos quarts de deu. Tinc plans per sopar —afegeix.

M’és igual.

—D’acord.

M’estiro, i noto el coixí ben tou sota l’orella. A l’altra banda de la finestra les branques es balancegen i les fulles es mouen com si fossin brases; espurnegen contra el vidre i surten volant.

—Fa totbe?

—Què?

El temazepam m’està embussant el cervell. Noto que hi tinc curtcircuits.

—Si va tot bé, he dit.

—No. Sí. Ja t’ho explicaré quan vinguis.

Les parpelles se’m tanquen, se’m tanquen.

—D’acord. Esveiemalanit.

Però ja m’estic desintegrant en un son profund.

És fosc i sense somnis, un breu oblit, i quan el timbre brama al pis de sota, em desperto baldada.