9

Quan l’Ethan se’n va, torno a veure Laura. No hauria de funcionar: en Clifton Webb es menja la pantalla, en Vincent Price intenta fer l’accent del sud; els dos papers principals, oli i aigua. Però funciona, i quina música! «Em van enviar el guió, no la banda sonora», es va queixar una vegada Hedy Lamarr.

Deixo l’espelma encesa, amb la menuda taca que és la flama palpitant.

I després, taral·lejant el tema de Laura, toco el mòbil per encendre’l i entro a internet per buscar els meus pacients. Els meus expacients. Fa deu mesos que els vaig perdre tots: vaig perdre la Mary, de nou anys, que s’ho passava malament amb el divorci dels seus pares; vaig perdre en Justin, de vuit, el germà bessó del qual havia mort d’un melanoma; vaig perdre l’Anne Marie, que als dotze anys encara tenia por de la foscor. Vaig perdre en Rasheed (onze anys, transsexual) i l’Emily (de nou, assetjament escolar); vaig perdre una nena de deu anys amb una depressió preternatural, que a sobre es deia Joy, «felicitat» en anglès. Vaig perdre les seves llàgrimes, els seus problemes, la seva ràbia i el seu alleujament. Vaig perdre dinou nens, en total. Vint, si compto la meva filla.

Sé on és l’Olivia ara, és clar. Els altres els he estat seguint. No gaire sovint —una psicòloga se suposa que no ha d’investigar els seus pacients, incloent-hi els expacients—, però una vegada al mes, si fa no fa, arravatada de nostàlgia, em llanço a la xarxa. Tinc unes quantes eines de cerca a internet a la meva disposició: un compte de Facebook fantasma i un perfil caducat de LinkedIn. Amb els joves, però, en realitat només em serveix Google.

Després de llegir sobre el concurs de lletrejar paraules de l’Ava i d’assabentar-me que en Jacob ha estat escollit per entrar al consell d’estudiants de secundària, després de repassar els àlbums d’Instagram de la mare de la Grace i donar una ullada a les piulades d’en Ben a Twitter (realment hauria d’activar algun paràmetre de privacitat), després d’eixugar-me les llàgrimes de les galtes i d’engolir tres copes de vi negre, em trobo una altra vegada a l’habitació, mirant fotos al mòbil. I aleshores, una vegada més, enraono amb l’Ed.

—Qui soc? —dic, com solia fer sempre.

—Estàs una mica alegre, campiona —apunta.

—Ha estat un dia molt llarg. —Faig una llambregada a la copa buida i em sento culpable—. Què fa la Livvy?

—Es prepara per demà.

—Ah. De què va disfressada?

—De fantasma —diu l’Ed.

—Tens sort.

—Què vols dir?

—L’any passat anava de camió de bombers —dic rient.

—Ostres, hi vam passar dies.

—Jo, hi vaig passar dies.

Sento com somriu.

A l’altra banda del parc, en una segona planta, per la finestra i en les profunditats d’una habitació fosca, hi ha claror d’una pantalla d’ordinador. Es fa la llum, una sortida de sol instantània; veig un escriptori, un llum de taula i llavors l’Ethan, desprenent-se del jersei. Afirmatiu: les nostres habitacions es troben l’una de cara a l’altra.

Es gira d’esquena, amb els ulls fixos a terra, i es treu la camisa. N’aparto la mirada.