24
ÀviaLizzie: Hola, doctora Anna!
M’apareix aquest missatge a la pantalla de l’ordinador, i se sent un refilet. Deixo la copa en un costat i suspenc la partida d’escacs. Vaig 3-0 des que la Bina se n’ha anat. Un dia excepcional.
ladoctorahies: Hola Lizzie! Com et trobes?
ÀviaLizzie: Millor, moltes gràcies.
ladoctorahies: M’alegro de sentir-ho.
ÀviaLizzie: He donat la roba d’en Richard a la nostra església.
ladoctorahies: Estic segura que n’han estat molt agraïts.
ÀviaLizzie: Sí, i és el que en Richard hauria volgut.
ÀviaLizzie: I els meus alumnes de la classe de tercer m’han fet una gran targeta per dir-me que em posi bé. És enorme. Amb purpurina i boletes de cotó pertot arreu.
ladoctorahies: Que bonic!
ÀviaLizzie: Sincerament, hi posaria una C+, però el que compta és la intenció.
Ric. Escric Hahaha, però després ho esborro.
ladoctorahies: Jo també treballava amb nens.
ÀviaLizzie: Ah sí?
ladoctorahies: Psicologia infantil.
ÀviaLizzie: De vegades tinc la sensació que aquesta era la feina que feia jo…
Torno a riure.
ÀviaLizzie: Ei, ei, ei! Gairebé me’n descuido!
ÀviaLizzie: Aquest matí he pogut sortir a fer un petit passeig per fora! Un dels meus exalumnes ha passat per casa i m’ha fet sortir.
ÀviaLizzie: Només un minut, però ha valgut la pena.
ladoctorahies: Això és un gran pas! D’ara endavant, cada vegada serà més fàcil.
Potser no serà així, però pel bé de la Lizzie, espero que sí.
ladoctorahies: I que fantàstic que els alumnes t’apreciïn tant.
ÀviaLizzie: Era en Sam. No té gota d’instint artístic, però era un nen molt maco, i ara és un home molt agradable.
ÀviaLizzie: Però m’he descuidat la clau de casa.
ladoctorahies: És comprensible!
ÀviaLizzie: Quan hem arribat, no podia tornar a entrar.
ladoctorahies: Espero que no s’hagi espantat gaire.
ÀviaLizzie: Una mica, però en tinc una per si de cas en una torreta. Hi ha unes violetes precioses ben florides.
ladoctorahies: A NY no tenim aquest luxe!
ÀviaLizzie: Riallada forta!
Somric. No ho domina del tot.
ÀviaLizzie: He d’anar a fer el dinar. Ve una amiga.
ladoctorahies: Fes, fes. M’alegro que tinguis companyia.
ÀviaLizzie: Gràcies!
ÀviaLizzie: :-)
La Lizzie tanca la sessió i em sento radiant. «Potser encara faré alguna cosa de bo abans no em mori», Jude, l’obscur, sisena part, capítol 1.
Les cinc de la tarda i tot va bé. Acabo la partida (4-0!), escuro la mica de vi que em queda i baixo al pis de sota, a veure la televisió. Sessió doble de Hitchcock avui, penso quan obro l’armari dels DVD; potser La soga (infravalorada) i Estranys en un tren (criss-cross!). Totes dues protagonitzades per actors gais; qui sap si és per això, que hi connecto? Encara em dura la vena analista. «Criss-cross», em dic. Darrerament estic monologant massa. L’hi he de comentar al doctor Fielding.
O potser Perseguit per la mort?
O Alarma a l’exprés…
Un xiscle, fort, d’esglai, arrencat de la gola.
Giro en rodó cap a les finestres de la cuina.
La sala està en silenci. El cor em martelleja.
D’on ha vingut?
A fora, onades de llum melada del capvespre i el vent remorejant entre els arbres. Ha vingut del carrer o…
I llavors una altra vegada, arrencat del fons, esquinçant l’aire, ple de sang i frenètic: aquell crit. Ha vingut del número 207. Les finestres de la sala són obertes, les cortines es belluguen inquietes amb la brisa. «Fa bo», ha dit la Bina. «Hauries d’obrir una finestra».
Miro la casa, els ulls em parpellegen entre la cuina i la sala, viren cap a l’habitació de l’Ethan i se’n tornen a la cuina.
L’està atacant el seu marit, a la Jane? «És molt controlador».
No tinc el seu número. Em trec l’iPhone de la butxaca, em cau a terra. «Merda!», i truco a informació telefònica.
—Quina adreça? —Aspra.
Responc; al cap d’un moment, una veu automàtica em recita deu dígits i s’ofereix a repetir-me’ls en espanyol. Penjo i pico el número al mòbil.
Un truc, em brunzeix a l’orella.
Un altre truc.
Un tercer.
Un qua…
—Sí? —L’Ethan. Tremolós, callat. Estudio el costat que veig de la casa, però no el trobo.
—Soc l’Anna. De l’altra banda del parc.
Ell ensuma.
—Hola.
—Què passa? He sentit un xiscle.
—Ah. No… no. —Tus—. No passa res.
—He sentit xisclar algú. Era la teva mare?
—No passa res —repeteix—. Ell ha perdut els nervis.
—Necessites ajuda?
Una pausa.
—No.
Dos tons em quequegen a l’orella. Ha penjat.
La casa em mira amb un aire neutral.
En David… En David és fora, avui. O ha tornat? Truco suaument a la porta del soterrani i el crido. Durant un instant temo que no m’obri la porta alguna desconeguda mig adormida, que m’expliqui que en David ha de tornar d’aquí a una estona, i si no em faria res que se’n torni al llit, moltes gràcies.
Res.
Ho ha sentit? Ho ha vist? Marco el seu número.
Quatre tons, llargs i calmats, i després una salutació genèrica gravada: «Ens sap greu. La persona a qui ha trucat…». Una veu de dona, sempre és de dona. Potser nosaltres fem un to més de disculpa.
Toco «Cancel·lar». Acarono el mòbil com si fos una llàntia màgica de la qual pogués brollar un geni, disposat a oferir la seva saviesa i a concedir-me desitjos.
La Jane ha xisclat. Dues vegades. El seu fill ha negat que passés res de dolent. No puc avisar la policia. Si no ha confiat en mi per dir-me la veritat, segur que no dirà res a uns homes uniformats.
Les ungles em graven unes petites falçs al palmell de la mà.
No, hi he de tornar a parlar… o millor amb ella. Clavo el dit al botó «Recents» de la pantalla i marco el número dels Russell. Només truca un cop abans no l’agafen.
—Sí. —És l’Alistair, amb la veu de tenor més agradable que sap fer.
Recupero l’alè.
Miro amunt: és allà, a la cuina, amb el telèfon a l’orella. I un martell a l’altra mà. No em veu.
—Soc l’Anna Fox, del número dos-cents tretze. Ens vam conèixer…
—Sí, me’n recordo. Hola.
—Hola —dic, i voldria no haver-ho dit—. He sentit un xiscle ara mateix, i volia comprovar…
Se’m gira d’esquena i deixa el martell damunt del marbre —el martell; és això, el que ha espantat la Jane?—, i es posa la mà a la nuca, com si es consolés a si mateix.
—Perdoni, què diu que ha sentit? —pregunta.
No m’ho esperava, això.
—Un xiscle… —dic. No: que soni autoritari—: Un xiscle. Fa un minut.
—Un xiscle? —Com si fos una paraula en un altre idioma. Sprezzatura. Shadenfreude. Xiscle.
—Sí.
—Des d’on?
—De casa seva. —Gira’t. Et vull veure la cara.
—Això… aquí no hem xisclat, l’hi puc prometre. —Sento que fa un riure ofegat, i veig que es repenja a la paret.
—Però l’he sentit. —«I el seu fill m’ho ha confirmat», penso, però no l’hi diré… Potser el trauria de polleguera, potser el faria enrabiar.
—Crec que deu haver sentit alguna altra cosa. O potser el crit venia d’una altra banda.
—No, he sentit ben clar que venia de casa seva.
—A casa només hi som el meu fill i jo. Jo no he xisclat, i estic segur que ell tampoc.
—Però jo he sentit…
—Senyora Fox, em sap molt greu, però l’he de deixar… Tinc una altra trucada. Aquí tot està bé. No hem xisclat, l’hi prometo!
—Vostè…
—Que passi un bon dia. Gaudeixi del temps.
Miro com penja, i torno a sentir els dos tons de la línia. Agafa el martell del marbre i surt de la cuina per la porta del fons.
Em quedo bocabadada davant del telèfon, com si l’aparell m’ho pogués explicar.
I just aleshores, quan torno a mirar a casa dels Russell, la veig al pòrtic de davant. S’atura un moment, com una suricata ensumant un depredador, abans de baixar les escales. Gira el cap a dreta i esquerra, i altre cop a la dreta; per fi se’n va cap a l’oest, en direcció a l’avinguda, i la posta de sol li forma un halo a la coroneta del cap.