19

La deixo al vestíbul poc després de les sis.

—Tinc coses molt importants per fer —m’informa.

—Jo també —responc.

Dues hores i mitja. Quan va ser l’última vegada que vaig parlar amb algú, amb qui fos, durant dues hores i mitja? Llanço la ment enrere, com una canya de pescar, mesos i estacions enllà. Res. Ningú. No pas des de la primera reunió amb el doctor Fielding fa molt temps, a mig hivern… i llavors ben just si podia parlar tanta estona; encara no se m’havia curat la tràquea.

Em torno a sentir jove, gairebé em roda el cap. Potser és el vi, però intueixo que no. Estimat diari, avui he fet una amiga.

Al vespre, mentre estic veient Rebecca mig endormiscada, sona el timbre.

Aparto la flassada i m’arrossego cap a la porta. «Per què no te’n vas?», diu amb desdeny la Judith Anderson darrere meu. «Per què no te’n vas de Manderley?».

Miro la pantalla de l’intèrfon. És un home alt, d’espatlles amples i malucs estrets, amb un pic de vídua ben marcat. Trigo un moment —estic acostumada a veure’l en color—, però de seguida reconec l’Alistair Russell.

«Què busques ara?», dic o penso. Crec que ho dic. Definitivament, encara estic beguda. No m’hauria d’haver drogat amb aquelles pastilles, tampoc.

Pitjo el botó. El pany s’obre; la porta rondina; espero que es tanqui.

Quan obro la porta del vestíbul, me’l trobo davant meu, pàl·lid i lluminós, en la foscor. Somrient. Dents fortes que es precipiten d’unes genives fortes. Ulls clars, amb potes de gall que li rasclen les comissures dels ulls.

—Soc l’Alistair Russell —diu—. Vivim al dos-cents set, a l’altra banda del parc.

—Passi. —Li dono la mà—. Jo em dic Anna Fox.

Em dona la mà, però no es mou.

—No la volia interrompre, de debò… I em sap greu destorbar-la, devia fer alguna cosa. La pel·lícula de la nit?

Faig que sí amb el cap.

Torna a somriure, alegre com un aparador de Nadal.

—Només volia saber si ha tingut cap visita aquesta tarda.

Arrufo les celles. Abans que pugui respondre, se sent una explosió darrere meu: l’escena del naufragi. «Vaixell a terra!», bramen els passatgers. «Tothom a la bodega!». Un gran rebombori.

Torno al sofà i aturo la pel·lícula. Quan m’hi torno a girar de cara, l’Alistair ha fet un pas endavant. Cobert de llum blanca, se li fan ombres als clots de les galtes; sembla un cadàver. Darrere seu, la porta deixa un badall a la paret, com una boca negra.

—Li fa res tancar-la? —La tanca—. Gràcies —dic, i la paraula em rellisca a la llengua: m’embarbusso.

—L’he agafat en un mal moment?

—No, tranquil. Li porto res per beure?

—Gràcies, estic bé.

—Vull dir aigua —aclareixo.

Fa que no amb el cap educadament.

—Ha tingut cap visita aquest vespre? —repeteix.

Bé, la Jane ja m’ha avisat. No sembla el tipus controlador típic, d’ulls petits i llavis prims; més aviat és del tipus lleó alegre a la tardor, amb la barba que li griseja i la línia dels cabells en ràpida retirada. M’imagino que ell i l’Ed es caurien bé, a la manera com fan els homes, «hola, noi, com va això?», traguejant whisky i intercanviant històries de la guerra. Però les aparences…, ja se sap.

Ell no n’ha de fer res, és clar. Tanmateix, no vull que sembli que estic a la defensiva.

—He estat sola tota la nit —li dic—. Soc a mitja marató de pel·lícules.

—Quina és aquesta?

—Rebecca. Una de les meves preferides. Que l’ha…

Llavors veig que mira darrere meu, arrufant les celles.

Em giro.

El joc d’escacs.

He col·locat curosament les copes al rentaplats, he netejat el bol a la pica, però el tauler d’escacs encara és allà sobre, amb tots els vius i els morts escampats, i el rei de la Jane tombat de costat.

Em giro cap a l’Alistair.

—Ah, això. Al meu llogater li agrada molt jugar a escacs —explico. Amb naturalitat.

Em guaita mig aclucant els ulls. Sé què està pensant. Normalment això no em suposa cap dificultat, després de passar setze anys vivint al cap d’altres persones, però potser n’he perdut la pràctica. O bé és l’alcohol. I els medicaments.

—Hi juga, vostè?

Al primer moment no contesta.

—Fa molt de temps que no —diu—. Hi viuen només vostè i el seu llogater, a casa?

—No, jo… sí. Estic separada del meu marit i la nostra filla s’està amb ell.

—Bé. —Fa una última llambregada al tauler d’escacs i al televisor; llavors se’n va cap a la porta—. Li agraeixo l’atenció. Disculpi’m per haver-la destorbat.

—I ara —dic quan surt al vestíbul—. I, si us plau, doni les gràcies a la seva dona per l’espelma.

Gira en rodó i em mira.

—La va portar l’Ethan.

—Quan la va portar? —em pregunta.

—Fa uns quants dies. Diumenge. —Espera, quin dia és avui?—. O dissabte. —Em quedo intranquil·la; per què li hauria d’importar quan va ser?—. És important?

S’atura amb la boca oberta. Llavors fa un somriure distret i se’n va sense dir res més.

Abans no m’estiro al llit, escruto per la finestra el número 207. Hi són tots, la família Russell està reunida a la sala: la Jane i l’Ethan al sofà, i l’Alistair assegut en una butaca davant d’ells, parlant animadament. «Un bon home i un bon pare».

Qui sap què passa en una família? Ho vaig descobrir quan era estudiant de postgrau. «Pots passar anys amb un pacient, i encara et sorprèn», em va dir en Wesley després d’estrènyer-nos la mà per primera vegada, amb els dits grocs de nicotina.

—Com és? —vaig preguntar.

Es va asseure darrere de l’escriptori i es va apartar els cabells cap enrere passant-hi tots els dits.

—Pots sentir els secrets d’algú, els seus temors i anhels, però recorda que existeixen juntament amb els secrets i els temors de les persones que viuen a les mateixes habitacions. Has sentit aquella frase que diu que totes les famílies felices són iguals?

—Guerra i pau —vaig dir.

—Anna Karènina, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que és fals. Cap família, feliç o infeliç, és igual que una altra. Tolstoi estava fins al coll de merda. Recorda-ho.

Ho recordo ara, mentre moc suaument la rodeta d’enfocar amb el polze, alhora que enquadro una foto. Un retrat de família.

Però llavors deixo la càmera.