NITS DE CAP D’ANY

«Les paraules de l’any passat pertanyen a l’any passat, i les paraules de l’any que ve esperen una altra veu».

T. S. ELIOT

Sant Martí, 31 de desembre de 1901

L’Àngela va néixer el darrer dia del primer any del segle XX. I no ho va fer sola. Havia compartit nou mesos de gestació amb l’Aurora, que tenia tanta pressa per conèixer el món que es va obrir pas en l’estretor de l’úter i va sortir-ne la primera.

Gràcies a això, l’Àngela va poder gaudir durant uns minuts més de la tebior plaent del claustre matern. En el silenci de la cavitat amniòtica, les veus exteriors li arribaven esmorteïdes. Però intuïa l’excitació que venia de fora i va sentir, perquè el seu pensament encara no tenia consciència, que volia gaudir una mica més d’aquella solitud.

Era el primer cop que l’Àngela estava sola.

Més enllà del món uterí, a l’altra banda de la porta que segellava l’estança per donar intimitat al doble naixement, el pare de les bessones s’esperava. Per asserenar-se, l’home havia obert una ampolla de vi que compartia amb el sogre i el germà de la seva dona.

El gust aspre de l’alcohol va deixar-li un escalf que li va recórrer la gola. I ell el va rebre com un remei momentani contra la fredor. Ja feia unes quantes setmanes que lluitaven per combatre-la, però ni el braser ni l’escalfallits aconseguien vèncer el fred humit que s’havia instal·lat a l’habitatge.

La gent humil, com la família de l’Àngela, estava condemnada a viure en pisos foscos i gèlids com aquell, que massa sovint havien de compartir amb una altra família. Per sort, aquest no era el seu cas. El jornal de l’Isidre, el seu pare, li permetia pagar el lloguer d’aquell habitatge de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, que era, des de feia quatre anys, un barri més de Barcelona.

Asseguts al voltant de la taula del menjador, l’Isidre, el seu cunyat i el sogre van brindar pel naixement de les nenes, mentre les dones feinejaven al dormitori. L’Àngela i la seva bessona, l’Aurora, acabaven de convertir en pare aquell jove obrer, que escurava el fons del got tot gaudint de l’escalfor del darrer glop.

Mentre ho feia, l’home pensava en l’any que estava a punt de començar.

Feia dos mesos que s’havien acabat les obres del Tibidabo, on va treballar durant un parell d’anys. Havien calgut moltes mans per tirar endavant el pla d’urbanització de la muntanya, que implicava fer-hi una ciutat jardí amb una gran avinguda i, a dalt de tot, un espai de lleure per als veïns del que havia de ser una zona residencial.

Passat aquest temps, la riera de Sant Gervasi era ja una monumental avinguda on començaven a aixecar-se edificis senyorials. Afortunadament, ell havia aconseguit trobar feina en la construcció d’una d’aquelles mansions, la qual cosa li donava una tranquil·litat vital i necessària. La seguretat que no els faltaria un plat a taula, malgrat que haguessin de passar fred.

A les acaballes d’aquell any, el primer del segle, la falda del Tibidabo gairebé havia finalitzat la seva transformació i pràcticament s’havia integrat dins la trama urbanística de la ciutat.

A l’Isidre l’entusiasmava veure aquella metamorfosi, tot i que la seva participació havia estat mínima, ja que ell només era un dels molts obrers contractats per la Societat Anònima El Tibidabo. No obstant això, cada dia es meravellava de l’aspecte que atorgava a l’antic territori agrícola l’organització de les voreres, la sembra de l’arbrat i l’edificació de les torres i quintes que començaven a colonitzar la part alta de Barcelona.

Però el que més el captivava, sens dubte, era el funicular.

L’havien inaugurat feia tot just dos mesos i l’Isidre se’n feia creus de com aquell giny podia, només en uns minuts, transportar els viatgers fins al cim del Tibidabo. Havia sentit a dir que feia anys que existien andròmines com aquella a l’estranger, però, tot i així, per a ell era tot un espectacle. Com per a la resta de barcelonins, que, més que un transport, el consideraven una atracció que calia visitar.

Els pensaments de l’obrer van aturar-se per un instant. L’enrenou de feia una estona s’havia esvanit del tot i un silenci distès s’havia instal·lat al pis. Els tres homes van seguir bevent sense parlar. No gosaven trencar aquella calma, tan balsàmica com l’escalfor que els proporcionava el vi.

En les ombres que amb prou feines esvania el llum de ble, a l’Isidre se li van tornar a fer presents els records del darrer any. Era conscient que havia estat testimoni de la transformació que en pocs mesos havia experimentat la muntanya. L’aïllament en què s’havia mantingut fins aleshores, gràcies a la seva altura i als camins costeruts, era ja cosa del passat. Les tradicionals excursions a peu s’havien acabat, perquè el tramvia i el funicular posaven a l’abast de tothom l’accés al cim de la muntanya. I qui sap, va pensar, què més els portaria el futur.

Així, entre glops de vi, fred i records del Tibidabo, l’Àngela va venir al món.

Sant Gervasi, 31 de desembre de 1901

L’esclat del xampany en obrir-se va silenciar durant breus segons les converses que omplien la sala d’una remor festiva. Les dames i els senyors van sostenir les copes de vidre en l’aire, pendents del raig daurat i espurnejant que aviat va començar a rajar de l’ampolla.

L’efervescència del líquid era tan etèria com els teixits que engalanaven les senyores, que amb prou feines respiraven, encotillades com estaven en els seus vestits, elegants dissenys de setí, mussolina i crespó de la Xina, tots encastats de randes i de brodats.

Salvador Andreu, amfitrió de la festa, va aixecar també la copa i va brindar. Els seus pensaments van elevar-se sobre el dringar del vidre i les veus alegres que celebraven l’entrada en el nou any. Com els seus convidats, va pensar en la centúria que havia començat, que multiplicava les expectatives que neixen sempre en aquestes dates.

Ell en tenia moltes, potser per això l’èxit encara l’acompanyava en els negocis. Feia trenta-cinc anys que havia obert la seva primera farmàcia, i des d’aquell dia que no havia deixat d’apostar per la innovació.

Primer ho havia fet modernitzant l’etiquetatge dels remeis que venia i servint-los en capsetes de cartró. Després, convertint l’apotecaria en un laboratori on va elaborar unes píndoles per a la tos que serien l’origen dels seus triomfs.

La venturosa idea de crear les Pastilles del Doctor Andreu l’hi havia inspirat el seu pare, que era asmàtic, però l’èxit li havia vingut de la constància a recomanar-les als seus clients. Així, a poc a poc, la seva tenacitat va acabar per repercutir en l’èxit d’aquell producte, que va donar-li una gran fama i fortuna.

El seu capital, però, va multiplicar-se quan Salvador Andreu va decidir invertir en el nou barri dissenyat per Ildefons Cerdà. El seu instint comercial li havia fet veure en l’Eixample de vint anys enrere una nova opció de negoci. Per això havia comprat els terrenys de la part esquerra, els que ningú volia. La riera d’en Malla, l’estació de Martorell i uns dipòsits de fusta interceptaven en aquells temps la Rambla de Catalunya, per la qual cosa el preu del sòl estava molt devaluat. Més endavant, aquells obstacles van desaparèixer i es va començar a edificar la zona. Allò el va beneficiar enormement. Poc després es constituïa la Junta de Propietaris de l’Esquerra de l’Eixample, amb ell com a president.

Havien passat molts anys des de llavors. Els cabells i la barba se li havien tornat d’una blancor gairebé enlluernadora, que contrastava amb la foscor del frac, com el negre i blanc dels seus convidats destacava en la marea vaporosa que formaven els vestits lluents de les dames. Embotides en cotilles per empetitir la cintura, realçaven el seu aspecte gràcil amb vaporosos pentinats estil bouffant.

El frec de les faldilles en el terra de mosaic feia una remor com de fulles seques. I les joies de les dames titil·laven com petits estels sota les bigues policromades i els estucs esgrafiats de l’altíssim sostre de la casa modernista. L’acoloriment de les vidrieres i la brillantor dels llums de cristall se sumaven a l’opulència del menjador, presidit per una imponent xemeneia on destacava un gran escalfapanxes de ferro forjat.

Tota aquella abundància que envoltava el farmacèutic va semblar-li ara una mica aliena. Se la mirava com si fos una escena teatral de la qual ell fos espectador. Era el primer cop que li passava una cosa així: estava acostumat als actes socials, i fins i tot celebrava vetllades musicals i recitals a casa seva per promocionar les arts, que florien en aquella Barcelona en expansió.

Però aquella nit els seus pensaments fugien del present.

El record de l’Eixample va esvanir-se com el fum dels cigars que deixaven anar alguns dels convidats. Ja feia temps que Salvador Andreu s’havia instal·lat a Sant Gervasi, on tenia la casa i el laboratori. Havia triat aquell habitatge, allunyat del brogit de la ciutat i de la insalubritat dels fums de les fàbriques, perquè li va semblar un bon lloc perquè hi creixessin els seus fills.

Quan ho havia fet, Sant Gervasi era encara un poble independent de Barcelona on les classes adinerades hi construïen torres d’esbarjo i d’estiueig. La proximitat del Tibidabo atorgava una visió esplèndida de natura i una plaent sensació de quietud que, com a la majoria de barcelonins, l’havien captivat. La bellesa del paisatge i la calma que imperava a la zona li havien estimulat la vocació de farmacèutic, i li havien fet veure els beneficis que podria proporcionar a la gent apropar la muntanya a la ciutat.

Feia ja algunes dècades que els barcelonins havien descobert els avantatges de la serra de Collserola, i per això s’hi construïen cada cop més residències i habitatges estivals. El Tibidabo, però, encara quedava força aïllat a causa de la seva altura i la dificultat d’accedir al cim. Només la falda havia estat conquerida per les construccions que erigia la burgesia.

El doctor Andreu sabia que hi havia hagut algunes propostes destinades a facilitar l’accés al capdamunt de la muntanya. Una de les més destacades havia estat la projectada per la societat Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes, que proposava traslladar el model de transport alpí suís a Catalunya amb la construcció d’un ferrocarril cremallera. Però una sèrie d’inconvenients, als quals es va afegir la mort de l’impulsor del projecte, havien fet desestimar finalment la idea.

Algun temps més tard, l’oportunitat de fer realitat el seu somni havia trucat a la porta. I ho havia fet, precisament, en una d’aquelles vetllades musicals celebrades a casa seva. Poc abans d’acabar el recital, un dels convidats li havia fet saber que la seva família es venia la finca coneguda com El Frare Blanc. La part inferior d’aquesta propietat es trobava a només dos-cents metres de la mansió de Salvador Andreu, i els terrenys anaven des del passeig de la Bonanova fins a gairebé el cim de la muntanya. Fins feia poc en aquelles terres s’havien cultivat vinyes, però la plaga de la fil·loxera havia afectat el conreu i els terrenys s’havien devaluat moltíssim. El doctor Andreu va veure en allò una ocasió única, i no s’ho va pensar.

Un nou esclat seguit d’un doll d’escuma va distreure’l per uns moments. Un dels seus socis acabava d’obrir una ampolla de cava. Li semblava impossible que fes només dos anys de la fundació de la Societat Anònima El Tibidabo, l’entitat que ell i altres propietaris de la zona van crear per poder tirar endavant el projecte urbanístic de la muntanya. Gràcies a la creació d’aquella companyia s’havia tancat l’operació de compra amb els amos del Frare Blanc, i poc després s’havien iniciat les obres d’urbanització de la muntanya.

D’aquesta manera, amb inspiració, sort i fortuna, el doctor Andreu havia aconseguit donar forma al seu somni. Una quimera que tot just en tombar el primer any del segle es tornava realitat.