Barcelona, 4 de maig de 1930

Estimadíssim Ramon,

No sé ni per on començar aquesta carta. El que t’haig de dir em pesa al cor i em turmenta, perquè sé que no és el que t’agradaria llegir i és possible que m’allunyi definitivament de tu. De fet, jo mateixa hauria preferit haver pogut escriure’t una carta diferent, una lletra esperançada, alegre, que et fes feliç. Però perquè això hagués estat possible hauria calgut que jo compartís la mateixa joia i la mateixa il·lusió que tu. I, malauradament, no és així.

Jo no vull enganyar-te, Ramon, ni tampoc aprofitar-me dels teus nobles sentiments per aconseguir una estabilitat i una vida confortable. Mai trairé la sinceritat que ens tenim.

Fa anys que som amics i darrerament hem estat molt més que això. No cal que et digui el que ha representat per a mi la teva amistat i el teu suport incondicional. Prou que ho saps. Mai t’estaré suficientment agraïda per tot el que has fet per mi, per la teva estimació sincera, pel teu immens desig de fer-me sentir bé.

Però, estimat Ramon, no és a la teva mà aconseguir-ho. No perquè no en siguis capaç, ho hauries estat si el meu cor no fos només un òrgan físic. Però des que me’l van trencar és ell qui s’ha tornat incapaç, i ara tan sols batega com un simple acte vital.

Tu saps que he provat d’oblidar, de passar pàgina, d’obrir-me de nou a l’amor, i al teu costat he estat a punt d’aconseguir-ho. Però era una estimació feta més d’agraïment i d’estima que de veritable passió. I no vull estar amb tu mentre els meus pensaments els ocupa el record d’una altra persona.

Aquell amor que vaig viure estarà per sempre amb mi, ara me n’adono. És un fet que haig d’acceptar. No vol dir que em rendeixi, simplement que haig de viure amb això. No dic que no hi hagi persones capaces de tornar a enamorar-se després d’una decepció, de tornar a il·lusionar-se, encara que sigui d’una altra manera, i de viure cada relació d’una forma diferent.

Tant de bo hagués estat el meu cas, perquè no hauria pogut trobar cap home millor que tu, ningú que m’estimés com ho fas tu, ningú que em fes sentir tan valorada com tu has fet que em senti. Però ja t’he dit que vull ser honesta, com sempre ho he estat.

Ets de les poques persones que coneixen el meu amor prohibit i frustrat i encara és l’hora que m’hagis de fer el més petit retret. Sempre has estat comprensiu amb mi, i de vegades penso que em valores més del que em mereixo. Per això em sap tant de greu escriure el que ara escric. És terrible sentir que et decebo, tot i que sé que em diràs que no ho faig. Però jo sé que sí, que tenies l’esperança que podria oblidar aquest amor no correspost i que donaria una oportunitat a nous sentiments.

Tot i així, em queda el consol de dir-te que has estat a punt d’aconseguir-ho, que ets l’única persona que ha fet que em plantegés una segona relació i que m’ha proporcionat moments d’autèntica felicitat. De fet, ets dels pocs que ha posat una mica de llum en aquest túnel fosc que és la meva vida des que ella se’n va anar.

T’estimo, Ramon, però no estic a l’altura del teu amor i això a la llarga ens faria desgraciats a tots dos. Com t’he dit, jo ja he assumit que sempre m’acompanyarà l’enyor per aquella passió única que va sacsejar la meva existència. Haig de viure amb això.

No cal que et digui que pots comptar amb la meva amistat incondicional i amb el meu afecte sincer, però no puc acceptar la teva proposta de matrimoni. No seria honesta amb tu i em sentiria malament per tu, que mereixes una dona que t’estimi de veritat.

Disculpa que t’hagi respost per carta, però no em trobava amb ànims de dir-t’ho en persona. Sé que ho entendràs.

Rep una abraçada plena d’afecte de la teva amiga que t’estima.

Aurora