18

—Deus estar morta d’avorriment —diu quan obro la porta del vestíbul. Llavors m’envolta amb una abraçada. Em poso a riure, nerviosa—. Estàs tipa d’aquelles pel·lícules en blanc i negre, segur.

Se’n va cap a dins tota decidida. Jo encara no he dit ni piu.

—T’he portat una cosa. —Somriu alhora que fica una mà dins la bossa—. És fred, també. —Una ampolla de Riesling molla. Em fa venir aigua a la boca. Fa segles que no he pres vi blanc.

—Oh, no hauries…

Però ja se’n va bufant cap a la cuina.

Al cap de deu minuts estem traguejant el vi. La Jane encén un Virginia Slim, i després un altre, i aviat la sala s’omple de fum, que es recargola damunt nostre i bull sota els llums del sostre. El meu Riesling té gust de fum. M’adono que no em molesta; em recorda la facultat, les nits sense estels a fora de les tavernes de New Haven, homes amb boques com de cendra.

—Tens molt merlot, aquí —diu, observant el taulell de la cuina.

—El demano a l’engròs —responc—. M’agrada.

—Cada quant en demanes?

—Només uns quants cops a l’any. —Almenys una vegada al mes.

Assenteix amb el cap.

—I quant de temps vas dir que fa, que estàs així? —em pregunta—. Sis mesos?

—Gairebé onze.

—Onze mesos. —Forma una o petita amb els llavis—. No sé xiular, però imagina’t com si hagués xiulat. —Esclafa el cigarret en un bol de cereals, forma una teulada amb els dits i s’inclina endavant, com si resés—. I què fas tot el dia?

—Aconsello gent —dic amb noblesa.

—A qui?

—Gent que estan en línia.

—Ah.

—I rebo classes de francès per internet. I jugo a escacs —afegeixo.

—A l’ordinador?

—A l’ordinador.

Passa un dit resseguint la línia que deixa el vi a la copa.

—De manera que internet és, com si diguéssim…, la teva finestra al món —diu.

—Bé, la finestra de veritat és aquesta. —Faig un gest cap a la vidriera que té darrere seu.

—El teu telescopi —replica, i em pugen els colors—. Faig broma.

—Em sap molt greu el…

Fa un gest per treure-hi importància i fa una pipada al cigarret.

—Oh, calla! —El fum li vessa per la boca—. Tens un tauler d’escacs de veritat?

—Hi jugues?

—Abans hi jugava. —Deixa el cigarret repenjat al bol—. Ensenya’m què tens.

Quan estem totalment immerses en la primera partida, sona el timbre. Les cinc en punt: el paquet de la farmàcia. La Jane fa els honors.

—Medicaments a domicili! —diu amb un crit agut, quan torna del vestíbul—. Et serveixen de res?

—Són estimulants —dic mentre destapo la segona ampolla. Ara un merlot.

—Vaja, això és una festa.

Mentre bevem i mentre juguem, xerrem. Totes dues som mares d’un fill únic, com jo ja sabia; totes dues som navegants, cosa que no sabia. Ella prefereix navegar en solitari, i jo soc més d’anar dos al vaixell, o ho era, si més no.

Li explico la meva lluna de mel amb l’Ed: que vam llogar un Alerion, una nau de deu metres, i vam navegar per les illes gregues, saltant com la bola d’una màquina del milió entre Santorini i Delos, Naxos i Mikonos.

—Nosaltres dos sols —recordo—, solcant l’Egeu.

—Igual que a Calma total —diu la Jane.

M’empasso un glop de vi.

—Crec que a Calma total eren al Pacífic.

—Val, doncs tret d’això, igual que a Calma total.

—A més, ells surten a navegar per refer-se d’un accident.

—Sí, tens raó.

—I llavors els rescata un psicòpata que intenta matar-los.

—Em deixaràs dir el que vull o no?

Mentre mira el tauler tota concentrada, me’n vaig a la nevera a buscar una barra de Toblerone i la tallo a trossos desiguals amb un ganivet de cuina. Ens asseiem a taula, mastegant. Llaminadures per sopar. Com l’Olivia.

Més tard:

—Tens gaires visites? —Acarona l’alfil i el fa lliscar per sobre del tauler.

Sacsejo el cap i sacsejo el vi coll avall.

—Cap. Tu i el teu fill.

—Com és? Bé, per què no?

—No ho sé. Els meus pares ja no hi són, i jo treballava massa per tenir gaires amics.

—Ningú de la feina?

Penso en en Wesley.

—El consultori el portàvem entre dos —dic—. De manera que ara ell té el doble de feina, i està molt ocupat.

Em mira.

—Que trist.

—No cal que m’ho diguis.

—Almenys tens mòbil?

Assenyalo el fix, que està amagat en un racó del taulell de la cuina i em dono uns copets a la butxaca.

—Un iPhone antic, però que funciona. Per si em truca el meu psiquiatre. O algú altre. El llogater.

—L’atractiu llogater.

—Sí, l’atractiu llogater. —Faig un glop de vi i li prenc la reina.

—Quina mala bava! —Aparta una brossa de cendra de la taula i deixa anar una forta riallada.

Després de la segona partida em demana de fer una volta per la casa. Dubto, només un moment; l’última persona que ha examinat la casa de dalt a baix va ser en David, i abans d’ell… De debò que no me’n recordo. La Bina no ha passat mai de la planta baixa; el doctor Fielding està confinat a la biblioteca. Només de pensar-ho em sembla una cosa molt íntima, com si estigués a punt de guiar un nou amant agafat per la mà.

Però hi accedeixo, i l’acompanyo habitació per habitació, pis per pis. L’habitació vermella: «Em sento com atrapada en una artèria». La biblioteca: «Quants llibres! Els has llegit tots?». Faig que no amb el cap. «N’has llegit algun?». Faig una rialleta.

L’habitació de l’Olivia: «Potser un xic petita? És massa petita. Necessita una habitació on pugui créixer, com la de l’Ethan». El meu estudi, en canvi: «Oooh i aaah!», fa la Jane. «En una sala així sí que hi pot fer feina, una noia».

—Bé, més que res hi jugo a escacs i parlo amb enclaustrats. Si d’això en dius fer feina…

—Guaita. —Deixa el got a l’ampit de la finestra i es fica les mans a les butxaques del darrere. S’inclina cap a la finestra—. Ve’t aquí la casa —diu, mirant casa seva, amb una veu més greu, gairebé ronca.

Fins ara era tan alegre, tan divertida, que quan l’he vist tan seriosa m’ha fet una mena d’ensurt, és com una agulla saltant fora del vinil.

—Ve’t aquí la casa —repeteixo.

—És bonica, oi? Una bona casa.

—Sí que ho és.

Mira atentament a fora un minut més. Després tornem a la cuina.

Encara més tard:

—Et fa gaire servei, allò? —pregunta la Jane, voltant per la sala d’estar, mentre jo sospeso el meu proper moviment.

El sol cau de pressa; ella, amb el jersei groc, sota aquesta llum tan fràgil, sembla un espectre que flota per casa meva.

Assenyala el paraigua, repenjat com un borratxo a la paret del fons.

—Més del que et penses —contesto. Em deixo anar cap al respatller de la cadira i descric la teràpia del pati del doctor Fielding. El meu avenç vacil·lant més enllà de la porta, cap enfora, i per les escales, la bombolla de niló que em protegeix de l’oblit; la claredat de l’aire exterior, el moviment del vent.

—Interessant —diu la Jane.

—Crec que s’hauria de dir «ridícul».

—Però funciona? —em pregunta.

—Més o menys —dic arronsant les espatlles.

—Bé —diu, donant uns copets al mànec del paraigua, com si els donés al cap d’un gos—. Aquí el tens.

—Escolta, quan fas els anys?

—Em vols comprar alguna cosa?

—Ei, amb calma.

—De fet, és aviat —dic.

—El meu també.

—L’onze de novembre.

Es queda bocabadada.

—El meu també és l’onze!

—Ho dius de broma.

—No, no. L’onze de l’onze.

Alço la copa.

—Per l’onze de l’onze.

Brindem.

—Tens paper i bolígraf?

En vaig a buscar en un calaix i els hi deixo al davant.

—Vine, seu aquí —em diu la Jane—. Posa bona cara. —Jo pestanyejo.

La Jane mou el bolígraf sobre el full amb traços curts i precisos. Jo observo com va prenent forma la meva cara: els ulls enfonsats, els pòmuls suaus i la barbeta llarga.

—Sobretot, capta la barra tan prominent que tinc —li demano, però ella em fa callar.

Durant tres minuts va dibuixant, i s’atansa la copa als llavis dues vegades.

—Voilà —fa, ensenyant-me el full.

L’estudio. La similitud és impressionant.

—Molt aconseguit!

—Sí, oi?

—En pots fer més?

—Vols dir altres retrats, a més del teu? Potser no t’ho creuràs, però sí.

—No, vull dir… animals, saps?, o natures mortes. Al natural.

—No ho sé. El que m’interessa sobretot és la gent. Com tu. —Amb una floritura, fa la signatura en un racó—. Té. Un original de la Jane Russell.

Deso l’esbós en un calaix de la cuina, el mateix on tinc les tovalles bones. Si no, segurament se’m tacaria.

—Déu-n’hi-do! Quina mà! —Estan escampades com gemmes sobre la taula—. Què fa aquella?

—Quina?

—La rosa. L’octagonal. No, sexagonal.

—Hexagonal.

—D’acord.

—És l’Inderal, un betablocador.

La mira mig aclucant els ulls.

—És per als atacs de cor.

—I també per als atacs de pànic. Fa baixar el ritme cardíac.

—I aquella què és? La blanca ovalada petita.

—Aripiprazole. Un antipsicòtic atípic.

—Sona molt fort.

—Sona i ho és, en alguns casos. Per a mi tan sols és un complement més. Em fa conservar el seny. I m’engreixa.

Fa que sí amb el cap.

—I aquella?

—Imipramina. Tofranil. Contra la depressió. I també et fa mullar el llit.

—Mulles el llit?

—Avui podria ser. —Prenc un glop de vi.

—I aquesta?

—Temazepam. Per dormir. Per a més tard.

Assenteix.

—I se suposa que has de prendre tot això amb alcohol?

M’empasso la saliva.

—No.

Fins que no m’empasso les pastilles coll avall no recordo que ja me les he pres aquest matí.

La Jane tomba el cap enrere, i la seva boca és una font de fum.

—Si us plau, no diguis escac i mat. —Fa una rialleta—. El meu ego no en pot acceptar tres de seguits. Pensa que fa anys que no hi jugava.

—Es nota —li dic.

Fa un esbufec i riu, ensenyant un tresor d’empastaments de plata.

Estudio els meus presoners: les dues torres, els dos alfils i una cadena de peons presidiaris. La Jane m’ha pispat un sol peó i un cavall solitari. Veu que estic mirant i tomba el cavall de costat.

—Cavall a terra —diu—. Avisa el veterinari.

—M’encanten els cavalls —li dic.

—Mira això: una recuperació miraculosa. —Posa el cavall dret i li acarona la crinera de marbre.

Somric i m’acabo el vi negre. Ella em torna a omplir la copa. La miro.

—M’encanten les teves arracades, també.

Se n’agafa una i després l’altra: un petit cor de perles a cada orella.

—Un regal d’un nòvio que vaig tenir —diu.

—A l’Alistair no li fa res que les portis?

Hi rumia i es posa a riure.

—Dubto que l’Alistair ho sàpiga. —Esperona la roda de l’encenedor amb el polze i li fa fer un petó a un cigarret.

—Que sàpiga que les portes o que sàpiga de qui són?

Fa una pipada, i llança una fletxa de fum a un costat.

—Ni l’una cosa ni l’altra. Pot ser molt difícil, l’Alistair. —Fa picar el cigarret contra la vora del bol—. No m’interpretis malament: és bon home i bon pare. Però és controlador.

—I això?

—Doctora Fox, m’està analitzant? —em pregunta. La veu és suau, però la mirada és una mica freda.

—En qualsevol cas, estic analitzant el teu marit.

Fa una altra pipada i arrufa les celles.

—Sempre ha estat així: no gaire confiat. Almenys amb mi.

—Per què?

—Oh, jo era una nena rebel —diu—. Dis-so-lu-ta és la paraula. Bé, és el que ell… és la paraula que fa servir ell. Males companyies i males decisions.

—Fins que vas conèixer l’Alistair?

—Fins i tot aleshores. Vaig trigar algun temps a eliminar tot el que tenia de dolent.

No pot ser que trigués gaire, penso: per l’aspecte que té, devia ser mare amb vint-i-pocs anys.

Ara branda el cap.

—Vaig estar amb una altra persona durant un temps.

—Qui era?

Fa una ganyota.

—Exacte, era. No paga la pena parlar-ne. Tots hem comès errors. —No dic res—. De tota manera, allò es va acabar. Però la meva vida familiar encara… —Grata l’aire amb els dits—… és un repte. Aquesta és la paraula.

—Le mot juste.

—Aquestes classes de francès et donen bon resultat!

—Somriu amb les dents serrades, inclinant el cigarret amunt.

—Com és que la vida familiar és un repte per a tu? —insisteixo.

Deixa anar una alenada. Un torterol perfecte s’enfila amunt trontollant.

—Torna-ho a fer —dic, sense voler.

Ho fa. M’adono que estic beguda.

—Aviam —diu, gargamellejant—, no és una sola cosa. És complicat. L’Alistair és difícil. Les famílies són difícils.

—Però l’Ethan és un bon noi, i ho dic com a persona que reconeix un bon noi quan el veu —afegeixo.

Em mira als ulls.

—M’alegro que ho pensis. Jo també ho crec. —Torna a fer picar el cigarret contra el llavi del bol—. Deus enyorar la teva família.

—Sí. Moltíssim. Però hi enraono cada dia.

Assenteix. Té els ulls una mica vidriosos; també deu estar beguda.

—Però no és el mateix que si fossin aquí, oi?

—No. És clar que no.

Assenteix una segona vegada.

—En fi, Anna, ja veus que no et pregunto què t’ha fet tornar així.

—Ho dius pel sobrepès? Pels cabells prematurament grisos? —Realment vaig trompa.

Ella pren un glop de vi.

—Agorafòbica.

—Bé… —Bé, com que ens estem fent confidències, suposo—: Un trauma. Igual que a tothom. —Bellugo els dits neguitosa—. Vaig caure en una depressió. Molt forta. No m’agrada recordar-ho, allò.

Però la Jane mou el cap.

—No, no, ho comprenc… No és assumpte meu. I suposo que no pots convidar gent a una festa a casa. Sols penso que hem de trobar-te més passatemps. A banda dels escacs i les pel·lícules en blanc i negre.

—I l’espionatge.

—I l’espionatge.

Hi rumio.

—Abans feia fotografies.

—I pel que sembla, encara en fas.

Això mereix un somriure.

—Cert. Volia dir fotografia a l’exterior. M’agradava.

—Si fa no fa com les del web Humans of New York?

—Més aviat fotografia de natura.

—A Nova York?

—A Nova Anglaterra. Hi anàvem de tant en tant.

La Jane es gira cap a la finestra.

—Mira això —diu, assenyalant cap a ponent, i hi miro: una posta que no val res, el pòsit del capvespre, el perfil d’edificis com retallats en paper contra la llum. Un ocell vola en cercles a prop—. Això és natura, oi?

—Tècnicament, sí. En part, però jo vull dir…

—El món és un lloc bonic —insisteix ella, i ho diu de debò; no se li ha alterat la mirada, ni la veu. Els seus ulls enxampen els meus i els retenen—. No ho oblidis. —S’inclina i esclafa el cigarret al fons del bol—. I no ho enyoris.

Em trec el mòbil de la butxaca, l’encaro cap a la finestra i faig una foto. Miro la Jane.

—Ben fet! —diu amb veu ronca.