97

L’aigua em ve directament a la cara quan s’obre la portella. L’escala es desplega ràpidament amb un grinyol metàl·lic. A baix, l’Ethan crida, però el vent s’endú les seves paraules.

Tanco els ulls ben fort per protegir-me de la pluja i m’enfilo. Un, dos, tres, quatre esglaons freds i relliscosos, l’escala cruixint sota el meu pes. Quan arribo al setè esglaó, noto que el cap gairebé ja m’arriba al terrat, i el soroll…

El soroll gairebé em tomba enrere. La tempesta rugeix com un animal. El vent urpa l’aire, l’esquinça. La pluja, afilada com ullals, se’m clava a la pell. L’aigua em cau per la cara, m’aixafa els cabells…

Noto la seva mà que m’agafa el turmell.

El sacsejo, frenètica, m’impulso cap amunt i surto rodolant a un costat, entre la trapa i la claraboia. Repenjo una mà al vidre encorbat de la cúpula i em poso dreta amb penes i treballs. Obro els ulls.

El món em dona voltes. Em sento a mi mateixa gemegar enmig de la tempesta.

Fins i tot en la foscor puc veure que el terrat és una selva. Les plantes desborden les torratxes i les jardineres; les parets estan cobertes de plantes enfiladisses. L’heura cobreix l’aparell de ventilació. Davant meu hi ha la carcassa de l’emparrat, de gairebé quatre metres de llargada, inclinada a un costat sota el pes de les fulles.

I entremig de tot plegat, la pluja no cau, sinó que oneja i s’infla com uns enormes llençols d’aigua. Ja tinc la bata enganxada a la pell.

Em giro lentament, em noto els genolls dèbils. En tres dels costats hi ha una caiguda de quatre pisos; a l’est, el mur de Saint Dymphna’s s’alça com una muntanya.

El cel a sobre meu. Espai a tot el voltant. Cargolo els dits. Les cames se’m dobleguen. Respiro a batzegades. El soroll referma.

Més enllà veig el forat fosc de la trapa. I sortint d’ella un braç que intenta protegir-se de la pluja: l’Ethan.

Ara ell també surt al terrat, fosc com una ombra, l’obrecartes com una punxa platejada en una mà.

Ensopego, trontollo enrere. Topo amb el peu contra la cúpula de la claraboia; noto que el vidre tremola lleument; «És molt prima», em va advertir en David. «Si hi cau una branca al damunt, s’endurà tota la claraboia sencera per davant».

L’ombra se m’acosta. Crido, però el vent m’arrenca el xiscle dels llavis i se l’endú com una fulla morta.

Durant uns instants, l’Ethan retrocedeix, sorprès. Després es posa a riure.

—No et sentirà ningú —crida entre els udols del vent—. Som en un… —En aquest moment la cortina de pluja encara cau amb més intensitat.

No puc anar més enrere sense trepitjar la claraboia. Faig un pas al costat, molt petit, i el peu frega el metall moll. Miro cap avall. La regadora que li va caure aquell dia a en David.

L’Ethan s’apropa, xop de la pluja, els ulls brillants a la cara fosca, panteixant.

M’inclino, agafo la regadora, la balancejo cap a ell, però estic marejada, perdo l’equilibri i la regadora em rellisca de les mans, se m’escapa.

Ell s’ajup.

I jo corro.

Enmig de la foscor, enmig d’aquella selva, temorosa pel cel embravit però aterrida pel noi que em segueix. Mentalment traço un mapa del terrat: la filera de boixos a l’esquerra, els parterres de flors just després. A la dreta, jardineres buides, sacs de terra repenjats uns contra els altres com borratxos. I just davant meu, el túnel de l’emparrat.

Estrèpit de trons. Un llamp il·lumina els núvols, tenyeix el terrat de llum blanca. Cortines de pluja que s’agiten a batzegades. Les envesteixo i les travesso. En qualsevol moment, el cel podria caure i esclafar-me com un munt de runa, però tot i així el cor em batega, la sang m’escalfa les venes, mentre em precipito cap a l’emparrat.

Una cortina d’aigua cobreix l’entrada. La travesso per entrar al túnel, fosc com la gola del llop, humit com una selva. Aquí, sota el dosser de branques i de lona, hi ha més silenci, com si s’hagués esmorteït el so; sento el meu propi panteix. A un costat hi ha el petit banc. «Cap a les estrelles a través de l’adversitat».

Són a l’altre extrem del túnel, just on esperava que fossin. M’hi acosto corrent. Les agafo amb les dues mans. Em giro.

Darrere la cascada d’aigua hi ha una silueta. Així és com el vaig conèixer, recordo, la seva ombra dibuixada al vidre glaçat de la porta de casa.

I llavors travessa la cortina de pluja.

—Això és perfecte. —S’eixuga l’aigua de la cara, se m’acosta. Té l’abric amarat; la bufanda li penja del coll. L’obrecartes li sobresurt de la mà—. Li volia trencar el coll, però això és molt millor. —Alça una cella—. Estava tan fotuda que va saltar del terrat.

Nego amb el cap.

Ara somriu.

—Creu que no? Què hi té aquí?

Les tisores de podar se’m mouen a les mans —pesen i jo estic tremolant—, però les alço apuntant-lo al pit mentre avanço cap a ell.

Ara ja no somriu.

—Deixa això a terra —diu.

Faig que no amb el cap. Un pas més. Ell vacil·la.

—Deixa-ho a terra —repeteix.

Faig un pas més, tanco les tisores d’un cop sec.

Parpelleja mirant l’obrecartes que du a la mà.

I llavors retrocedeix cap a la cortina de pluja.

M’espero un moment, respirant amb dificultat. Ha desaparegut.

Lentament, lentament, avanço cap a l’arc de l’entrada. Allà m’aturo, els esquitxos em mullen la cara, i trec la punta de les tisores a través de la cascada, com una vareta màgica.

Ara.

Faig una estocada amb les tisores i travesso la cortina d’aigua. Si m’està esperant, serà…

Quedo glaçada amb els cabells gotejant, la roba amarada. No hi és.

Dono una ullada al terrat.

No hi ha rastre d’ell entre els boixos.

Ni a prop de l’aparell de ventilació.

Ni als parterres de flors.

Cau un llamp i tot el terrat s’il·lumina de blanc. Està desert, només veig una selva de plantes i la pluja gèlida.

Però si no és aquí, llavors…

Se’m llança a sobre per darrere, de manera tan sobtada i violenta que em surt un crit inconscientment. Em cauen les tisores i caic a terra amb ell, pico de genolls i em clavo un cop de cap contra el terra moll; sento el crac. La boca se m’omple de sang.

Rodolem pel paviment, una, dues vegades, fins que els nostres cossos s’estavellen a la vora de la claraboia. Noto que vibra.

—Puta —mussita amb l’alè calent a la meva orella, i de seguida s’aixeca i em clava el peu al coll.

M’ofego.

—No es pensi que me la fotrà. —Té la veu ronca—. Ara saltarà d’aquest terrat. I, si no ho fa, la tiraré jo. Vostè mateixa.

Veig les gotes de pluja que repiquen sobre el paviment al meu costat.

—Quina banda tria? El parc o el carrer?

Tanco els ulls.

—La teva mare… —xiuxiuejo.

—Què?

—La teva mare.

La pressió al coll es redueix una mica.

—La meva mare?

Assenteixo.

—Què passa amb la meva mare?

—Em va dir…

Ara em pressiona més fort, gairebé no puc respirar.

—Què li va dir?

Els ulls em surten de les òrbites. La boca se m’obre. Em venen nàusees.

Torna a afluixar la pressió.

—Què et va dir?

Respiro fondo.

—Em va dir —continuo— qui és el teu pare.

No es mou. La pluja em banya la cara. El gust de sang s’intensifica.

—És mentida.

Tusso, moc el cap contra el terra.

—No.

—Vostè ni tan sols sabia qui era ella —diu—. Es pensava que era una altra persona. No sabia que jo era adoptat. —Torna a pressionar-me el coll amb el peu—. O sigui que no…

—M’ho va dir. Jo no… —M’empasso la saliva, tinc la gola inflada—. En aquell moment no ho vaig entendre, però em va dir…

Torna a quedar en silenci. L’aire em penetra al coll amb un so sord. La pluja repica sobre el paviment.

—Qui?

No dic res.

—Qui? —Em clava una coça a l’estómac. Agafo aire, em retorço, però ell ja m’ha agafat per la samarreta i m’estira per fer-me posar de genolls. Caic endavant. Em clava la mà al coll i pressiona fort.

—Què li va dir? —crida.

Furgo amb els dits per alliberar-me el coll. Em comença a aixecar i jo m’aixeco amb ell, amb els genolls tremolosos, fins que quedem cara a cara.

Se’l veu tan jove, amb la pell fina banyada per la pluja; els llavis molsuts, els cabells enganxats al front. «Un noi molt agradable». Darrere d’ell veig l’extensió del parc, l’enorme ombra de casa seva. I als meus talons noto la vora de la claraboia.

—Digui-m’ho!

Intento parlar, no puc.

—Digui-m’ho.

Em venen arcades.

Afluixa una mica la mà amb què m’agafa el coll. Abaixo la mirada. Encara té l’obrecartes.

—Era un arquitecte —panteixo.

Em mira fixament. La pluja no para de caure al voltant, entremig nostre.

—Li agradava la xocolata negra —dic—. Li deia «campiona» a la teva mare. —Li cau la mà del meu coll—. Li agradaven les pel·lícules. A tots dos. Els agradava…

Arruga el front.

—Quan l’hi va dir, tot això?

—El vespre que em va venir a veure. Em va dir que t’estimava.

—Què li va passar? On és?

Tanco els ulls.

—Es va morir.

—Quan?

Brando el cap.

—Fa temps. Això ja no importa. Es va morir i ella es va ensorrar.

Em torna a agafar pel coll i se m’obren els ulls de cop.

—Sí que importa. Quan…

—El que importa és que t’estimava —dic amb veu ronca.

Queda paralitzat. Deixa caure la mà del meu coll.

—T’estimava —repeteixo—. Tots dos t’estimaven.

L’Ethan se’m queda mirant fixament, amb l’obrecartes agafat a la mà, i faig una respiració profunda.

I llavors l’abraço.

Es posa rígid, però llavors el cos se li relaxa. Ens quedem allà sota la pluja, els meus braços al seu voltant, les seves mans als costats.

Tentinejo una mica, em marejo, i ell em subjecta quan em desplomo de cantó. Quan em torno a redreçar, hem canviat les posicions, i ara tinc les mans sobre el seu pit, li noto els batecs del cor.

—Tots dos t’estimaven —mussito.

I llavors, amb tot el meu pes, em repenjo en el seu cos i l’empenyo cap a la claraboia.