L’ATELIER

Mentre s’acostava al seu destí, els pensaments de l’Eulàlia anticipaven el moment. Era tant el delit que tenia de veure’l, que no podia evitar crear les imatges dins del seu cap. Perquè les emocions que li provocaven encenien encara més el seu anhel.

Des del vespre en què s’havien citat per visitar les galeries Dalmau, l’Eulàlia no havia deixat de fantasiejar. Abans, els dies que van seguir l’incident a l’hotel de l’Arrabassada, les sensacions que en Marià havia despertat en ella havien estat tímides i contingudes, com petites alenades de la joventut que encara s’aferrava al seu cos, instal·lat en una incipient maduresa. Però, a poc a poc, s’havia deixat endur pel miratge de tornar a ser l’Eulàlia capaç d’il·lusionar-se, de torbar-se, de deixar-se admirar, unes sensacions que havia deixat enrere feia més de quinze anys.

En passar davant l’aparador d’una sastreria va aprofitar per contemplar el seu reflex al vidre. Duia un vestit de percala groc pàl·lid que s’havia fet fer un parell de setmanes abans per la modista. Per no despertar sospites, havia dit que se’l feia amb motiu del seu aniversari, i va estrenar-lo el dia que en va complir trenta-cinc. Era la peça més nova i moderna del seu vestuari, i s’havia arriscat a posar-se-la malgrat haver justificat la seva sortida dient que anava a visitar una companya que estava malalta. Però era tant el desig que tenia de veure en Marià i que la trobés ben atractiva que va assumir el risc.

Era el tercer cop que es veien des de la tarda en què ell l’havia convidat a visitar les galeries Dalmau, com a agraïment per la seva intervenció a l’hotel de l’Arrabassada. Allà havia quedat admirada de la cultura de l’home i de les amistats que l’envoltaven, totes pertanyents a l’àmbit de la intel·lectualitat i de l’art. Això l’havia fet sentir-se una mica incòmoda, perquè no estava a l’altura dels seus coneixements ni podia seguir les converses que ell mantenia amb els seus coneguts. Malgrat tot, ell s’havia esforçat per integrar-la en aquella elit nodrint la seva curiositat amb tota mena d’explicacions.

A l’Eulàlia la meravellava la paciència que en Marià mostrava sempre amb ella. Però el que la tenia més admirada eren les atencions constants. Era evident que l’escriptor volia complaure-la i, per aquest motiu, s’esforçava per fer de qualsevol cosa un moment especial.

La visita a la galeria li va obrir les portes a un univers cosmopolita i ple de creativitat. Va posar-la en contacte amb la bohèmia i les avantguardes artístiques, conceptes completament allunyats de tot el que coneixia. De sobte, s’oferia davant d’ella una perspectiva insospitada del món que li mostrava noves formes d’encarar la vida.

I, davant d’aquest nou panorama cromàtic, la seva existència li semblava d’un mat gris i monòton.

Després d’aquell dia, en Marià l’havia anat a trobar un parell de cops a l’hotel. Ella s’havia escapolit durant uns minuts per estar amb ell, malgrat el risc que algú pogués sospitar alguna cosa. L’atracció que sentien havia mudat amb rapidesa cap a una passió creixent, i temia que els companys se n’adonessin.

La darrera vegada que s’havien vist, ell li havia proposat de trobar-se al taller d’un amic seu pintor. Ella havia dubtat, però l’encativament que sentia era ja massa potent per refusar la invitació. El combat que feia setmanes enfrontava el seu seny i el seu anhel havia començat a resoldre’s en favor del darrer. L’enteniment havia passat a un segon terme, mentre l’ardor, les ànsies d’alliberar aquella nova Eulàlia que emergia, s’anava imposant a qualsevol altre impuls.

Aquell vespre la llum estival es resistia a donar pas a les ombres nocturnes, i això la neguitejava. Temia que algú pogués veure-la en aquella zona propera al port, on cada vegada afloraven més bars i antres sòrdids als quals només s’acostaven dones de moral dubtosa.

En enfilar el carrer Conde del Asalto, l’Eulàlia va abaixar el cap per tal que el barret li ocultés el rostre. Per sort, l’estudi on s’havien citat era al començament de la via i ràpidament es va introduir al portal de l’edifici.

El ritme dels batecs es va incrementar a mesura que pujava els esglaons, però la seva excitació no tenia res a veure amb l’esforç de l’ascens. Saber-lo tan a prop li estimulava els pensaments i li encenia les sensacions, aquelles que ressuscitaven l’Eulàlia d’altres temps.

En arribar al darrer replà de l’escala va aturar-se un moment per recuperar l’alè. Estava més excitada que en les trobades anteriors, perquè aquest cop era un encontre molt més íntim.

Quan va aconseguir assossegar-se una mica, va trucar tímidament a la porta de fusta fosca i tronada, com la resta de l’edifici. La foscor que maldava per imposar-se a l’exterior havia trobat en aquella escala un bon lloc per instal·lar-se. Però, tot i això, no aconseguia dissimular l’aspecte rònec de la barana ni el groc macilent de les parets.

La porta, en obrir-se, va grinyolar una mica i va deixar pas a una claror ataronjada. En el contrallum, la figura d’en Marià es retallava com si fos una aparició.

L’Eulàlia va trigar uns segons a decidir-se a entrar. El nerviosisme li embotia la ment, i les seves reaccions es tornaven lentes i maldestres. Tanmateix, un cop dins l’habitacle es va relaxar una mica.

En Marià també tenia aquest influx sobre ella. Li provocava una desconeguda sensació de poder que, barrejada amb el benestar que li produïen les seves atencions, la transformaven en una altra persona: una Eulàlia atractiva i sensual, una dona capaç de despertar de nou la carnalitat d’un home.

—El meu amic ha hagut de marxar, però ha tingut el detall de deixar-nos el seu estudi. Havies estat mai a l’atelier d’un artista?

Ella no sabia què volia dir aquella paraula; tanmateix, el que més l’alterava no era això sinó el fet d’estar a soles amb ell. Mai, excepte amb el seu marit, s’havia quedat a soles amb un home.

—És un taller, com pots veure. El meu amic ha redescobert el paisatge mediterrani gràcies als quadres d’en Sorolla, i ha anat a passar una temporada al Garraf.

A banda de la influència de l’artista valencià, en les teles escampades per la sala s’apreciava la dels impressionistes francesos. Els paisatges mostraven el gran domini del pintor a captar la llum i el color mitjançant l’aplicació de taques en les tonalitats justes per obtenir la impressió buscada. La resta de composicions pictòriques, natures mortes i retrats, exhibien també el mestratge en l’equilibri de llums i en la frescor vivaç dels colors.

Ella va recórrer amb la mirada aquell espai, on les teles s’amuntegaven recolzades a les parets, en cavallets de diverses mides i, fins i tot, a la gran taula que ocupava la meitat de la sala. Al fons, un finestral deixava penetrar una cascada de llum moribunda. Eren els darrers vestigis del sol, que s’acomiadava amb un esclat rogenc, el mateix que s’havia escolat fins a la porta retallant de besllum la silueta d’en Marià.

—Estàs molt callada, que et passa alguna cosa?

—No, no, disculpa, és que tot això és nou per a mi.

Ell va somriure amb una certa condescendència, i en els seus ulls va brillar aquella lluentor que tant fascinava l’Eulàlia. Amb delicadesa, la va fer seure en un divan de vellut granat i va col·locar-se al seu costat. La seva proximitat va activar de nou el nerviosisme de la dona, però gràcies a les paraules d’ell i a aquell to de veu, suau i acariciador, es va anar relaxant.

Gairebé sense adonar-se, es va trobar amb les seves mans en les d’ell, que bullien. Sentir-ne l’escalfor va provocar-li un estremiment. Tot d’una, va veure en els seus ulls el mateix neguit i la mateixa ànsia que l’empenyien a ella, un impuls irracional que va activar de nou el seu neguit i la va dur a abandonar-se.

Les carícies d’en Marià van resseguir el contorn dels braços d’ella i van aferrar-se a les seves espatlles. L’Eulàlia es va retirar una mica, amb un gest que li va deixar exposat el coll. Ell va petonejar aquella pell tendra i pàl·lida amb besades lentes, que van anar enfilant-se fins a trobar els seus llavis. En contacte amb la seva boca, la suavitat va deixar pas a un impuls que el va vinclar contra ella per abatre-la sobre el divan.

A l’Eulàlia la va espantar una mica aquella empenta i va intentar desfer-se de l’abraçada, però només durant uns segons. Una força igualment poderosa se li havia desfermat a dins, del fons de les entranyes. Gairebé no la recordava, però quan va irrompre va saber que no la podria contenir. Emergia d’un conteniment d’anys, de perjudicis i de costums. Naixia embravida després d’una llarga letargia, disposada a recuperar tot el temps perdut.

I així, esclatant d’emocions, l’Eulàlia es va sotmetre a l’abandó i a la força de l’home.

Mentre ell li explorava les fondàries de l’escot, ella es premia encara més contra el seu cos i mirava d’alliberar-lo de l’americana. Entre besades i carícies es van deslliurar de la roba. La carn, encesa, tenia un poder desconegut, com si fos la primera vegada que encaraven la nuesa. Una memòria antiga de velles sensacions va remoure la sang i els fluids d’ella. Era un record d’una vida que no havia viscut, que duia impresa a l’epidermis i que ell reviscolava amb la seva proximitat.

Els cossos de tots dos van quedar exposats sota la llum agonitzant d’aquell vespre estival. En la penombra, les paraules agonitzaven, també, i es van convertir en gemecs, en sospirs inflamats de calidesa.

Ella mai s’havia despullat davant de cap home. Ni tan sols del seu marit. La seva era una carnalitat continguda, feta d’afecte i de compromís. Llavors va ser conscient que aquell amor d’hàbits no tenia res a veure amb la passió que ara sentia. Per primer cop experimentava l’impuls visceral que neix del desig. I allà, envoltada de tenebres, es va descobrir erotitzada per l’atracció mútua que es desprenia de les seves nueses, la d’ella i la d’en Marià.

Va voler assaborir aquell poder que glatia sota i en la seva pell, i es va lliurar a un contacte més íntim.

Un calfred li va recórrer els pits mentre ell els acaronava. Mai abans havia sentit endurir-se-li els mugrons, però ara va notar la tensió plaent d’aquella part rodona i rosada que creixia entre els dits de l’home. Semblava com si només ell tingués la capacitat de fer reaccionar els ressorts de la seva anatomia. D’activar els mecanismes que la tornaven de pell, d’impuls i de concupiscència.

Una lucidesa estranya va apoderar-se dels seus moviments. Conscient de la seva nuesa pertorbadora i de la imminència del plaer, va mostrar el desig amb una entrega més completa. Va besar-lo també, amb la mateixa ànsia que ell li mostrava, assaborint amb la llengua els seus llavis i mossegant-lo delicadament.

Llavors, per primer cop, l’Eulàlia va sentir l’anhel de voler gaudir d’aquell joc i, alhora, de donar-li plaer. Es va estrènyer contra el cos d’ell, oberta i delerosa, i va envoltar-lo amb les cuixes. El contacte dels sexes va produir-li un calfred que li va distendre els músculs. Només es va tibar quan va notar la lleu punxada que produïa el seu membre en obrir-se pas. Però tan sols van ser uns segons. De seguida l’Eulàlia es va relaxar i, per primera vegada, en lloc de deixar-se fer va fruir fins a l’esclat final.

Una claror lunar es vessava per la cambra quan van acabar. Damunt del divan, els cossos dels amants es dibuixaven com esbossos imprecisos d’un inici incipient. Ell reposava, exhaust i satisfet, mentre ella li acaronava un braç amb tendresa.

Al cap d’una estona ell va trencar el silenci.

—Saps? He tingut una sensació molt curiosa ara fa uns instants.

L’Eulàlia va incorporar-se i se’l va mirar amb estranyesa. Ell va continuar parlant.

—No sé si t’havia comentat que el meu germà té una hisenda a l’illa de Fernando Poo.

—No, no m’ho havies dit. Per què?

—Perquè fa una estona, mentre gaudíem junts, en el meu pensament m’he vist amb tu allà. Semblava gairebé una visió.

—Espero que fos agradable…

—Sí, sí, i tant. Aquest temps que fa que estem junts m’ha servit per adonar-me que ets la persona que necessito i la que vull. La meva vida s’havia acabat el dia que ens vam conèixer, i tu la vas tornar a fer germinar. El Marià de llavors ja no existeix… el tret va posar fi a la meva existència anterior, i ara n’ha començat una de nova. Que siguis tu qui ho ha fet possible és cosa del destí, i contra això no s’hi pot lluitar.

L’Eulàlia se’l va escoltar sense atrevir-se a afegir-hi res. Ell ho havia dit tot.