CABARET CATALÀ

—Hauria d’haver-me’n adonat. Però si ja de petita tenia un comportament estrany per a una nena!

Des la trobada amb l’Àngela, l’Eulàlia no podia treure’s del cap el fet que la seva altra filla visqués amb una dona. Per a ella, com per a la societat en general, aquella passió era insana i responia a alguna mena de patologia que calia tractar. Asseguda a taula, un vespre més va aprofitar per desfogar-se amb en Marià.

—Sempre va ser molt moguda i amb un caràcter molt fort, res a veure amb la seva germana. No hi va haver manera que aprengués de cosir, ni de cuina; no li interessava gens, tot això, només les andròmines, com al seu pare. Ara veig per què!

—No et facis mala sang, Eulàlia. Com havies de saber-ho, tu?

—Les mares les saben, aquestes coses.

—T’equivoques, les malalties mentals són difícils de detectar. Si no hi ha evidències és gairebé impossible descobrir-les. Tampoc l’Àngela se n’havia adonat, i és la seva bessona.

—És veritat, no hi havia pensat… En qualsevol cas, no em penso quedar de braços plegats! Trobaré una solució per guarir-la, costi el que costi. Tu saps d’algun centre o coneixes algú que la pugui ajudar?

—Bé, anys enrere a aquestes dones se les tancava en manicomis i les cures consistien en electroxocs, lobotomies o, en casos extrems, extirpació de genitals.

L’Eulàlia va deixar caure la forquilla, que va picar contra el plat amb un fort estrèpit. Darrerament els sobresalts li provocaven el defalliment dels músculs.

—Per l’amor de Déu, Marià! No em diguis això!

—Calma’t, dona, t’estava explicant el que els feien fa anys; a més, acostumaven a ser prostitutes. Ara la ciència ha avançat molt i els psicòlegs tenen altres sistemes per curar aquesta perversió. No pateixis, amor meu, et prometo que trobarem una bona clínica que se’n faci càrrec, ja ho veuràs.

Aquella darrera explicació d’en Marià va tranquil·litzar-la. Estava segura que entre els seus coneguts trobaria algun metge especialitzat en la malaltia de la seva filla. Llavors tan sols caldria anar-la a veure i convèncer-la perquè es deixés tractar, una tasca que no seria gens fàcil, però sabia que era la seva obligació com a mare.

Quatre mesos després d’aquella conversa, l’Eulàlia va anar a trobar l’Aurora al Café Catalán. Tot i que encara no era de nit, el sol feia estona que s’havia retirat deixant la ciutat submergida en les ombres, trencades per la llum artificial dels fanals. Aquell tram de la Rambla, tan proper al port, va omplir-la d’inquietud. Era una zona poblada de gent humil i de nombrosos immigrants, on proliferaven les pensions, els salons de balls i més d’un prostíbul. No faltava gaire perquè es guanyés el malnom de Barri Xino.

En entrar al local, de seguida va adonar-se que es tractava més d’un cabaret que no pas d’un cafè. Entre la concurrència va distingir, a més dels balladors de tangos, molts mariners i gent amb pinta d’artista. L’orquestra interpretava temes de jazz i de foxtrot que la concurrència gaudia entre glopades de licor i moviments de malucs.

—Mare?

La veu de l’Aurora va copsar la seva atenció i, tot d’un plegat, el cabaret, la música i la gent van esvanir-se entre el fum dels cigars. L’Eulàlia va quedar-se immòbil, contemplant la seva filla, que rutilava en aquella constel·lació de plomes, perles i lluentons.

—T’has tallat els cabells. Et queda molt bé, estàs molt guapa.

—Gràcies, és que ara es porta així de curt. Però com és que ha vingut aquí?

—Doncs per veure’t. Que no te n’alegres?

—Sí, és clar, però m’ha sorprès. Fa més de dos anys que no sé res de vosaltres.

L’Eulàlia va improvisar una espècie de disculpa, i mentre l’Aurora l’acompanyava al magatzem per poder parlar amb tranquil·litat, va posar-la al dia sobre la seva situació. Es va sorprendre a si mateixa sincerant-se amb la seva filla díscola, i va tenir la sensació que la diferència generacional s’esvania també entre el fum dels cigars. En aquell precís instant havia deixat de ser l’autoritat per convertir-se en una altra criatura, influenciable i feble, tan susceptible com l’Aurora de caure en una errada.

—Vaja, doncs això sí que no m’ho esperava. Però me n’alegro per vostè si és feliç. Ho és?

—Molt, no em penedeixo de res, i menys ara que sé que el teu pare està bé. I tu, filla, com estàs?

—No ho veu? Contenta i satisfeta. Aquest món em fascina, les nits estan plenes de vida, no s’ho pot ni imaginar. S’hi ha fixat, en el pianista de l’orquestra? És en Llorenç Torres, però li diuen mestre Demon, i a la seva orquestra, la Demon’s Jazz Band. És de Menorca, però fa temps que viu aquí, a Barcelona, i compon temes de jazz. S’està fent molt famós!

L’Eulàlia va reconèixer en la fascinació de l’Aurora aquell enlluernament que ella mateixa sentia pel món artístic que envoltava en Marià. No obstant això, no pensava modificar el seu propòsit de guarir-la de la seva malaltia, i menys encara tenint en compte que, al seu parer, aquell ambient propiciava aquesta mena de tendències insanes.

—Doncs m’alegra molt que estiguis tan contenta, filla. Però continuo pensant que aquest no és un lloc per a una noia.

—Ha vingut per fer-me un discurs, mare? Perquè se’l pot estalviar…

—Mira, jo sé que no sóc cap model de virtuts, però això no treu que no vulgui el millor per a tu, i aquest ambient incita al vici i a la perversió.

—No més que pintar o escriure. No em digui que no coneix escriptors borratxos o pintors addictes a la morfina.

—Bé, sí, tens raó, però tu ets molt jove encara, només tens vint anys i ets a temps de curar-te.

L’Aurora va emmudir de cop. La conversa s’anava encarrilant cap a uns terrenys de sorramolls que començaven a desestabilitzar-la.

—Això que et passa té cura, filla. Sé d’una clínica que fan tractaments per guarir d’aquesta malaltia les persones com tu. I amb molt bons resultats.

La noia es va negar a seguir escoltant-la. Les paraules de la mare havien despertat el sentiment de culpa que encara li glatia dins. Ni la seva rebel·lia ni l’ambient cosmopolita i distès en què es bellugava havien aconseguit deslliurar-la del tot del pes de les convencions socials que seguien encotillant moltes ments.

—Mare, no és moment per parlar d’això. Si us plau, li prego que marxi…

Abans que l’Eulàlia pogués respondre, l’Aurora va desaparèixer ràpidament per una porta que donava al carrer. Li va semblar que plorava.

Feia més de quinze anys que no li havia vist vessar ni una llàgrima.