LA GRAN PALANCA

A força de seguir en Narcís i, més recentment, el doctor Obiols, la Matilde havia perfeccionat les seves tècniques d’espionatge. A l’armari del seu dormitori aplegava un variat assortit de barrets, mocadors, vanos i ombrel·les que li facilitaven amagar-se.

Aquell matí de desembre s’havia decantat per un capell d’ala ampla que duia encastat fins al front. S’havia posat de moda dur-los així d’arrapats al cap, sobretot els cloche, que eren els preferits de les noies que seguien l’estil garçonne. A ella, però, no li agradava aquell tipus de barret de campana que obligava a dur els cabells ben curts; per això triava els d’ala asimètrica, ja que tenien la part de davant més ampla i li tapaven gairebé el rostre sencer.

Per dissimular encara més, sortia sense les seves habituals vestimentes negres, i sempre amb un para-sol o un mocador de coll. Aprofitava per fer-ho el dia en què no hi era cap de les minyones, que podrien sospitar en veure-la sortir sense respectar el dol.

Malgrat que el Nadal ja s’ensumava en l’animació dels carrers i en l’acoloriment de les botigues, la temperatura semblava aliena a la proximitat del solstici hivernal. La Matilde va estar temptada de tornar enrere a deixar l’abric que s’havia posat damunt del vestit jaqueta de sarja marró fosc, però el coll ample d’aquella peça li facilitava l’ocultació, i per això va decidir deixar-se’l posat.

Quan va arribar al parc de davant de la casa del doctor, va esperar que aquest abandonés el domicili asseguda a un dels bancs d’un parc proper. Quan l’home va sortir per la porta principal i va avançar per la vorera, la vídua va abandonar el seu punt d’observació i va començar a seguir-lo a una certa distància.

No va trigar gaire a adonar-se que el metge s’encaminava a l’avinguda del Tibidabo. Li va estranyar, perquè l’únic pacient que havia tingut allà havia estat en Miquel i, per un moment, va témer que anés a visitar-la. Però les seves pors aviat van dissipar-se en veure que l’home s’enfilava al tramvia blau. Atès que la mansió de la vídua no era lluny d’allà, si agafava aquell transport era perquè el seu destí era un altre.

La Matilde es va afanyar a pujar també al vehicle, procurant que el seu rostre no fos gens visible. Per sort, el doctor ni tan sols va adonar-se de la seva presència i va anar a asseure’s en un dels bancs del final del vagó. Ella, per prudència, va triar la part de davant del tramvia, amb el barret enfonsat fins a les celles i un mocador al voltant del coll que la cobria fins al nas.

Quan van arribar al final del trajecte, la Matilde ja no va tenir cap dubte que el doctor es dirigia al Tibidabo. El va seguir amb cautela, barrejada entre els passatgers que caminaven cap a l’estació del funicular. Una punxada fugaç i intensa va colpejar-la al mig del pit en pensar en la proximitat d’en Narcís.

Per un moment, en la seva ment pràctica es va materialitzar la possibilitat d’aprofitar el viatge per matar dos ocells d’un sol tret. Però era conscient que havia de centrar-se primer en aquella presa si volia assolir el seu objectiu.

Mentrestant, aliè a la presència de la vídua, el doctor Obiols pensava en la nova atracció del parc que es disposava a visitar. N’havia sabut l’existència per la premsa, en llegir la notícia de les proves que s’havien fet davant l’enginyer delegat pel governador civil abans de la posada en funcionament del nou aparell. El diari explicava que es tractava d’un braç elevador metàl·lic construït per industrials de la ciutat. La Talaia o Gran Palanca, el nom amb què s’havia batejat aquell enginy, permetia observar el vast panorama del Tibidabo des d’una altura de prop de cinquanta metres per sobre del nivell de la plaça del parc.

Tanmateix, l’originalitat d’aquella atracció i les emocions que oferia als qui s’hi enfilaven no eren el que més li havia cridat l’atenció. El que veritablement havia despertat l’interès del doctor havia estat el fet que se li atribuïssin propietats curatives. Segons es deia, la Talaia podia guarir de tos ferina els nens malalts que hi pugessin. Ell ho dubtava, però sempre havia estat un home empíric i li semblava una bona excusa per gaudir d’una experiència nova.

Feia molt de temps que el doctor no tenia una jornada de lleure. Les visites als pacients i les seves indagacions al voltant de la mort d’en Miquel el tenien completament ocupat. Li faltava molt poc per tenir proves suficients que li permetessin incriminar la Matilde: a banda de l’historial mèdic i les declaracions del seu col·lega, havia aconseguit interrogar el servei domèstic de la vídua sense que ella se n’assabentés. La informació que havia aconseguit demostrava que la Matilde mentia, però no provava que l’hagués assassinat. Tanmateix, confiava que tot plegat fos suficient per demanar a la policia que obrís una investigació.

Immers en aquestes cabòries, va arribar a l’estació superior del funicular. En sortir a l’aire lliure va notar que la temperatura havia descendit. Però era una fredor agradable, gens intensa, que venia carregada d’una agradable olor vegetal.

El moviment al seu voltant tenia alguna cosa de festiu, segurament motivat per la proximitat de les festes nadalenques. La gent s’afanyava, excitada, i se’ls veia als ulls l’espurna de la il·lusió. Ell no sabia si la Talaia tindria els efectes terapèutics que se li adjudicaven, però no es podia negar que el Tibidabo exercia una influència beneficiosa en l’ànim de tots els seus visitants.

En sortir de l’estació del funicular, els seus ulls van topar amb un rostre conegut. Era la cambrera que solia atendre’l quan anava al Gran Cafè Catalán, una noia eficient i molt activa amb qui sempre intercanviava alguns mots. En creuar-se amb ella, va treure’s el barret uns segons mentre inclinava molt lleument el cap per saludar-la.

—Bon dia, senyoreta Aurora.

No es va voler aturar a xerrar amb ella, perquè s’acostava l’hora de dinar i abans volia prendre un aperitiu i pujar a la Talaia.

L’Àngela va respondre a aquell home que la saludava per pura cortesia. Estava acostumada a trobar-se desconeguts que la confonien amb la seva germana, i s’havia habituat a retornar la salutació per evitar embrancar-se en explicacions. Per tant, després de dedicar un somriure amable a aquell venerable senyor, va seguir el seu camí en direcció a la feina, on tot just començava el seu torn al Ferrocarril Aeri.

El doctor també va seguir el seu trajecte en direcció al Cafè Restaurant Funicular, situat al costat de l’estació. Li venia de gust arrodonir aquell dia de lleure amb un bon aperitiu i, a més, així faria temps perquè la gent anés a dinar i no trobar tanta cua per pujar a la Talaia.

En veure que el metge entrava en aquell establiment, la Matilde va esperar fins que va veure un grupet de joves que s’hi dirigien i es va colar dissimuladament entre ells. Un cop dins del local, es va esmunyir fins a una taula situada al fons de la sala, un racó discret que li proporcionava la intimitat suficient per poder observar-lo sense ser vista.

No feia gaire que el sotjava des d’aquell punt estratègic quan va veure que el doctor s’aixecava i es dirigia a una altra taula. Un cop allà, el va veure saludar una parella amb qui va posar-se a xerrar animadament. A la vídua no li va costar gens endevinar que el metge acabava de trobar-se amb uns coneguts.

Era l’ocasió que tant havia esperat.

Les seves percepcions es van esmolar de cop i van activar la perfecta maquinària que era el seu cervell. Amb molta dissimulació, va prendre el petit flascó amb arsènic que sempre duia dins de la bossa i va acostar-se fins a la taula que havia ocupat el metge. Llavors, sense un bri de vacil·lació, va deixar caure dins del got del seu vermut una bona dosi d’aquella pols letal, un gest ràpid i eficient executat amb una seguretat que no va captar ni una sola mirada.

Després, es va afanyar a desaparèixer.

Mitja hora més tard, el doctor Obiols albirava la impressionant silueta de la Talaia. Certament era com una gran torre tota feta de ferro, coronada per un braç llarguíssim amb una cistella a cada extrem.

Potser perquè ja era l’hora de dinar, no hi havia ningú esperant per pujar a la cistella que en aquells moments era al nivell de terra. L’altra es trobava a l’extrem oposat de la Talaia, a una altura de 551 metres sobre el nivell del mar. Per tal que els seus ocupants poguessin baixar-ne, als operaris de l’atracció no els va quedar altre remei que fer que el metge hi pugés tot sol.

Un cop dins de la cistella, el facultatiu va sentir com l’engranatge gegantí d’aquell giny es posava en marxa amb un grinyol de ferros. Aquella primera embranzida va provocar-li un lleu malestar. Potser no havia estat bona idea prendre un aperitiu abans d’enfilar-s’hi, va pensar.

En veure com el terra s’allunyava, el doctor va començar a sentir nàusees i va apartar la mirada. Però no va servir de res. Les ganes de vomitar es van intensificar, juntament amb un fort dolor abdominal. Mentre el braç mecànic continuava la seva trajectòria, l’home va notar com la indisposició se li aguditzava i, conscient que li passava alguna cosa greu, va intentar demanar ajut.

Va ser inútil.

Se sentia massa feble. Estava marejat, tenia arítmia cardíaca i les cames se li havien enrampat. Un defalliment incontrolable s’havia ensenyorit del seu organisme, i retut, sense forces, s’hi va abandonar.

Tot d’una, enmig de la boirina que li enterbolia el cervell, va distingir l’altra cistella. Havia quedat al mateix nivell que la seva en el precís moment que el braç de la Talaia havia arribat a la posició horitzontal. Llavors, de cop i volta, va notar que li tornaven les forces i va cridar, provant de captar l’atenció dels altres passatgers.

Però només n’hi havia un.

Un home solitari que, des de la distància de cinquanta metres que els separaven, el saludava alegrement amb la mà. Aleshores, en fixar-s’hi millor, el doctor Obiols va reconèixer en aquell individu el seu estimat amic Miquel. El seu somriure blanc, sota el bigotet ben retallat, lluïa més nivi que mai.

La Talaia va seguir el seu trajecte, i el metge el va perdre de vista mentre ell pujava amunt, ben amunt, cap al cel.