OCÀS

L’Aurora va deixar que la brisa li desfés les ondes del cabell i que li sacsegés el vestit. Estava molt elegant amb aquell model de crespó de seda artificial color granat que havia comprat als magatzems El Siglo feia mesos, i que tot just estrenava aquell vespre.

Havia decidit mudar-se en record d’aquella nit llunyana de feia gairebé dos anys en què la Lita l’havia convidat a sopar al trencaones. Totes dues s’havien vestit com si fos una nit de festa, i havia volgut recrear les sensacions que va sentir llavors. Les que van precedir el desastre.

Mentre recorria el passeig que vorejava l’escullera va aspirar el ventijol que desprenia l’escuma. El seu gust salobre se li va enganxar a la pell, a la roba i a la cabellera que embrollava l’oratge.

Malgrat l’hora tardana, la llum estival es resistia a marxar i banyava les onades d’una claror rogenca. Que diferent li semblava tot ara… Molt més calmat, infinitament més rítmic en la seva cadència assossegada.

Retallant-se en la nitidesa del cel, la torre del far emergia al fons del dic com un punt final. Com un símbol de la seva història d’amor fallida.

Una fiblada d’angoixa se li va clavar al pit i es va penedir d’haver volgut recrear aquell dia fatídic. No sabia per què s’havia deixat endur pel rampell irracional que l’abocava sempre a la nostàlgia, un impuls que de vegades es tornava balsàmic, però que en aquell instant no tenia res a veure amb l’emoció dolça que li produïa el record dels bons moments.

Ara només podia pensar en l’astorament que havia sentit quan, asseguda davant de la Lita, havia escoltat la seva proposta insòlita. Mai abans se li hauria acudit pensar que ella fos capaç de projectar una vida que la deixés al marge. Fins llavors, havia estat convençuda que els seus sentiments eren mutus, que les seves vides confluïen en una única aspiració, que era la de fer-se mútuament felices.

De cop i volta, havia vist que no era així. I la decepció inicial s’havia transformat ràpidament en un enuig colèric que finalment s’havia convertit en pena, una aflicció que perseverava en el seu ànim com l’esclat constant del mar contra l’escullera.

Va aturar-se a la vora del rompent i va veure que la llum ja agonitzava. El sol davallava en l’horitzó i vessava una claror fulgent sobre la superfície del mar. Però l’Aurora es mostrava insensible a la seva bellesa. Amb els ulls clavats en el roquissar que s’estenia sota els seus peus, va notar com l’encant de l’espigó s’esvania. Ara s’adonava que aquell indret costaner no feia altra cosa que esbiaixar els elements: el cel, el mar i la terra. Perquè en aquella franja mortuòria tot venia a morir, com les onades.

Una parella va passar al seu costat agafada de bracet. L’Aurora no va poder evitar mirar-los. La dona reia, animada, i sota el barret borsalino de l’home li va semblar veure també un somrís. Aquella imatge idíl·lica li va fer pensar en en Ramon. Ella també podria haver passejat de bracet amb ell, i hauria rigut com ho feia aquella dona. Al seu costat se sentia a gust, perquè sabia encendre en el seu ànim la jovialitat apagada. Però era l’únic foc que l’inspector havia pogut encendre.

La darrera resplendor del sol va començar a fondre’s amb les primeres ombres. El far destacava encara més en el firmament, ple d’estrelles.

L’Aurora va fer el trajecte final d’esma. L’enyorança se li enredava en els pensaments com el cabell en el vent que recorria la dàrsena. Era gairebé un dolor físic. Un turment que l’enyor semblava haver despertat d’una letargia de mesos. Feia molt de temps que no sentia un patiment així. Però ara, conscient de la seva solitud, eterna i obstinada com l’oceà, tornava el vell suplici de les ferides.

El mar insistia en la seva modulació incessant. El seu bram brollava des del fons dels mil·lennis i atorgava a l’ambient un matís d’eternitat. En aquella imminència de temps i d’espai, l’Aurora es va sentir minúscula, però, curiosament, les seves emocions li semblaven més intenses que mai.

Tot d’una, els seus sentiments convergien en l’udol marítim com si s’hi volguessin fusionar. Així, va pensar, devia sentir-se Ulisses quan el cridaven les sirenes. Com se sentia ara ella, temptada pel cant seductor de les onades, que la convidaven a deixar enrere el dolor.

Atreta pel sobtat consol que li oferia la perspectiva d’abraçar el mar, l’Aurora no s’havia adonat que ja era a tocar del restaurant. A través de les finestres podia veure les taules i la felicitat dels comensals, que semblava invulnerable, aliena al perill d’un possible naufragi.

De sobte, un reflex al vidre va cridar-li l’atenció.

Sobre la superfície transparent li havia semblat reconèixer un rostre conegut. Sabia que només es tractava d’una il·lusió però, tot i així, l’Aurora s’hi va acostar.

Mentre s’apropava una mica més a la finestra, una presència rere seu la va alertar i va girar-se de cop.

La seva mirada trista es va il·luminar en topar amb els seus ulls obscurs.

Era la Lita.