61

Ara que està sola. Ara que l’Alistair no s’hi pot ficar. Ara que la sang em brogeix a les temples.

Ara.

Surto disparada al passadís, baixo les escales corrent. Si no penso, ho puc fer. Si no penso. «No pensis». Pensar no m’ha portat enlloc, fins ara. «La definició de demència, Fox», em recordava en Wesley, parafrasejant Einstein, «és fer el mateix una vegada i una altra i esperar un resultat diferent». De manera que para de pensar i comença a actuar.

Naturalment, només fa tres dies que vaig actuar —i d’aquesta mateixa manera—, i vaig anar a raure en un llit d’un hospital. Tornar-ho a intentar és una bogeria.

De tota manera, estic boja. Bé. Ho he de saber. I ara ja no estic segura de si estic segura a casa.

Les sabatilles em rellisquen al terra de la cuina quan hi passo corrents; faig la volta al sofà. El tub d’Ativan és a la taula de cafè. El tombo, me’n faig saltar tres a la mà i me les llanço a la boca. Coll avall. Em sento com l’Alícia quan es pren el beuratge BEU-ME.

Corro cap a la porta. M’ajupo per agafar el paraigua. Em poso dreta i obro la porta d’una estirada. Ara soc al vestíbul, on s’escola una llum aquosa pel vidre emplomat. Inspiro —un, dos— i pitjo el botó per obrir el paraigua. Amb un soroll com una alenada sobtada, la coberta s’eixampla en la penombra. L’aixeco a l’altura dels ulls i palpo el pany amb l’altra mà. El truc és continuar respirant. El truc és no parar.

I no paro.

El pany gira dins la mà. Tot seguit gira el pom. Tanco fort les parpelles i estiro. Un cop d’aire fresc. La porta fa pressió sobre el paraigua; m’obligo a sortir a fora.

Ara el fred m’envolta, m’abraça. M’esquitllo escales avall. «Un, dos, tres, quatre». El paraigua envesteix l’aire, el solca com la proa d’un vaixell; amb els ulls cordats ben fort, noto com em passen corrents d’aire impetuosos per un costat i l’altre.

La canyella de les cames se’m frena. Metall. La reixa. Palpo amb una mà fins que l’engrapo i l’obro, i surto al carrer. Les soles de les sabatilles trepitgen ciment: soc a la vorera. Noto les agulles de la pluja que em punxen els cabells i la pell.

És estrany: en tots els mesos que he experimentat amb aquesta tècnica ridícula del paraigua, mai no se’ns havia acudit a mi ni (suposo) al doctor Fielding que només em calia aclucar els ulls. No té sentit voltar sense veure-hi, suposo. Noto el canvi en la pressió baromètrica, i els sentits se m’agusen; sé que el cel és immens i profund, un oceà bolcat cap per avall… Però tanco les parpelles encara amb més força i penso en casa meva: l’estudi, la cuina, el sofà… El gat. L’ordinador. Els quadres.

Giro en rodó a l’esquerra. Cap a l’est.

Camino a cegues per una vorera. M’he d’orientar. He de mirar. A poc a poc, obro un ull. La llum hi entra amb astúcia entre l’espessor de les pestanyes.

Per un instant afluixo el pas, gairebé m’aturo. Miro amb els ulls mig tancats les entranyes ombrejades del paraigua. Quatre quadrats negres i quatre ratlles blanques. M’imagino aquestes ratlles sorgint amb empenta, dilatant-se com un monitor cardíac, marcant pics i caient al ritme de la meva sang. «Concentra’t». Un, dos, tres, quatre.

Inclino el paraigua uns quants graus, i després uns quants més. La veig allà, resplendent com un focus, vermell com un semàfor: l’abric de color escarlata, les botes fosques i la mitja lluna de plàstic transparent assentint damunt seu. Entre nosaltres dues s’estén un túnel de pluja i paviment.

Què faig si es tomba?

Però no ho fa. Deixo caure el paraigua i tanco la parpella una altra vegada. Un pas endavant.

Un altre. Un tercer. Un quart. Quan he passat per sobre d’una esquerda a la vorera, amb les sabatilles xopes, amb el cos tremolant i la suor rajant-me per l’esquena, he decidit arriscar-me a donar-li una segona ullada. Aquest cop obro l’altre ull, alço el paraigua fins que la torno a tenir a la vista, com una flama que corre nua. Dono una llambregada a l’esquerra: Saint Dymphna’s, i ara la casa de color vermell foc, amb les jardineres a les finestres atapeïdes de crisantems. Dono un cop d’ull a la dreta: els ulls petits i negres d’una camioneta descoberta mirant fixament carrer avall, amb els llums curts furiosos en la foscor. Em quedo glaçada. El cotxe passa nedant. Tanco els ulls amb totes les meves forces.

Quan els torno a obrir, ja ha desaparegut. I quan miro vorera avall, veig que ella també.

Ha desaparegut. La vorera és buida. Al lluny, entre la boirina, distingeixo un embús de trànsit a la cruïlla.

La boirina es fa més espessa, i m’adono que és la vista, que se m’entela, i molt de pressa.

Els genolls em flaquegen i després se’m dobleguen. Començo a enfonsar-me en el terra. I mentre m’enfonso, mentre els ulls em giren dins del crani, em veig a mi mateixa des de dalt, tremolant amb la bata xopa, amb els cabells enganxats a l’esquena i brandant un paraigua, inútilment, davant meu. Una figura solitària en una vorera solitària.

M’enfonso encara més, em fonc en el ciment.

Però…

… no es pot haver fos. No havia arribat al final de l’illa. Tanco els ulls, i la imagino d’esquena, amb els cabells a frec del coll. Llavors penso en la Jane quan estava al costat de la pica de la meva cuina, amb la seva llarga trena que li baixava entre les espatlles.

I quan la Jane, dins el meu cap, se’m gira de cara, els genolls se’m traven l’un contra l’altre. Noto que la bata se m’arrossega per la vorera, però encara no m’he desplomat.

Em quedo quieta, amb les cames travades.

La dona es deu haver ficat dins… Repasso el mapa mentalment. Què hi ha a l’altra banda de la casa vermella? L’antiquari és a l’altra banda del carrer —ara és tancat, recordo—, i al costat de la casa hi ha…

La cafeteria, és clar. Deu ser dins la cafeteria.

Alço el cap, aixeco la barbeta cap al cel, com si em pogués llançar amunt. M’impulso amb els colzes. Els peus, ben oberts, s’empenyen sobre la vorera. El mànec del paraigua em balla al puny. Balancejo un braç per aguantar l’equilibri. I amb la pluja entelant el meu entorn i el brunzit del trànsit a la llunyania, em torno a redreçar —amunt, amunt, amunt— fins que torno a estar dreta.

Els nervis em crepiten. El cor se m’engega. Noto l’Ativan als vasos sanguinis, obrint-se pas com un raig d’aigua neta baixant per una mànega que no es fa servir.

Un. Dos. Tres. Quatre.

Arrossego un peu endavant. Al cap d’un moment, el segueix l’altre. Camino així. No em puc creure que ho estigui fent. Ho estic fent!

Ara sento l’enrenou del trànsit més a prop i més fort. Continuo caminant. Dono un cop d’ull al paraigua; m’omple la visió, m’envolta. A fora seu, no hi ha res.

Fins que em salta cap a la dreta.

—Oh… perdó.

M’arronso. Alguna cosa —algú— ha topat amb mi i m’ha apartat el paraigua a un costat; passa corrent, una taca blava de texans i abric, i quan em giro per mirar, em veig en un vidre: els cabells semblen unes males herbes, la pell molla, un paraigua amb la tela de quadres empunyat a la mà com una flor gegant.

I darrere del meu reflex, a l’altre costat de la finestra, veig la dona.

Soc a la cafeteria.

Miro de fit a fit. La vista se’m desvia. El tendal que tinc a sobre s’inclina cap a mi. Acluco els ulls i els torno a obrir.

Tinc l’entrada a l’abast de la mà. Estiro la mà, amb els dits tremolosos. Abans que pugui agafar la maneta, la porta s’obre d’improvís i en surt un xicot. El conec. El fill dels Takeda.

Feia més d’un any que no el veia de tan a prop, en persona, vull dir, no a través d’una lent. S’ha fet més alt, la seva barbeta i les galtes són un matissar de pèls foscos i hirsuts, però encara irradia el mateix aire de bon xicot que he après a distingir en els joves, un halo secret que li orbita al voltant del cap. La Livvy el té. I l’Ethan també.

El noi —el jove, suposo (com és que no em recordo de com es diu?)— empeny la porta amb un colze i em fa un gest perquè hi entri. Em fixo en les mans, aquelles mans de violoncel·lista d’ossos fins. Dec estar feta un nyap, i tanmateix ell té aquesta atenció amb mi. Els seus pares l’han educat bé, com diria l’ÀviaLizzie. Qui sap si m’ha conegut. Suposo que amb prou feines si em reconec jo mateixa.

Quan passo per davant seu per entrar a la cafeteria, la memòria se’m desgela. Abans hi solia venir uns quants cops per setmana, els matins que tenia massa pressa per fer-me el cafè a casa. El cafè d’aquí era una mica amarg —m’imagino que encara ho és—, però m’agradava l’ambient que hi havia: el mirall esquerdat amb els especials del dia anotats amb Retolador Màgic, els taulells amb unes taques com anelles olímpiques i un sistema d’altaveus on sonaven cançons d’abans. «Una mise-en-scène sense pretensions», va comentar l’Ed la primera vegada que l’hi vaig portar.

—No pots dir aquestes paraules en la mateixa frase —vaig replicar.

—Doncs només sense pretensions.

I no ha canviat. L’habitació de l’hospital em va esclafar, però això és diferent, això és terra cognita. Parpellejo. Llanço ben amunt la mirada, per sobre de la bandada de clients, estudio el menú enganxat més amunt de la caixa registradora. Ara un cafè val 2,95 dòlars. Una pujada del cinquanta per cent des de l’última vegada que vaig venir. Déu-n’hi-do, quina inflació!

El paraigua es gronxa per baix, em frega els turmells.

Són moltes coses que feia molt de temps que no veia. Moltes coses que no notava, no sentia, no flairava: l’escalfor radiant dels cossos humans, la música pop de fa dècades, l’aroma intensa del cafè molt. Tota l’escena es desplega a càmera lenta, sota una llum daurada. Acluco els ulls un moment, inspiro i recordo.

Recordo moure’m pel món igual com et mous per l’aire. Recordo entrar a pas viu en aquesta cafeteria, enfundada en un abric d’hivern ben ajustat al cos, o amb un vestit de platja voleiant a l’altura dels genolls; recordo passar a frec de la gent, somrient-los, parlant-hi.

Quan torno a obrir els ulls, la llum daurada s’apaga. Em trobo en una sala fosca, al costat de les finestres esquitxades de gotes de pluja. El cor se m’accelera.

Una flamarada vermella passa pel taulell de les pastes. És ella, que inspecciona les pastes de full. Alça la barbeta i es veu al mirall. Es passa una mà pels cabells.

M’hi atanso. Noto els ulls posats en mi —no els d’ella, sinó els d’altres clients, que m’avaluen, la dona amb bata que sacseja un paraigua com un bolet davant seu—. Obro un canal entre la gent, entre el soroll, mentre avanço penosament cap al taulell. Llavors continua el xivarri, com si l’aigua es tanqués damunt meu mentre m’enfonso.

Ara la tinc a pocs metres. Un pas més i la tocaria si alcés la mà. Li podria agafar els cabells amb els dits. Estirar-los.

En aquest moment, es gira lleugerament, deixa caure una mà a la butxaca i en treu un iPhone descomunal. Veig al mirall com els seus dits ballen sobre la pantalla, i observo com se li contrauen els músculs de la cara. M’imagino que escriu a l’Alistair.

—Disculpi? —fa el cambrer.

La dona continua escrivint al mòbil.

—Disculpi?

Jo ara —què estic fent?— m’aclareixo la veu.

—Li toca —mormolo.

Ella alça el cap i assenteix en direcció a mi.

—Ah —diu, i de seguida es gira cap a l’home de darrere el taulell—. Cafè amb llet descremada, mitjà.

Ni tan sols m’ha mirat. Em guaito al mirall i em veig dreta darrere d’ella, com un espectre, un àngel venjador. He vingut a buscar-la.

—Cafè amb llet descremada, mitjà. Vol res per menjar?

Miro el mirall, em fixo en la seva boca: petita, tallada amb precisió, molt diferent de la de la Jane. Em puja una petita onada de ràbia, que creix dins meu i em cresteja a la base del cervell.

—No —diu al cap d’un segon. Llavors, amb un somriure radiant com una falç—: No, val més que no.

Darrere nostre, un cor de cadires escarritxa sobre el terra. Hi dono una ullada per sobre de l’espatlla; un grup de quatre persones enfilen cap a la porta. Em torno a girar.

El cambrer, amb una veu que ressona per sobre de l’enrenou:

—El seu nom.

Aleshores els ulls de la dona i els meus es troben al mirall. Les espatlles se li sacsegen i el somriure se li fon.

Per un instant, el temps es glaça, com en el moment que et quedes sense alè quan surts de la carretera i caus al precipici.

I sense girar-se, sense desviar els ulls, replica en el mateix to clar:

—Jane.

Jane.

El nom em borbolleja als llavis abans no me’l puc empassar. La dona gira en rodó i em travessa amb la mirada.

—Quina sorpresa veure-la aquí. —El to és tan neutre com la grisor dels seus ulls. Ulls de tauró, penso, freds i durs. Vull assenyalar que jo mateixa estic sorpresa de ser aquí, però les paraules em rellisquen sobre la llengua—. Em pensava que estava… incapacitada —continua. Fulminant.

Brando el cap. No diu res més.

Torno a gargamellejar. «On és ella i qui és vostè?», vull preguntar. «Qui és vostè i on és ella?». Les veus giren al meu voltant, es barregen amb les paraules que tinc al cap.

—Què?

—Qui és vostè? —Ara sí.

—Jane. —No és la seva veu, sinó la del cambrer, que arriba per sobre del taulell, i dona uns copets a l’espatlla de la Jane—. Cafè amb llet descremada per a la Jane.

Ella em continua mirant, m’observa, com si la pogués atacar. «Soc una psicòloga ben considerada», li podria dir, li hauria de dir. «I tu ets una mentidera i una impostora».

—Jane? —insisteix el cambrer per tercera vegada—. El cafè amb llet!

Ella es gira, accepta el got dins l’acollidora funda de cartró.

—Ja sap qui soc —em diu.

Faig que no amb el cap una altra vegada.

—Conec la Jane. Vaig estar amb ella. La vaig veure a casa seva. —La veu em surt tremolosa però clara.

—És casa meva, i vostè no hi va veure ningú.

—Sí que la vaig veure.

—No la va veure —insisteix.

—Jo…

—M’han dit que és una borratxa. I que sempre va empastillada. —Ara es belluga, fa un cercle al meu voltant, com faria una lleona. A poc a poc, giro amb ella, per no quedar-me enrere. Em sento com una nena. Al nostre voltant, les converses s’han detingut, han callat; hi ha un silenci fràgil. De cua d’ull, en un racó de la cafeteria veig el noi dels Takeda, encara aturat al costat de la porta—. Està espiant casa meva. Em segueix.

Faig que no amb el cap, el moc lentament, d’un costat a l’altre, com una ximpleta.

—Això s’ha d’acabar. No podem viure així. Potser vostè pot, però nosaltres no.

—Només digui’m on és ella —xiuxiuejo.

Hem fet tota la volta.

—No sé de qui o de què em parla. Trucaré a la policia. —M’empeny per passar, em dona un cop a l’espatlla amb la seva.

Pel mirall veig com se’n va, esquivant les taules com si fossin boies.

La campaneta sona quan ella obre la porta, i una altra vegada quan la tanca de cop en sortir.

Em quedo allà dreta. El local està en silenci. Abaixo els ulls cap al paraigua. Se’m tanquen les parpelles. «És com si l’exterior intentés entrar». Em sento turmentada, buidada. I un altre cop, no he descobert res.

Tret d’això: ella no discutia amb mi… Bé, no discutia, només, amb mi, almenys.

Diria que estava suplicant.